Potser això és el que més els espanta: imaginar un full infinit en blanc on tothom pot escriure el que pensa. I apareixen nous fabricants de “cànons” —erigits en censors com aquells que establien “Lecturas buenas y malas a la luz del dogma y la moral”

Rumb a l'illa de Tokelau

Joan Riambau


Nascut a Barcelona l'amy 1964, ha treballat en el món de l'edició literària i institucional a Barcelona, Luxemburg i Brusel.les. Ha escrit sobre música i literatura en publicacions com Co&Co, Ajoblanco, Rock de Lux, Rimosis o Discolic. Actualment, col·labora al programa Saló de Lectura de Barcelona TV i al Suplement de Cultura de l'Avui. És autor del llibre La discoteca ideal del jazz i dels guions de muntatges teatrals Música d'anada i tornada i Fats Jam representats al Teatre Lliure de Barcelona. Tambe ha traduït els autors R. L. Stevenson, J. M. Barrie, Michel Tournier, Dawn Powell i Greil Marcus.

 

La primera revista en format electrònic em va arribar a les mans farà uns deu anys dins un disquet. Aleshores semblava la clau d’un nou món, l’eina de la revolució. Ara sona tan antic com les inscripcions als murs de Pompeia, com els manifestos copiats amb ciclostil, com els fanzines fotocopiats, però l’esperit que els animava subsisteix.

És curiós constatar com l’aparició d’internet ha fet que alguns descobrissin amb sorpresa i escàndol l’existència de la pornografia —com si mai haguessin passat pel davant d’un quiosc de la rambla barcelonina—, de la “pirateria” musical i editorial —mai havien enregistrat un disc en un k7 o mai els havia deixat un llibre un amic?— i, sobretot, la presència a la xarxa d’altres maneres d’escriure i de pensar. Potser això és el que més els espanta: imaginar un full infinit en blanc on tothom pot escriure el que pensa. I apareixen nous fabricants de “cànons” —erigits en censors com aquells que establien “Lecturas buenas y malas a la luz del dogma y la moral” (aquest llibre impagable el signava Garmendia de Otaola i es troba a vegades al mercat de Sant Antoni)— i veus que apel·len a la consciència i recorden els deus manaments o el codi penal abans de veure una pel·lícula, llegir un llibre o escoltar un disc. Els més sinistres, però, són els apocalíptics que anuncien que els textos, les imatges i les músiques que circulen per la xarxa es perden en un laberint virtual, ignorats pels usuaris conscients, respectuosos i respectables. A mi, per contra, m’agrada imaginar aquest tràfec intens de paraules, músiques i imatges circulant a través dels cables del telèfon. I si m’entristeix pensar en els milers de llibres que s’esgrogueeixen en els magatzems d’editorials de tot el món, en els discos perduts als soterranis de discogràfiques o en el cel·luloide malmès de tresors del cinema, encara m’exalta pensar que aquest full viatjarà en companyia d’altres textos a través del mar virtual rumb a l’illa de Tokelau, com en un relat de Stevenson.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits