Picazo

“I és necessari que tanta i tanta gent esdevingui massivament seguidora de l’art contemporani?”.

Però si ens situem en un altre àmbit artístic, com el teatre: ¿podríem imaginar que algú ens anés explicant l’obra teatral a mesura que anés transcorrent la representació?

S’estan creant noves vies de producció artística que poden sorgir i existir còmodament en les fissures i en les perifèries dels propis sistemes establerts

Bones idees mal comunicades vs males idees ben comunicades

Glòria Picazo


És llicenciada en Història de l’art per la UB. Entre el 1993 i el 1995 va treballar al servei d’exposicions i col·lecció del Musée d’art contemporani de Bordeaux i entre el 1995 i el 1998 va dirigir el Departament d’Investigació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona. A partir del 1998 va passar a ser conservadora d’exposicions d’aquest museu fins al gener del 2000. Entre el 2000 i el 2003 va col·laborar amb l’Ajuntament de Lleida en la seva política d’arts visuals i l’octubre del 2003 fou nomenada directora del Centre d’art la Panera d’aquesta ciutat. És membre dels consells de redacció de les revistes Transversal i L’Avenç i col·labora regularment a Exit-Express i ExitBook.

En una societat tan mediàtica com en la que estem vivint actualment, sembla impossible pensar que es pot desenvolupar alguna activitat cultural, sense seguir fil per randa els dictats que aquesta mateixa imposa. Qualsevol persona vinculada a la producció i/o difusió artística preveu entre les seves prioritats com fer arribar la seva proposta a un públic, com més majoritari millor. Per aquesta raó, i en especial si ens movem en l’àmbit de les arts visuals, el debat sobre el públic i les seves possibles respostes és una constant que sembla assolir cada cop més vigència. I quan ens referim al camp de l’art, es tracta d’un debat que considero que va molt lligat a una mena de “mala consciència” que s’arrossega sobre el fet de fer-nos comprensibles i assequibles, cosa que no succeeix amb la mateixa intensitat, si les especulacions es fan a partir d’altres àmbits creatius com, per exemple, el teatre o la literatura.

En una conferència recent sobre museus i centres d’art, un jove estudiant d’història de l’art, insistia al conferenciant amb la pregunta tan i tan repetida, sobre perquè creia que la “gent” no entén l’art contemporani i a la qual el conferenciant responia: “I és necessari que tanta i tanta gent esdevingui massivament seguidora de l’art contemporani?”. Són anècdotes sense més importància, però que si més no ens situen davant d’un dilema, sovint bastant extens, quan davant de determinades iniciatives ens hem de plantejar si es tracta de bones idees mal comunicades o si ens trobem davant d’un cas d’idees més o menys fútils, però que han sabut trobar el seu canal de difusió i que fins i tot en alguna ocasió, el mateix canal acaba sent part primordial de la proposta (com succeeix, en el cas de Spencer Tunick, per exemple). Potser també per aquestes mateixes raons, en museus i centres d’art contemporani han proliferat tant i tant els serveis de difusió, premsa i educatius, com una mesura preventiva davant d’aquest “sentir-nos en fals” que sempre ens persegueix. Però si ens situem en un altre àmbit artístic, com el teatre: ¿podríem imaginar que algú ens anés explicant l’obra teatral a mesura que anés transcorrent la representació?

Davant de totes aquestes reflexions el que hauria de prevaler és el fet de creure’ns i estar segurs que el que defensem són bones idees, arriscades i que comportin aportacions creatives, tant pel que fa al fet artístic com pel que fa als canals que emprarà per a la seva difusió. I en aquest darrer sentit, la recerca a l’entorn de l’exposició i les seves possibilitats d’expansió és un aspecte, que tot i que s’ha investigat molt encara pot donar moltes noves sortides. Arribats en aquest punt, voldria esmentar un exemple que reforça plenament la idea que quan les idees són bones i estan ben canalitzades, els fruits acaben sortint a la llum, encara que les condicions en les quals es produeixen siguin totalment precàries i gens “mediàtiques”. A finals dels anys noranta, un jove comissari d’exposicions, Martí Manen, posà en marxa la Sala Hab, que ell mateix descrivia en aquests termes: “La sala hab és la meva habitació. Un espai íntim que, al mateix temps es converteix en un àmbit públic. Per visitar les exposicions es pot venir a la inauguració o demanar una cita telefònicament o via e-mail” i afegia que els seus principis bàsics eren: “la senzillesa, el replantejament de les exposicions i les obres d’art, la idea de joc com a mitjà per descobrir sensualment el que ens envolta”. Aquella fou una iniciativa que tingué el seu ressò; evidentment no fou un ressò massiu, però el cert és que el projecte proporcionà al seu impulsor la possibilitat d’introduir-se professionalment en el món de les arts visuals i crear-se un nom a tenir en compte en l’àmbit del comissariat d’exposicions.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits