Diari

Francesc-Marc Àlvaro, Joan Barril, Josep M. Fonalleras, Julià Guillamon, Mercè Ibarz, Joan Francesc Mira, Imma Monsó, Xavier Moret, Lluís Muntada, Antoni Puigverd, Toni Sala, Màrius Serra, Jaume Subirana i Enric Vila

Fer l'article

Guillem Miralles | Correu


El primer objectiu de l'assidu lector de diaris és caçar els articles d'opinió. Ara més que mai. No sempre ha estat així i, fa uns quants anys, en un món amb molts menys missatgers, el lector es delia per processar la notícia d'actualitat, allò que no hi havia manera d'arribar a saber per altres mitjans. Un cop satisfetes les primeres necessitats venia l'assaboriment de l'article. Però, avui, en un moment en què, es vulgui o no, amb una immensa quantitat de canals oberts, ens acabem assabentant del que s'acaben configurant com a notícies principals del dia sense fer cap esforç per cercar-les, els articles signats que apareixen tant a les publicacions impreses com a la xarxa esdevenen aquells elements la lectura dels quals ens permeten diferenciar-nos dels que no els han llegit i així podem arribar a tenir més elements per accedir al dubte o al coneixement diferent del que té l'altre. Així, per tant, el paper de l'articulista no seria tant el del repòrter, que ens relata el que passa en un punt en el qual no hi som, sinó el de fer-nos dubtar i posar-nos en estat d'alerta sobre qualsevol assumpte que sota el seu judici consideri important posar-hi la seva pinzellada.

En aquest especial que podeu llegir a continuació hem convidat catorze articulistes habituals de premsa escrita catalana perquè ens expliquin com s'ho fan per fer l'article. És a dir, que ens facin saber quins elements creuen que acaben sent decisius en el procés d'elaboració d'allò que se'n diu article d'opinió. Són: Francesc-Marc Álvaro, Joan Barril, Josep Maria Fonalleras, Julià Guillamon, Mercè Ibarz, Joan Francesc Mira, Imma Monsó, Xavier Moret, Lluís Muntada, Antoni Puigverd, Toni Sala, Màrius Serra, Jaume Subirana i Enric Vila. Evidentment, no ens revelen cap secret extraordinari, però sí que llegits un a un, un rere l'altre, es poden observar diferències entre el que expliquen que acaben configurant tant l'enfocament, la perspectiva, com l'aposta estilística de cadascú. Aquest recull no pretén ser exhaustiu, no hi són tots sinó que n'hi ha uns quants. Sí que representen un ventall prou ampli, tant pel mitjà on publiquen com pel seu posicionament. En definitiva, es tracta d'una invitació a fer una reflexió: el mateix exercici que ells ja fan habitualment però, en aquest cas, veient-se reflectits només ells en el mirall.

* * *

Francesc-Marc Àlvaro

Articles de luxe i de primera necessitat

Escriure és, per a mi, un ofici i una necessitat. Tinc la sort enorme de poder viure d'allò que més m'agrada. En aquest sentit, tots els articles que escric són, alhora, articles de luxe i articles de primera necessitat. Em paguen per escriure el que penso i ho puc fer en mitjans que tenen un públic nombrós i ben informat. Considero que aquest és un gran privilegi i, per tant, procuro exercir-lo amb responsabilitat. La primera de totes les responsabilitats, com deia el mestre, és fer-se llegir.

Cal saber que un articulista és un escriptor de diaris. Els diaris no només es redacten, també s'escriuen. De fet, un dels trets diferencials de la bona premsa -de paper o digital- és l'oferta d'escriptors que ofereix. Un articulista és, doncs, un literat d'urgència. És un observador intencionat de la realitat que fa associacions noves a partir de detalls als quals atorga sentit per acabar proposant una petita tesi que faci pensar, distregui i acompanyi el lector. És algú que vol provocar una reflexió en el lector. És algú que tracta d'anar més enllà d'allò que es veu. És algú que encerta a convertir en paraules estats d'opinió difusos. El lector experimenta un gran plaer quan un article expressa allò que ell havia, tal vegada, intuït.

Un text d'opinió, ja sigui una columna o un article de fons, és un text forçosament breu on hi trobem una veu pròpia i personal que proposa una reflexió amena sobre la realitat, a partir d'un fet nou i que té l'ambició de connectar amb els lectors d'un diari, una revista o una publicació digital. La veu literària, com tothom sap, és la suma d'un estil assolit amb el temps i d'una visió intransferible del món. Estil i visió formen un tot indestriable.

L'article és una construcció a partir de la realitat i la realitat és un pou de sorpreses. Això permet el risc, l'art i el tour de force amb el dia a dia. Siguem precisos: el risc és una obligació de l'escriptor de diaris, altrament fa trampa als lectors i es fa trampa a ell mateix. L'article, tant si és diari, setmanal o té d'altres periodicitats, obliga a l'atenció i la tensió, té un retorn immediat del públic i és una forma important de professionalització de l'escriptor. Permet una gran llibertat expressiva que, a més, té una cocció molt més ràpida que qualsevol llibre.

Per escriure un article, observo, escolto, llegeixo, em faig preguntes i respiro; cal una certa respiració per a l'article. El ritme, relacionat amb l'extensió del text, és molt important en un paper d'opinió. Miro de pensar què m'interessa a mi i què interessa els lectors, i arribo a un cert pacte entre els dos interessos. Cerco algun detall que em serveixi per posar en marxa la reflexió que he de fer. El detall és el secret dels articles de diari, sobretot de les columnes, que són el gènere rei.

Tracto de relacionar coses diverses que ningú no hagi posat juntes (o que jo no hagi vist relacionades) i estiro el fil. Vaig del detall al concepte, poques vegades ho faig a l'inrevés. També procuro escriure allò que m'agradaria llegir. I -sobretot- procuro no avorrir.

Què pretenc amb els meus articles? Com ja he dit, fer-me llegir. Després, justificar adequadament l'espai que em deixen en préstec i justificar el temps que el lector fa servir per llegir el meu text. Cal respectar sempre el lector, que és el nostre client. La resta de propòsits es deriven dels anteriors: evitar l'obvietat; evitar la repetició; suggerir nous punts de vista sobre assumptes molt trepitjats; suggerir assumptes nous; portar a les planes del diari coses que he observat al carrer; tractar el lector com un interlocutor intel·ligent; evitar el sentimentalisme, el fals lirisme, la falsa poètica, la teràpia i la provocació premeditada i banal; intentar que el lector es quedi uns minuts pensant en allò que li he dit, com qui paladeja el regust d'un cafè; i, a vegades, segons el dia, provocar un petit somriure. Em prohibeixo l'escriptura estratègica i de relacions públiques, destinada només a assolir favors i avantatges; és una gran estafa intel·lectual.

Considero que tots els articulistes som, d'alguna manera, besnéts de Montaigne, l'autor que -molt abans del naixement de la premsa moderna- va convertir l'opinió no sistemàtica sobre idees generals en art major. Som especialistes en tot allò que passa davant nostre, per dir-ho irònicament. Montaigne, en els seus Assaigs, va mostrar-nos el camí: parlar sempre des de mi, però evitant parlar de mi.

Combino els articles polítics amb els articles que aborden d'altres universos, tot i que, com va escriure Hannah Arendt, «la política és en tot». Quan escric específicament sobre fets politics, m'agrada mirar el retrovisor de la història, per evitar grans descobertes que no ho són. També es important seguir la política d'altres països per evitar l'aïllament i poder fer comparacions que il·luminen la nostra realitat. Intento obrir debats i avançar-me a l'agenda, així com sortir de la política per anar, sense perdre el fil, cap a d'altres camps per enriquir la mirada amb el cinema, la literatura, l'art, l'esport, la ciència o el que sigui.

Exercir com a escriptor de diaris atorga una certa, modesta, influència, però no ens hem de confondre: la majoria de papers que escrivim seran oblidats ràpidament. La nostra llum és efímera.

* * *

Joan Barril

L'opinió és sempre del lector

Un article d'opinió no és altra cosa que una fruita del temps. Els articles han d'estar connectats amb allò que creiem que el lector intueix. La nostra contribució no és altra que la de crear dubtes, donar consol si el lector se sent agredit per la realitat o, en el millor dels casos, anar una mica més enllà, però tampoc massa de pressa. En realitat l'articulista d'opinió és un desconegut que s'agafa al bracet del lector i durant una petita estona caminen l'un al costat de l'altre. Després queden fins l'endemà. I si l'endemà la cita es confirma aleshores es produeix el curiós miracle de la fidelitat.

La millor recompensa que pot rebre l'articulista d'opinió és trobar-se amb el lector i que aquest li digui: «Sempre havia pensat això que vostè ha escrit avui, però mai no havia trobat les paraules per dir-ho.» Això és el que som: uns buscadors de paraules més o menys ordenades que no són del tot nostres perquè ja existeixen en el fons de la conversa dels altres. Allò que és nostre és l'ordre i el temps que hi esmercem. Poca cosa més. Perquè en el món de l'articulisme d'opinió no hi ha gaires variants. A vegades el periodisme d'opinió es nodreix de la política, i aleshores rep l'afalac dels afins i és denostat pels contraris. Els polítics pagarien el que fos per tenir una companyia nombrosa d'escriptors que donessin sentit i credibilitat a allò que els polítics diuen. En aquest sentit l'articulisme polític ha fet una mica de mal a la llibertat creativa dels opinadors. En primer lloc perquè, en moments reduccionistes com els que vivim, el lector s'ha acostumat més a veure la signatura no pas com una persona que dubta sinó com un membre de l'aparell de propaganda. L'escriptor d'opinions polítiques no sembla gaudir del dret de criticar els propers ni de lloar els contraris. Ben al contrari: els polítics ja saben qui és dels seus i qui no. I d'aquesta manera ningú no llegeix, perquè tot és presumible.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits