Perdre el temps parlant de Bru de Sala

Manel Ollé


Nascut a Barcelona l'any 1962, és llicenciat en Filologia Catalana per la U.B. i doctorat en Història. És professor d’història i literatura xineses a la U.P.F. Al costat d’aquesta activitat acadèmica ha exercita també de crític literari a El Món, El Temps, Avui, El Periódico, La Vanguardia, El País, Caràcters i Transversal. Ha traduït Balzac, Pu Songling i Gao Xingjian. Ha publicat Llegir l’instint de Sergi Pàmies (1995), La empresa de China: de la armada invencible al Galeón de Manila (2002), i el llibre de poemes Mirall Negre (Proa, 2003).

 

Tot organisme viu necessita bacteris que activin els processos de deglució, digestió i dejecció. També la literatura pot arribar a processar de forma convenient la massa ingent de paper que engendra i s’empassa només si permet que s’hi enquistin diverses faunes més o menys parasitàries. Crítics, professors, editors, llibreters, traductors, correctors, asessors de suplement cultural, activistes de revista literària, jurats de premi a obra inèdita o publicada, agents literaris, aspirants a càrrec en el Consell de les Arts, historiadors de la literatura, caps de premsa, funcionaris i càrrecs designats, tertulians, antòlegs, totòlegs, exaltscàrrecs, dissenyadors gràfics, presidents d’associació d’escriptors, columnistes i periodistes culturals parasiten el procés creatiu que activen els escriptors (pobres, quin tou de gent al damunt!) amb la teòrica missió de contribuir que la literatura en curs circuli, perduri, destriï les desferres de la saba alimentícia, baixi avall i en alguns casos es vagi lentament dipositant en el cos viu de la tradició literària en forma de teixits més o menys adiposos o musculats.

Però és cosa sabuda que si algun problema té la literatura catalana actual és un problema digestiu. Li manquen bacteris productius i li sobren uns quants paràsits patògens, especulatius i oportunistes. Algú podrà adduir que això és fals, que a la literatura catalana mai no li sobrarà ningú, que entre tots ho farem tot, etcètera, etcètera. I tindrà tota la raó: la república de les lletres és i ha de ser oberta per definició. Però això no fa que el soroll que alguns produeixen deixi de ser soroll. Parlem de paràsits també en el sentit comunicatiu del terme: so brut al sintonitzador, neu i boira a la pantalla que impedeix rebre el senyal rellevant i fan perdre el temps. Soroll.

Però deixem-nos de metàfores serranes o estomacals i servim-nos del mestratge d’André Lefevere quan anomena de forma sàvia “reescriptors” al que aquí he anomenat de forma impròpia i barroera “bacteris i paràsits”. De reescriptors, com anem veient, n’hi ha de moltes menes. Els traductors, reescriuen amb esforç i amb més o menys gràcia i fidelitat el que han llegit en una altra llengua. Els historiadors i professors reescriuen els llibres de la tribu, de vegades a base de jergonitzar amb paraules abstruses el que és evident (per exemple: que un paràsit és un paràsit) o a base d’encabir de forma tossuda i garrula autors i llibres en taxonomies i generacions. Els periodistes reescriuen amb més o menys imaginació el que els diuen els entrevistats o el que veuen en un festival de literatura (i de vegades reescriuen tant que esdevenen autèntics inventors: és el cas d’Andy Robinson, corresponsal a New York de La Vanguardia –-justament el mateix diari des d’on Xavier Bru de Sala proclamava categòricament que TV3 practica el genocidi cultural amb la literatura catalana--, Robinson, sagaç i cosmopolita corresponsal, va ser capaç d’omplir tota una pàgina sencera del diari barceloní fent la crònica del Festival Internacional de literatura que va organitzar el PEN nordamericà a Nova York sense esmentar ni un cop que hi havia entre els convidats Joan Margarit i Jordi Puntí, i recordant de forma insistent que sí que hi eren Laura Restrepo i Muñoz Molina... ¿genocidi cultural?)

També hi ha columnistes que reescriuen les coordenades del present literari amb cartografies pròpies i suggerents. És el cas de l’article que va publicar Xavier Bru de Sala el passat quatre de maig al suplement Cultura/s del mateix diari (Colea, a latigazos, Sant Jordi), la lectura del qual és, de fet, el que m’ha suggerit aquesta parasitària reflexió.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits