Lletres

13 escriptors de cançons escullen la lletra d'un tema propi i d'un d'aliè

Guillamino, Miquel Pujadó, Roger Mas, Facto Delafé y las flores azules, Sanjosex, Miquel Gil, Mazoni, Òscar Briz, Cesk Freixas, Abús, Feliu Ventura, Sanpedro i Conxita

La lletra de la cançó

Guillem Miralles | Correu


Hi ha compositors de cançons als quals no els agrada que algú pretengui equiparar les lletres d’aquestes cançons a poemes. Diuen que el que fan ells no és poesia sinó escriure lletres de cançons, molt diferent una cosa de l’altra. D’altres, per contra, argumenten que, si és veritablement bona, ben travada i escrita, una lletra de cançó ha de poder resistir perfectament la pèrdua de la música que habitualment l’acompanya. Qui té raó? Probablement cadascú defensa una manera d’entendre aquest procés d’escriptura per a un gènere ben concret. Però, tant en un cas com en l’altre, podem estar d’acord que qui acaba validant la lletra de la cançó no és mai el compositor, sinó el públic que l’escolta, la interpreta, la sent, i en el millor dels casos, l’aprèn, la memoritza i la fa seva.

Però d’on surt la lletra de la cançó? Què motiva els creadors a l’hora d’escriure una lletra? Com és el posterior procés d’elaboració? En què s’inspiren i què els agrada més de les altres lletres de cançons? Quines lletres pròpies admiren i per quines lletres d’altres compositors se senten atrets i per què? En aquest número dedicat a la cançó, hem convidat a Guillamino, Miquel Pujadó, Roger Mas, Facto Delafé y las flores azules, Sanjosex, Miquel Gil, Mazoni, Òscar Briz, Cesk Freixas,  Abús, Feliu Ventura, Sanpedro i Conxita, tretze escriptors de cançons, d’edats, procedències i estils ben variats, que contestin a aquestes dues preguntes:

1. Escull una de les lletres de cançons que has escrit que valores especialment (no cal que sigui la més coneguda) i explica'n breument el  procés de creació.

2. Escull una de les lletres de cançons d'altres compositors que més t'agradin i explica breument per què.

* * *

Pau Guillamet, GUILLAMINO

1. Epíleg. És un tema del disc eXile, publicat juntament amb Manuel Garcia. La base de la lletra són els poemes de Pere Quart, Epíleg i Darreries, però em faltava text per a les estrofes i vaig decidir completar-lo. Vaig escriure els versos durant un viatge en tren per les muntanyes dels alps japonesos. El repte era fer lligar els dos textos de Pere Quart que a priori no teneen per què tenir res a veure, i completar-los amb un parell d'estrofes meves. Estic content del resultat, tant per la música com per la lletra.

2. M'agrada molt la lletra de Raons de Pes d'Umpah-Pah. La primera vegada que la vaig sentir tenia uns quinze anys i vaig flipar de tot el doll de paraules en català per a mi desconegudes i que sonaven la mar de fresques cantades per l'Adrià Puntí. Em va atraure, a part de la veu i la manera de cantar, la situació d'estiu que descriu, on es suggereixen coses i et pots acabar de fer la teva imatge del que explica, i de mica en mica, a partir de les paraules noves que vas descobrint, anar ampliant-ne el significat. M'agrada quan diu Amer i la paraula es fon amb un petit solo de Hammond. És l'únic grup que sempre m'ha motivat per escriure i cantar en català.

* * *

MIQUEL PUJADÓ

1. Olors. És difícil triar un únic tema, quan n’has enregistrat més de 120, de tons i de temàtiques molt diferents… Olors, però, és una d’aquelles cançons que podem considerar programàtiques: parteix d’un esquema previ molt definit que cal desenvolupar de manera rigorosa però, alhora, sense deixar de sorprendre l’oient. Es tractava d’un repte considerable: narrar en menys de cinc minuts tota una existència humana centrant-me únicament en el sentit de l’olfacte. Per sortir-me’n, em calia, més que no pas una estructura discursiva, una mena de collage d’imatges fortes i evocadores, aplicades a les etapes de la vida que protagonitzen cadascuna de les estrofes: el naixement (1), la infantesa (2), l’adolescència i la joventut (3), l’edat adulta (4), la vellesa (5) i la mort (6). El refrany, molt breu, juga amb diversos mots sorgits dels matisos olfactius i amb una deformació («La vida és curta i tantes les olors») del famós Ars longa, vita brevis.

2. Avec le temps, de Léo Ferré. Léo Ferré (1916-1993) és, per a mi, un dels més grans poetes, músics i cantants del segle XX. Genial sovint, excessiu de vegades, visionari i ingenu alhora, va ser capaç d’escriure cançons populars de gran categoria (Paris-Canaille, Le piano du pauvre), de desenvolupar tota una poètica personalíssima, i una filosofia basada en l’escepticisme radical, una anarquia molt menys bonhomiosa que la de Brassens, i una autèntica lucidesa de la soledat, i d’investigar constantment en el camp estètic: sol al piano o acompanyat pel pianista cec Paul Castanier, amb arranjaments jazzístics de Jean-Michel Defaye, amb el grup de rock Zoo, amb l’orquestra simfònica de Milà (que ell mateix dirigia), Ferré és sempre Ferré. No cal oblidar, a més, les seves superbes musicacions de Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, Apollinaire i Louis Aragon.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits