Un suplement de simulacre

El llibreter


Darrera el nom d’El Llibreter s’amaga una persona de la qual només sabem això, que és un llibreter, i que des de fa uns quants mesos ofereix per a tothom les seves opinions sobre literatura i els llibres en el seu sentit més ampli (la distribució, interioritats de la llibreria) des d’un blog: http://www.llibreter.blogspot.com. No sabem la seva edat, ni quina cara fa, ni a quina llibreria treballa. Fa ben poc, ha estat guardonat amb el V Premi Lletra de pàgines web que convoca la revista Lletra de la U.O.C. http://www.uoc.edu/lletra , i en l’acte de lliurament dels premis va enviar una bona amiga (tan d’ell com del Paper de Vidre) a recollir el premi.

 

— Que té El complot contra Amèrica?

Responc que sí i li dono Complot contra els Estats Units. Sorpresa: també està en català. Podem canviar de llibre tantes vegades com vulguem i obtindrem una escena que es repeteix molt sovint: algú que et demana un títol aproximat en català però que només té notícia de la traducció a l’espanyol. Un desenllaç possible: si el client compra El complot contra América —és a dir: en espanyol—, és gairebé inevitable que acompanyi la decisió amb una frase semblant a “és que en castellà em costa menys”, de la qual cosa es dedueix que li costa llegir novel·la, i que li costa menys llegir-la en una llengua diferent de la que parla. Catalunya és un laboratori excepcional per a la sociolingüística de la mandra.

Amb més o menys fortuna, els mitjans de comunicació dediquen una estona o un espai al llibre. Els lectors solen ser fidels sobretot als suplements culturals. És força freqüent que alguns clients entrin a la llibreria amb un retall per demanar exactament el llibre que hi apareix, des de la crítica a la breu ressenya de quatre línies. Els llibreters, per tant, acostumem a fer un cop d’ull a tots els suplements. Jo només llegeixo alguns articles —si m’interessa el llibre o el crític—, però cal estar a l’aguait i comprovar que tenim exemplars dels títols que hi apareixen. De vegades, s’hi destaca un llibre que ja no està a les taules de novetats; quan s’ha venut l’exemplar que mantenim a la secció corresponent, comença el degoteig de clients que també el demanen. En aquests casos es demostra la capacitat d’alguns diaris de despertar l’interès dels lectors.

La mena d’informació que proporcionen els suplements és, doncs, important. En el cas de les traduccions disponibles d’un títol, trobo que hauria de ser molt acurada. Malauradament no és així. Els diaris amb la seu a Madrid, i que també ofereixen una edició catalana, no esmenten mai la traducció al català, quan n’hi ha, dels llibres publicats en espanyol. D’acord que sovint no es distribueixen alhora i que l’assumpte es complica força amb la diversitat d’edicions de molts clàssics. D’acord també que anotar les traduccions al basc o al gallec, o decidir la ubicació i la denominació de les edicions publicades al País Valencià, pot emprenyar els dissenyadors i tipògrafs. No hem d’oblidar, però, que en el cas de Babelia, suplement d’El País, són desenes de milers els lectors que també llegeixen en català. Els diaris amb la seu a Barcelona, en canvi, no segueixen aquesta pauta unànime. Els suplements d’El Periódico de Catalunya i de La Vanguardia donen la referència de les traduccions catalana i espanyola, quan s’escau. L’Avui i El Punt donen només la referència de la traducció catalana, encara que tots dos admeten crítiques i ressenyes de llibres publicats únicament en espanyol. En qüestió llibres, els diaris presumptament més nacionalistes —perquè estan escrits en català, és clar— són, paradoxalment, més babèlics que els diaris presumptament nonacionalistes.

El País manté un Quadern en català que acull l’actualitat cultural, especialment la literatura. Els lectors del Quadern són, però, els mateixos que dissabte llegiran Babelia. Només per això, la informació sobre les traduccions catalanes hauria de ser obligatòria. El lector de Barcelona o Castelló té dret a saber que l’últim llibre de Philip Roth també està disponible en català. No tinc prou elements per analitzar la construcció des de Babelia i altres suplements de la imatge ideal d’un Estat homogeni, esquitxat tan sols en algunes ocasions —Quim Monzó, Bernardo Atxaga, Manuel Rivas i poca cosa més— per la incòmoda diversitat. Homogeneïtat que, per cert, contradiu el nom del suplement. Vull oferir dos exemples de la manera com es transmet aquest simulacre idealista que identifica l’Estat amb una sola llengua.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits