Futbol_noies

10 escriptores nascudes entre l'any 1975 i 1984 juguen a explicar el seu partit de futbol: Mònica Batet, Marta Bertran, Alba Dedeu, Laia Noguera, Bel Olid, Llucia Ramis, Teresa Roig, Silvie Rothkovic, Estel Solé, Tina Vallès

10 joves escriptores juguen a explicar el seu partit de futbol

Guillem Miralles | Correu


Des que som ben petits, l'equip femení té un rol diferent a l'hora de participar en el partit de futbol. Hi ha nenes que hi participen ja ben menudes, però llavors són les nenes. I a partir d'aquí, com a jugadores, entrenadores, periodistes, sòcies o espectadores la seva mirada sempre sol ser diferent a la que projecta l'equip masculí. No es tracta de mirar-s'ho sempre amb animadversió, displicència o avorriment. Sovint és una mirada més neta i clara, amb capacitat per analitzar i disseccionar més encertadament a partir de la tranquil·litat que et dóna la distància prudent lluny de l'apassionament visceral.

En aquest número especial de Paper de vidre, la temàtica del qual és el partit de futbol, volíem reunir una colla de textos que mostressin una mirada sobre el partit de futbol diferent a la que ens sol arribar. I per aconseguir-ho, vam pensar que una bona idea fóra demanar a unes quantes joves escriptores catalanes que escrivissin un text a partir d'alguna experiència viscuda a l'entorn d'un partit de futbol no professional. I tant se val si aquest text acabava tenint també unes quantes gotes de ficció, però el que sí que era un requisit indispensable per escriure'l era que l'al·lusió al partit de futbol no fos el d'algun partit del Barça o d'algun altre equip professional.

10 joves escriptores catalanes, nascudes entre els anys 1975 i 1984 (és a dir, que tenen actualment entre 27 i 36 anys), han acceptat participar de grat a la nostra proposta. Ens sembla una molt bona representació de les joves escriptores catalanes del moment, algunes de les quals acaben de publicar el primer llibre mentre d'altres ja en porten publicats dos o tres. Segurament cap mitjà ni publicació les havia aplegat fins ara juntes en un mateix reportatge i encara menys demanant-los que escrivissin sobre un partit de futbol.

El resultat és una colla de textos sorprenents i colpidors, atractius. Tenen alguna cosa a veure els uns amb els altres? Aquesta pregunta potser que la respongueu vosaltres mateixos! Bona lectura!

 

                                                     ******************

 

MÒNICA BATET BOADA (El Pont d'Armentera, 1976) - Ha publicat L'habitació grisa (Ed. Empúries, 2006) i El lector ideal (Ed. Petròpolis, 2010)

 

EL PARTIT

Nom i cognoms: Mònica Batet Boada
Data: 5 de maig de 1987
Edat: 11 anys
Curs: 5è d'EGB
Trimestre: Tercer
Tema del resum: El meu darrer cap de setmana
Esports que practico: Gimnàstica rítmica i natació a l'estiu
Programes que miro: Filiprim, Allô, Allô i l'Un, dos, tres

Aquest dissabte vaig anar a veure el partit de futbol sala que jugaven els nens del nostre col•legi contra els del Claret. A mi no m'agrada el futbol. De fet, cada vegada l'odio més perquè quan el fan pel televisor ni el meu pare ni el meu avi m'escolten. Vaig anar, però, a veure el partit perquè tothom diu que els nens del nostre col•legi són molt bons i, a més, els del Claret són els seus rivals directes. Quan vam arribar al camp amb l'Alba i la Glòria els nens del nostre curs estaven escalfant i ni ens van saludar. El partit va començar i de seguida els del nostre col•legi van marcar el primer gol, després van venir tres gols més i encara no havia arribat ni la mitja part. Com que ens avorríem, perquè sempre era el mateix, vam començar a fer volteretes sobre les baranes que separen el camp del públic. Ja fa un mes que n'he après a fer i quan és l'hora del pati les practico. El cas és que vaig començar a fer volteretes: vaig comptar-ne més de vint, i en algun moment de l'última voltereta no vaig calcular bé la distància i vaig veure com el gris del terra s'apropava a gran velocitat i la gent m'envoltava després de la caiguda.

Em vaig fer molt de mal i encara que no volia plorar davant de nens que no coneixia, doncs ho vaig fer. Les meves amigues em van acompanyar a casa i quan el meu avi em va veure, va semblar preocupat. Vaig anar a mirar-me el mirall i vaig veure que tenia la part del sota de l'ull dret molt inflada. Llavors vaig plorar una altra vegada i el meu avi va treure un bistec de la nevera. L'Alba es va quedar amb mi i vam mirar La familia Monster mentre jo em subjectava fort el bistec i confiava que quan la sèrie s'acabés tot s'hauria arreglat. Però el que va passar és que allò es va inflar encara més i es va tornar de color lila fort. Per sort, la mare va arribar i va substituir-me el bistec per un mocador amb glaçons dins que vaig tenir a sobre fins a l'hora de dinar. Llavors vaig tornar al lavabo amb l'esperança de tenir la cara d'abans, però evidentment no va ser així. Vaig passar-me tot el dinar plorant i quan l'avi va preguntar-me per quant havien guanyat els nens del col•legi em vaig enfadar molt. El vespre va arribar el pare de treballar i va entrar a la meva habitació interessant-se per saber qui havia guanyat. Quan va adonar-se de com tenia la cara, va intentar tranquil•litzar-me i va explicar-me que el cop després de lila, seria blau, es convertiria en verd i finalment en groc. Vaig preguntar-li quant de temps podria passar i va respondre que potser un mes.

Avui és diumenge, no he volgut sortir de casa, continuo sense saber el resultat del partit i estic convençuda que si he de passar un mes amb això a la cara no ho podré suportar.

 

                                                 *****************

 

MARTA BERTRAN (Inca, 1983) - Ha publicat Metamorfosi de colors (Ed. Moll, 2010)

 

EL FUTBOL I LA SENYORA CAOS

Després que els nois digerissin cinc xuts a porta, entrava a la pista la reina de totes les ànimes de l'equip: la senyora Caos. Transvestida, manipuladora i envejosa, xuclava les energies de tots els jugadors fins a portar-los a la confusió. La reina Caos aconseguia sempre que la pilota, al final, s'equivoqués de jugador.

La meva impressió del grup havia estat, fins aleshores, com la d'aquell que diu ser músic perquè sap taral•lejar les notes de la cançó i posar els dits fent acords invisibles. Pensava que tots els nois sabien jugar a futbol, però aquella presència reial, onírica, que escampava el desordre entre mans i peus, em va desconcertar.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits