Salvador-cardus

Lluny de pecar d’ingenu, no és que vulgui insinuar que ara, pel que fa a pràctiques culturals, estem la mar de bé. No: simplement dic que no ho sabem.

Allò que no es veu sol assenyalar millor el camí de futur que no pas allò que és més visible. En cultura, també, es tracta de veure-les venir més que no pas acontentar-se en veure-les passar

Els camins inescrutables de la cultura

Salvador Cardús

Neix a Terrassa (Vallès Occidental) l’any 1954. És llicenciat en Ciències Econòmiques (1986) i Doctor en Ciències Econòmiques (1981) per a la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment és Professor Titular de Sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a investigador ha treballat en el camp de la sociologia de la religió, de la cultura, dels mitjans de comunicació i dels fenòmens nacionals. En el camp del periodisme ha estat subdirector del diari Avui (1989-1991). Col·labora regularment a la premsa –Avui, La Vanguardia, Diari de Terrassa- i a diverses revistes del país.


Penso que es fa necessari i urgent revisar la tradicional concepció que havíem tingut respecte allò que eren els índexs de la vitalitat cultural d’una població o un país. És a dir, d’allò que fa un temps se’n deia les “pràctiques culturals” i que encara sol constituir el centre d’interès de les enquestes sobre els usos culturals. Perquè el fet és que en moltes ocasions, les visions més catastrofistes s’apuntalen en la desaparició de les maneres de fer pròpies d’una societat que no coneixia ni els actuals recursos audiovisuals ni les noves xarxes de comunicació o, encara pitjor, es basen en la reconstrucció idealitzada d’un passat que mai no ha existit.

Lluny de pecar d’ingenu, no és que vulgui insinuar que ara, pel que fa a pràctiques culturals, estem la mar de bé. No: simplement dic que no ho sabem. Que ens equivoquem a l’hora de mesurar. És cert que algunes de les pràctiques tradicionals no han avançat al ritme que imaginàvem i que, posem per cas, la lectura no obligatòria i que va més enllà de les guies i dels llibres d’autoajuda no ha arribat on alguns imaginàvem. O, ara com ara, és clar que els gustos i les pràctiques musicals encara queden reduïdes, per a la majoria, a fer d’espectadors passius davant de productes tan artificiosos com Operación Triunfo. Però també sembla clar que actualment s’han desenvolupat noves formes de pràctica cultural difícils de ser observades a la manera antiga, a part del reviscolament que hi ha de formes clàssiques que ja es donaven per mortes. Penso, per exemple, en l’existència de revistes electròniques i de pàgines web que es corresponen amb molta exactitud al que podia haver estat l’activitat d’una associació cultural, però també en el retorn a la cultura de la paraula dita, amb un gran èxit de convocatòria de molts cicles de conferències i la proliferació de sopars amb tertúlia arreu del país.

D’altra banda, l’exercici de revisió de la manera de concebre la pràctica cultural també hauria de superar prejudicis com els que criminalitzen, per definició, la televisió. Els bons documentals, els informatius, però també les bones pel·lícules, les telenovel·les, l’humor intel·ligent i, en alguns casos, fins i tot la publicitat, no s’haurien d’excloure de manera apriorística del que és l’activitat cultural d’un ciutadà modern. I, en tot cas, penso que no hi hauria més feina de discerniment seria en la confusió entre cultura i oci, especialment quan se’n fa una identificació gairebé completa.

El que dic no ens permet ni fer balanços optimistes ni pessimistes respecte del pols cultural en un camp determinat o en un territori precís. Però sí que ens obliga a estar alerta simultàniament d’ingenuïtats i de catastrofismes culturals i, paral·lelament, ens exigeix obrir bé els ulls cap a tot allò que troba la seva expressió per camins nous, o informals o ocults. Entre d’altres coses, perquè allò que no es veu sol assenyalar millor el camí de futur que no pas allò que és més visible. En cultura, també, es tracta de veure-les venir més que no pas acontentar-se en veure-les passar, i menys si tenim la vista fixada en una sola direcció. Potser és que els camins de la cultura, com els del Senyor, són inescrutables.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits