Passant per alt les evidents asimetries entre biologia i cultura, podríem acceptar que la literatura catalana actual presenta alguns paral·lelismes amb les darreres èpoques del mamut.

Qui dispara sobre un cadàver, ¿és un assassí?

Sinecures per bonificar favors d’ordre ideològic i polític, apadrinaments altisonants, algunes crítiques literàries que exalcen la proverbial reflexió de Sancho Panza (“es humilde con los arrogantes y arrogante con los humildes”), monopoli dels principals sistemes de difusió literària...

Els darrers instants del mamut són dramàtics. I divertits. O divertidament dramàtics. Hi ha mamuts solidaris, que utilitzen el seu èxit particular per fertilitzar l’ambient i ajudar a subsistir els altres membres de la comunitat. Hi ha mamuts que, si les condicions d’adaptació canviessin d’una manera sobtada, veurien perillar la seva subsistència.

M'estimaria més no fer-ho

Lluís Muntada


Nascut a Riudellots de la Selva l'any 1964, ha publicat l’obra Espirals (premi Just Manuel Casero 1988) i l’aplec de relats Canvi d’agulles (premi Mercè Rodoreda 2002). És col·laborador del diari El Punt i d’altres mitjans escrits.
 

L’any 1988 vaig guanyar el premi de narració curta Just Manuel Casero, amb l’obra Espirals (Empúries/Pont de Pedra). Després de l’acte de lliurament del premi una periodista em va preguntar què n’opinava, de la literatura catalana. Nerviós i maldestre, vaig assajar una petita ironia, que no va quallar. Vaig parafrasejar Bartleby, el cèlebre escrivent del conte de Melville, i vaig contestar: “M’estimaria més no fer-ho”. Però, davant la cara d’incomprensió de la periodista, vaig confessar una veritat descarnada: que no em sentia massa autoritzat per respondre aquella pregunta. Vaig passar els següents setze anys lliurat a la lectura, a l’articulisme periodístic, al tedi que provoca malenconia i a la malenconia que produeix tedi, al gaudi, a l’exaltació, a l’avorriment, a assistir a uns pocs còctels literaris, a no reeixir en una important oferta literària i a refusar-ne una altra de molt temptadora, a participar en diversos llibres col·lectius, a escriure i a estripar...; i a sol·licitar a la Institució de les lletres catalanes durant cinc anys consecutius un ajut de 600.000 pessetes per a un projecte de creació literària, beca que —sospito que amb eufòria— sempre em va ser denegada. L’any 2000 vaig elaborar el recull de contes Canvi d’agulles (Proa), amb el qual vaig guanyar el Premi Mercè Rodoreda l’any 2002. Després de fer-se públic el veredicte del jurat, un periodista em va preguntar què n’opinava, de la literatura catalana.

La condició degradada de l’etern retorn és aquest déjà vu que ens envaeix quan el cicle fatigant de la realitat torna i torna per atrapar-nos. L’any 2002 ja em sentia massa autoritzat per respondre aquella pregunta. Vivim en una dimensió paraliterària d’una absurditat quasi perfecta, que cada ics anys, si tens la sort de publicar, et posa una gravadora al davant per preguntar-te què en penses, de la literatura catalana? Vaig estimar-me més no fer-ho. Vaig declinar la resposta. I vaig deixar de desplegar una convicció excessiva que, amb el mateix traç indeleble que deixa una cicatriu, m’ha acompanyat durant els darrers temps. És aquesta, la convicció: a parer meu una anàlisi de la literatura catalana hauria de respondre a dues preguntes crucials, prèvies:

1) Quins van ser els moments que precediren l’extinció del mamut?

i

2) qui dispara sobre un cadàver, ¿és un assassí?

Assaig

El mamut es va adaptar amb èxit al medi ambient de les Edats de Gel. Es va adaptar molt bé, massa bé, a un conjunt de condicions particulars: a les tundres extenses, a la vegetació àrtica, al fred rigorós. Vist en perspectiva, podríem afirmar que el mamut es va especialitzar en excés. Quan les condicions van canviar i el clima es va fer més benigne, el mamut va percebre que els caràcters que havia desenvolupat durant tota la seva llarga etapa evolutiva no li eren útils per continuar subsistint: la pell, l’aparell digestiu adaptat a una dieta de molsa i salzes nans, els unglots i la trompa per furgar en la neu..., tots aquells atributs es convertiren en desavantatges quan els boscos van substituir la vegetació àrtica. En aquest marc de condicions no és difícil imaginar que els darrers moments de la vida del mamut deurien ser extremament competitius i dramàtics.

Passant per alt les evidents asimetries entre biologia i cultura, podríem acceptar que la literatura catalana actual presenta alguns paral·lelismes amb les darreres èpoques del mamut.

Les migrades condicions de la llengua catalana s’han erigit en l’argument principal a l’hora d’identificar els factors que regulen i desregulen la literatura escrita en aquesta llengua. És evident que l’estat de carestia en què es troba la nostra llengua condiciona tot desplegament de la literatura. I, en aquest sentit, els escriptors perceben la ferotgia d’uns instants dramàtics, comparables als últims moments de l’existència del mamut. Amb tot, però, no estic convençut que aquesta veritat palmària, el llast que implica escriure en una llengua que perd massa lectora i que troba autèntics obstacles per estilitzar (com va fer Carner a la seva època) un registre lingüístic, resti importància a altres factors que també explicarien l’esclerosi de la literatura catalana actual.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits