Victornubla

L’espectacle és... espectacle: un aparador de desitjos absurds, estereotips de malson, suposades “excel·lències”, a la recerca d’un classicisme per a una època vulgar.

Revelació de la panòplia

Victor Nubla


Nascut a Barcelona l'any 1956 és tantes coses alhora com músic i compositor, escriptor, artista visual, productor artístic i gestor cultural. Es un dels membres originals de Macromassa, grup fundat el 1976, experimentador amb modificacions electròniques dels instruments de vent i la veu a través d'una molt particular lectura del rock, el jazz, la música industrial, el noise i el minimalisme. Ha col·laborat amb John Cage, Zush i Pascal Comelade, entre molts d'altres. Va organitzar les exposicions Alter Músiques Natives - KRTU (1995) (amb Pau Riba i Julià Guillamon) i 4 Sentits (amb Isabel Torras i Daniel Giralt-Miracle). Es també fundador del projecte Gràcia Territori Sonor entre les activitats del qual destaca especialment el Festival LEM. Ha col·laborat escrivint a La Vanguardia, El Pais, Avui, Rock Comix, Ajoblanco, Noise Club, Revista del FAD, entre d'altres.

No deixava de ser senzill bellugar-se en un món clar i transparent, agrupats i encapsulats en les bombolles d’aire que la mare història havia creat al voltant nostre, protegits en la foscor del manglar. Però ja han arribat les aigües de l’estació nova. I desconeguda. Amb el removiment de les aigües profundes, la tensió superficial de les bombolles es trenca i tampoc hi cabríem, ja que hem crescut. No era, potser, més que una etapa, on les forces en litigi eren l’hegemònica i immòbil i la dinàmica i canviant. Tot el que ha passat ens ha sumit en l’estupor: ambdues han mutat en una única força, enèrgica, determinativa, que es pretén real, que reprodueix en el seu interior una perfecta maqueta de l’antagonisme passat: un diorama mòbil amb funció de loop. A primera vista, l’univers ha quedat tancat, i a fora han quedat els de sempre. Solament estan canviant els escenaris: la tercera força, el caos, segons Spinrad; el camí dels justos, que és l’infern, segons Blake; circula per altres indrets, mentre el món benpensant (que pensa bé malament) s’acosta i li tanca els ulls amb falsa pietat al cadàver de la gal·leria de les oportunitats perdudes de Burroughs. A continuació s’aixeca sobre dues potes i mostra una estatura tremenda, intimidatòria, mentre il·lumina espectacularment el seu estómac, l’interior del qual veiem gràcies a que les seves parets són transparents. L’espectacle és... espectacle: un aparador de desitjos absurds, estereotips de malson, suposades “excel·lències”, a la recerca d’un classicisme per a una època vulgar. Molt lluny, en sentit vertical, un descomunal cervell processa necessitats i reparteix tasques orgàniques: expolis i deglucions de la memòria. I com que l’ens té braços, arreplega i, com que té cames, camina i trepitja. Un gegant submergit amb un barco per barret, emergeix. Sigui un déu venjador i acaparador o un sistema superhumà, basat en la raó que no raona, les coses grans arriben, em temo, per a instal·lar-se. Ha arribat el temps mític dels gegants. Sempre recordo aquella frase que diu que en un sistema altament cibernetitzat, el poder no podrà controlar les perifèries. Però els marges ara són un refugi escàs, estret i insegur, tot i ser-ho d’un multivers. Però saludables, com el que ocupa Paper de Vidre. Ja sabem que bons són els espàrrecs de marge... i tenen molta fibra. Imprescindible per a facil·litar l’el·liminació d’aquestes immenses boles de greix pintades de colors, aromatitzades per la cultura ultra-global-igual, que ja no amaga la vocació golèmicafrankenstein. O, com ja llegíem en aquell gravat de Goya: el somni de la raó produeix monstres. De la qual cosa dedueixo que la raó també dorm i que potser altres somnis vénen d’altres regions. Potser dels marges. esdevinguda principal estratègia d’una ment-cos fagocitadora incansable, que ha produït aquesta cultura

En aquest text es cita a:

Norman Spinrad, “Agente del Caos”, William Blake, “El matrimonio entre el cielo y el infierno”, William Burroughs, “El fantasma accidental”, Terry Gillian, “Los hèroes del tiempo”, Paper de Vidre, els aiguaforts de Goya i fins i tot Mary Shelley (Frankenstein). Textos i imatges que l’autor recomana per a aquest estiu.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits