«El dinosaurio», Augusto Monterroso

Ramon Pardina


El dinosaure ja no hi és

Sí d'acord, era allà. Ja fa estona. I ara què? Vull dir, no ens mereixem una mica més d'explicació? De detalls? O més ben dit: no es mereix el dinosaure, en tant que personatge únic i inesperat de la història, un interès més sostingut per part nostra? Una mica d'atenció. Quants dinosaures hem vist a la nostra vida? (De debò, segur que cap.) No tenen també un món interior, uns sentiments, un cor? I més gran que el nostre, tanmateix? Tradicionalment, els personatges de la narrativa de ficció han de patir una evolució, una transformació, un canvi, sentir una mena de coïssor interna que els faci avançar i, cap al final de la història, enfrontar-se a una veritat absoluta, reveladora, que els faci veure el món d'una manera diferent. Un arc narratiu complet. Per què ha de ser menys ell? Només pel fet de ser un animal prehistòric? Per haver-se extingit abans que els altres? Què busca el dinosaure, doncs? Què vol? Cap a on va? Quin lloc ocupa al món? Està casat? Té fills? I com ho sabem si és mascle o femella? O bé és hermafrodita? Què en sabem de la seva vida reproductora? D'altra banda, està fart de ser recordat únicament per ser el protagonista del conte més curt de la història. Si almenys fos veritat! Però n'hi ha un -creu recordar, com a mínim- de Hemingway, que és més curt, i segur que molts més. I si no li queda ni el consol de ser el més curt de la història, què li queda? Ser el més curt protagonitzat per un dinosaure? Quin sentit té, tot allò? Per què l'han hagut de despertar?

Posem que es desperta, doncs, i encara segueix allà. Però allà on, exactament? Esguarda al voltant, amb la mirada panoràmica que li permet el seu coll articulat i, en el futur, com el d'una girafa, i detecta alguns elements que li resulten familiars: una pedra, un arbre amb tres branques, desfullat, un paisatge lleugerament desèrtic, com el d'una pel·lícula de l'oest. Però no és suficient per ubicar-se. Com ha arribat fins aquí? (No només en aquest punt geogràfic, en aquest punt vital, existencial.) No recorda res, com si hagués estat estamordit per un cop molt fort o l'atuís una ressaca monumental. O potser és que els dinosaures tenen una memòria limitada, com els peixos o els aparells electrònics? I si no recorden mai el que va passar el dia anterior? I cada dia és com una nova aventura. Així encara és més difícil trobar el sentit a l'existència, perquè cada dia vol dir tornar a començar de cap i de nou. I si encara està somniant? Es pensa que s'ha despertat però viu un somni dins un somni? Un home que somnia que és un dinosaure que es desperta. Però tot al seu voltant sembla inequívocament real. Així que s'aixeca, amb la pesantor que li permeten les seves extremitats taujanes i entumides, i decideix sortir a estirar les cames. A veure si s'ha d'estar allà tota l'estona. Perquè el senyor escriptor ho digui. Allà esperant. Esperant què? Que vingui algú amb qui barallar-se, com els dracs dels contes o els monstres de l'última pantalla dels jocs d'ordinador? Ell prefereix anar tirant, a la recerca d'alguna cosa que encara no sap què és. Ja s'ho trobarà. El dinosaure ja no hi és. El dinosaure ha baixat a esmorzar. Ha sortit a fumar. Deixi el missatge i el dinosaure ja contestarà quan torni. Però quan torni de fer què? La veritat és que no hi ha gran cosa allà al voltant. Ni tan sols hi veu altres dinosaures. I si s'han extingit? No l'haurien hagut d'avisar? «Eh, cabrons! Si us heu d'extingir aviseu-me! No em deixeu aquí sol.» Però no era aquest, precisament, el sentit del conte? El gir inesperat i sorprenent que tot bon conte, segons la narrativa tradicional, ha de tenir al final? La resolució del misteri. Et penses que ja no hi són i pam. (Ell no ho sap, és un dinosaure, no un crític literari; prou feina té amb les coses que se suposa que han de fer els dinosaures, com ara no extingir-se.) L'únic que sap és que segueix allà. Potser per això el conte s'acaba en aquell punt, perquè no hi ha res més a dir. Tota la vida pensant que era la culminació de la síntesi, la contenció i la teoria de l'iceberg i resulta que potser, simplement, és que la cosa no dóna per més. No hi ha res més a dir. Era allà. Molt bé. Punt. A una altra cosa. Qui sap si el Monterroso volia escriure una novel·la gruixuda, d'aventures, d'aquelles amb personatges rodons que pateixen una transformació, un canvi i, cap al final de la història, s'enfronten a una veritat absoluta, reveladora, que els fa veure el món d'una manera diferent, però després d'aquella primera frase s'havia quedat sense idees. I més endavant algú (com Max Brod havia fet amb Kafka) havia recollit aquell pedaç de novel·la, aquell retall inconnex i l'havia publicat convertint-lo per accident en l'exemple per excel·lència del conte més curt de la història tot i que en realitat n'hi havia d'altres, un de Hemingway i segurament molts més, però ell això no ho sap. (És un dinosaure, no un crític literari; ja té prou feina.)

 

Els ocells prehistòrics canten. El sol, més jove que a l'actualitat, brilla amb una fulgor desacostumada. El cel té un color estrany, com si es preparés un canvi de temps. Camina, doncs, decidit a explorar límits desconeguts. Posem que aquest és el seu desig a la vida i no cap altre. Anar més enllà. Sortir del lloc que ocupa. Però això no seria trair l'esperit del conte? L'esperit de l'Autor? Li és igual, el dinosaure vol sortir d'allà i punt. Al lluny, sent un soroll. Podria ser el vent, però s'acosta cada vegada més. És un soroll com de branquillons trencant-se i ocells sortint esperitats al pas d'alguna cosa. Serà un altre dinosaure? Per fi, el moment que sempre havia esperat? Li podrà preguntar què hi fan allà? Quin és el seu propòsit a la vida? Si hi ha alguna cosa allà d'on ve? Un lloc fantàstic i desconegut? O potser només hi ha una paret i viuen en una mena de parc temàtic o de bombolla artificial? Al cap d'una estona veu, com de passada, un cap entre els matolls que es torna a amagar de seguida. No ha tingut temps de copsar-lo del tot. Com serà l'altre? I com és ell, tanmateix? No ens ho hem plantejat mai. Un dinosaure d'aquells amb la pell rosada, amb faccions rebordonides i lleugerament infantilitzades, la versió amable i abstracte dels dinosaures de debò, com els que acostumen a sortir a les pel·lícules, els dibuixos animats o les capses de cereals? Per què no pot ser-ne un de petit i engiponat, amb escates a la pell i una banya la front? O un rèptil amb ales? Una versió lleugerament més evolucionada i feréstega d'un llangardaix? O bé un ésser amb una fisonomia tan ancestral i amorfa, tan lluny dels nostres cànons habituals, que ni tan sols som capaços d'imaginar? Posem que és un d'aquells que ens hem imaginat sempre, tant se val. Ara, es troba davant per davant amb aquell altre monstre. El seu alter ego. Què han de fer? Donar-se la mà? No arriben, tenen els braços massa curts. Barallar-se? Lluitar pel territori? Quin territori? És aquest el seu destí? Anar matant adversaris fins que algú, al final, el mati a ell? Després d'uns segons davant per davant en silenci, com si fossin dos pistolers de l'oest a punt de desembeinar sota un sol abrusador, tot d'un plegat, s'esdevé la primera sotragada.

De primer l'han alertat uns arbres desplomant-se. A continuació, ha mirat cap al cel i l'ha vist d'aquell color estrany, al qual no estava avesat, seguit de l'aparició d'una bola iridiscent cap cop més grossa. No molt més grossa de cop, però si abaixaves la mirada i al cap d'una estona la tornaves a alçar copsaves que s'havia atansat una mica més, de manera lenta i inexorable. Tots dos dinosaures s'han fet una última llambregada i han girat cua, cadascú per la seva banda. El nostre -posem per cas que n'hi hagi un de més nostre que l'altre-, amb la pesantor que encara li entumeixen les extremitats, torna a la cova d'on, ben mirat, potser no hauria d'haver sortit mai. Allà almenys era a recer, sigui el que sigui que hagi de venir. En arribar s'arrepapa al terra i es disposa a esperar, com un gos emmandrit. Sembla que ara sí, allò serà el final. Tant buscar el sentit de la seva existència i total, ja veus. Atansa la cua al cap, capdellet, formant un cercle com un arc que comença i acaba al mateix punt, i tanca els ulls. Realment, pensa abans d'adormir-se, hi ha dies en què val més no despertar-se.

 

Paper de Vidre

Copy Left. pdv@paperdevidre.net