Tothom, conscient o no, escriu per a ser llegit, per tal com escriure, per definició, és comunicació (encara que sigui des de la radical solitud).

A manera de pròleg

Llorenç Puig


Nascut a  Terrassa l'any 1940, és químic i escriptor. Ha estat professor de l'Escola Tecnos de Terrassa des dels seus inicis i col·labora escrivint articles d'opinió al Diari de Terrassa. Ha escrit el llibre Contes d'enyor i d'oblit (1988) i els llibres de literatura infantil Si una nit un estel… (1992) i Quina xamba les bessones! (1999).

Va ser Josep Pla qui va convertir en usual l’anomenar “paper” a un escrit curt publicat a qualsevol revista o periòdic. Suposo que ho va importar d’Anglaterra, on d’un diari en diuen “newspaper”, paper de (o amb) notícies. Aquesta manera d’anomenar té una base física: el suport de la paraula escrita és el paper. Ara, quan la base ja no és la cel·lulòsica sinó el feix electrònic xocant contra una pantalla de vidre, llavors la cosa es complica. Si per costum seguim anomenant “paper” a la publicació curta, està ben trobat dir-ne “paper de vidre” quan el suport és la pantalla de l’ordinador. Penso que, amb aquest nom, heu trobat una bona manera d’unir tradició i modernitat.

Però el paper de vidre, en sentit estricte, és l’esmerilat, aquell paper gruixut, una de les cares del qual va cobert d’una capa de pols de corindó i que serveix per desbastar, allisar o polir alguna cosa. També li escau, aquest nom, a una revista que pretén ser innovadora. De vegades, les formes noves de comunicació necessiten fer córrer l’esmeril sobre la matèria fonamental de l’expressió, que en el cas de l’escriptura és la llengua. Filant prim, tot llenguatge, tota forma d’art, és el resultat d’una ruptura. Sovint la ruptura és la baula que uneix el nou i el vell. Tot plegat vol constància, és clar, i també per aquest cantó la cosa us funciona: dos anys de rascar no és pas poc temps per una empresa com aquesta.

Dit això, deixeu-me fer una petita reflexió sobre el fet d’escriure. Hi ha qui diu que escriu “per a ell mateix”, en un exercici de masturbació solipsista, tot adduint estrafolàries i complexes raons. Mai no ho he cregut. Tothom, conscient o no, escriu per a ser llegit, per tal com escriure, per definició, és comunicació (encara que sigui des de la radical solitud). Els que, poc o molt, hem escrit llibres o poemes o articles, sempre ho fem pensant en qui hi ha “a l’altra banda” del text que anem confegint. I molt sovint tenim la sensació que més enllà del text no hi ha ningú, entre altres coses perquè la comunicació escriptor-lector es fa molt difícil. Les revistes literàries com la vostra, penjades en els camins invisibles de la xarxa, poden fer més senzilla aquesta comunicació. Amb l’ordinador obert, és fàcil contactar amb l’autor@ d’un text que t’ha agradat, que t’ha fet partícep d’una vivència o que t’ha portat a sentir el misteri de la bellesa de la paraula.

Si el llibre té l’encant tàctil de la seva presència física, el text amb suport catòdic té el valor afegit de la seva immediatesa. Un i altre no s’exclouen ni estableixen cap relació de competència. I encara: tal volta sigui el suport informàtic l’últim reducte de la qualitat. En plena i gregària mercantilització del mercat del llibre imprès, no seria estrany que en el futur l’autèntica obra d’art literària sorgís de les catacumbes de la xarxa.

Felicitats, doncs, pels dos anys de vida. I si en algun moment el paper es desgasta, ja se sap què s’ha de fer: es llença i se’n compra una altre.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits