Rodoreda

Paper de Vidre demana a dotze autors que trentegen el paper que Mercè Rodoreda, o més ben dit la seva obra, té en el seu escriure.

Pau Planas, Guillem Sala, Gerard Guix, Teresa Roig, Mònica Batet, Joan Esculies, Anna Carreras, Jaume Barrull, Najat El Hachmi, Martí Sales, Melcior Comes i Borja Bagunyà.

Lectura obligatòria. Especial sobre Mercè Rodoreda

Tina Vallès | http://www.tinavalles.cat


Nascuts a cavall dels setanta i els vuitanta del segle passat, tots aquests autors tenen en comú que quan van començar a llegir Rodoreda ella ja havia deixat d'escriure, i de viure. La majoria el més probable és que la llegís per primer cop sota el no sempre engrescador paraigua de «lectura obligatòria». I alguns d'ells tal vegada no poden separar la cara de Sílvia Munt del personatge de Colometa. O potser no. O potser tot el contrari. El que sí que tenen en comú és que tots escriuen i ho fan en la llengua de Rodoreda, i enguany que se'n celebra l'any hem volgut saber si l'autora més internacional de les lletres catalanes té alguna mena d'influència en les plomes més joves del país, si l'han llegida, com la valoren i què creuen que pot aportar al 2008 llegir-la.

El títol de l'especial recorda d'una banda el possible primer contacte amb Rodoreda dels dotze autors, però alhora també vol expressar el desig que aquest any que se li dedica serveixi perquè els seus llibres s'imposin com a lectures essencials i necessàries per a tothom, i no amb un examen a final de trimestre ni amb una dissecció en forma de comentari de text 100 % acadèmic. Hem ordenat els dotze autors per edat, del més «gran» al més jove, per comprovar si és cert o no que com més s'allunya la generació de l'autor de la de Rodoreda menys se la llegeix i se la té en compte com a referència literària.

Per elaborar l'especial ens hem servit del correu electrònic, evocant matusserament el gènere epistolar que tant va conrear l'autora i que li va servir després de matèria literària per a la seva prosa, i han calgut 180 missatges, entre els rebuts i els enviats, per donar per enllestit el que ha acabat sent, potser, un modest retrat generacional per mitjà de la visió que té cadascun d'ells de Rodoreda.

En les pàgines següents en llegireu de tots els colors i gustos i veureu com el que un afirma l'altre ho contradiu i el que l'altre defensa i lloa el de més enllà ho retreu i ataca, i així, parlant sobre Rodoreda, cada autor parla de si mateix, del que ell escriu, uns de manera més directa, i d'altres menys, i el lector es fa una idea de qui hi ha darrere de cada nom, gràcies o per culpa de Rodoreda.

* * *

Pau Planas

Girona, 1974. Llicenciat en Història. Autor de la novel·la La Nau, (Premi Just M. Casero, 2007; Amsterdam, 2007).

Un xiuxiueig permanent

Els alumnes de tercer de primària caminen en fila índia pel marge de la carretera, entre l'asfalt roent i l'alzinar espès i feréstec. La calor és picant i els cants de les cigales remarquen el ritme de les passes enmig d'un silenci estival i mortífer. Dispersos en grups, voregen el portal enreixat del cementiri i passen de llarg. Estan cansats i volen aturar-se a beure aigua. Els podria explicar que allí dins hi ha enterrada una escriptora, segurament la millor escriptora que hi ha hagut mai en llengua catalana, però el comentari no em sembla oportú, perquè estic ocupat vigilant que ningú es posi al mig d'una carretera per on, curiosament, no hi passa cap cotxe. De fet, els primers de la corrua ja han arribat a l'esplanada que s'endinsa cap a la Cova d'en Daina, i apressem el pas.

És estrany, aquest cementiri. Durant els anys que vaig fer de monitor de colònies hi havia passat força vegades per davant. Està allunyat del poble, marginat a una banda de la carretera local, envoltat per la natura agresta de brucs, pins i suredes. El que hi ha més a prop són les restes megalítiques d'un altre cementiri, i també la font del Prat, que pateix un oblit calmós, una pau ombriva sota plàtans majestuosos. És estrany, també, o més aviat trist, que el primer que em passi pel cap quan em pregunten per la Mercè Rodoreda sigui el lloc on és enterrada. D'alguna manera, és significatiu. Simbolitza el desconeixement que en tinc, de la seva obra, la ignorància que n'he tingut durant tants anys.

Amb una barreja de perplexitat i vergonya, busco exemplars de les seves obres per la prestatgeria on amuntego els llibres: una col·lecció modesta i heterogènia que conviu, comprimida, amb revistes, capses d'arxiu i altres andròmines. Amb el temps, davant els lloms de les novel·les nord-americanes i els clàssics del segle XX comprats al quiosc, s'hi han anat instal·lant nous hostes que res tenen a veure amb la literatura: xumets, rulls de cinta adhesiva, capsetes de colors... De darrere un flascó de plàstic de colònia Nenuco recupero Aloma i, després de burxar una mica més, també descobreixo El carrer de les Camèlies, relegat a una segona fila, juntament amb els diccionaris caducats i els totxos d'Stephen King i Agatha Christie, que tant m'havien entretingut els estius adolescents.

El carrer de les Camèlies no l'he llegit mai. És un exemplar de la col·lecció de butxaca de Club Editor que vaig manllevar de casa quan ja fa anys vaig independitzar-me. Aleshores tenia intenció de llegir-lo, però ho vaig anar ajornant. No sé pas com va anar-hi a parar, a casa els pares. És d'una edició de l'any 1984. Valia 300 pessetes i no devia tenir l'aspecte esgrogueït que té ara. Quan algú el va comprar, deuria fer poc que la Mercè Rodoreda s'havia mort, però aleshores jo no estava gaire pendent de les necrològiques, perquè tenia set anys i em capficaven les pistes dels Set Secrets i les peripècies d'en Tintín.

L'exemplar d'Aloma també és d'una col·lecció de butxaca, d'edicions 62, però té més bon aspecte. El vaig comprar a inicis dels anys noranta per indicació d'un professor de literatura catalana de l'institut, no sé si per obligació o fruit d'una tria optativa. Recordo que em va agradar bastant. Va aconseguir transmetre'm una sensació de tristesa incurable; el pas lànguid i tediós de les estacions de l'any; la petitesa d'un món que semblava acabar-se a la tanca del jardinet d'aquella pobra noia que la vida no podia oferir-li res de sorprenent, de plaent, d'il·lusionador. I recordo, també, el contrast entre la insipidesa d'una vida traçada per endavant i la complexitat i profunditat d'uns sentiments que quedaven empresonats, ofegats per la quotidianitat. Els anys a l'institut, però, van passar, i vaig oblidar Aloma. Res em va estimular a llegir més llibres de Rodoreda, potser perquè aleshores no m'identificava amb els problemes de les protagonistes, o potser perquè em semblava que parlaven d'una època que jo mai havia viscut i que retratava una societat que havia canviat molt ràpid. Em vaig enganxar a l'humor negre de Quim Monzó i al món provocatiu de Henry Miller. Em vaig interessar per altres tipus de narratives que expressaven idees i situacions amb les que em sentia més identificat.

I aquí s'acaba -sense haver començat- la influència que he rebut d'aquesta escriptora. Gratant, encara podria trobar alguna referència extraliterària, com ara el serial radiofònic de Mirall trencat que feien a Catalunya Ràdio, cap a la segona meitat dels anys vuitanta (tenia uns dotze o tretze anys i m'hi vaig ben enganxar), o la pel·lícula de La plaça del Diamant, però em sembla que això no pot computar.

Una de les coses que sí comparteixo amb Mercè Rodoreda és Romanyà de la Selva. Encara ara hi vaig, de tant en tant, a buidar el remolc carregat d'escombraries als contenidors que hi ha a l'esplanada del costat del restaurant Les Gavarres, una masia que també funciona com a espai cultural, i que als anys setanta era l'hostal on l'escriptora va fer estada en tornar de l'exili, abans d'instal·lar-se al xalet de la seva amiga.

Mentre llenço les bosses gegants als contenidors plens a vessar, només sento el cruixit de les trepitjades sobre el terra i el brunzit de les vespes que s'agiten entre les protuberàncies de plàstic pudent. Romanyà és silenci. Sempre m'ha cridat l'atenció la pau que s'hi respira. Un silenci rotund, gegant, lluminós, impregnat en tots els racons. El poble és minúscul, sense presència humana, emmudit per l'inabastable vegetació que l'envolta. Res trenca la quietud perpètua d'aquelles quatre cases de pessebre i dels xalets dispersos. No fan soroll ni tan sols les colles discretes de jubilats i turistes que arriben amb autocar i, xino-xano, s'aixopluguen dins el restaurant climatitzat per a fer un bon àpat.

Torno a pujar a la furgoneta i arranco per tornar a la carretera que baixa, fent ziga-zaga, direcció a Llagostera. El motor trenca el silenci de la pista deserta. Just a la sortida del poble, girant el cap cap al sud, puc copsar durant brevíssims segons el paisatge que tant devia captivar a Mercè Rodoreda. La bellesa dels boscos selvàtics que davallen fins a la Vall d'Aro, omplint els plecs del primers turons de les Gavarres. Els mars aspres d'arboç i marfull. El massís de Cadiretes, al fons. La plana de la Selva que s'estén fins a les Guilleries i el Montseny. Però torno a mirar endavant, cap a ponent, per no sortir del carril: contemplo la part alta de la urbanització de Sant Miquel, un esquitx de pintura blanca damunt els boscos abrusats, i penso en els inquietants passatges de Quanta, quanta guerra... i en les plantes i els paratges al·lucinants inventats a Viatges i flors. Les seves darreres obres, que he estat fullejant aquests dies, m'han impressionat, i m'han fet veure que, per sobre del silenci i de l'oblit, el xiuxiueig de les seves paraules encara brollen, perquè són permanents, com les remors de les alzines esventades i les veus de les petites fonts, les imprevistes vespes i les insistents cigales.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits