Th_marcromera

I què ha de fer el pobre escriptor bandejat, amb la seva vocació i la seva fe? El millor que poden fer és llimar-se les encertades teories de Bloom amb paper de vidre i buscar-se iniciatives com la de la revista internàutica per donar a conèixer el seu esforç.

De vegades

Marc Romera

Nascut a Barcelona el 7 de juliol de 1966. L'animalogia el va captivar fins que va haver de decidir carrera, i a última hora es va passar a les lletres per culpa del vici d'escriure en el qual va caure als 14 anys. Va estudiar filologia a la Central i als bars del voltant de la plaça Universitat, i després es va dedicar a fer d'entrenador de bàsquet, policia naval, professor de secundària, tècnic editorial, corrector i traductor, restaurador i altres coses d'aquestes. També va fer poesia per encàrrec resumint la setmana esportiva durant dos anys, en forma de poema satíric, a Rac-1, i ha col·laborat fent un espai de poesia, a Com-Ràdio. Actualment comença a col·laborar al Quadern de El País i prepara l'obertura del restaurant Ràdio Ohm (Muntaner, 55) mentre segueix donant classes a secundària. Encara no ha mort.


Si bé és veritat que això de la xarxa desvirtua definitivament el concepte de cànon, també ho és que la desmesura editorial encara li fa més mal a l’assumpte. És a dir, Bloom arrossega raó quan adverteix dels perills de la lliure circulació de matèria literària per internet i de l’accessibilitat de qualsevol text a la penjabilitat informàtica, perquè això és com dir que desapareixen els criteris, és a dir, els sedassos que haurien de vetllar per una mínima qualitat de tot allò que hi ha. És una gran veritat que conviu amb l’altra gran veritat de la llibertat que suposa el tenir-ho tot a mà i el poder-ho fer tot públic sense haver de passar per catalogacions o per decididors amb galons qüestionables, tot i que això permeti que tantíssima porqueria i tantíssima mediocritat circuli i inundi de pàgines que qualsevol escriptor amb un mínim de criteri o autocrítica o pudor mai no s’atreviria a exposar als ulls de navegants tafaners, àvids de qualsevol barroeria. El problema a la inversa resideix en la tasca patètica de l’editor. Si ens mirem amb deteniment què s’edita al món o què s’edita a casa ens adonarem que la merda se’ns menja i es menja les taules de novetats de les llibreries abans de desaparèixer en magatzems o incineradores de llibrots que mai no haurien d’haver estat. La literatura de consum s’ha imposat definitivament a la literatura, i només uns pocs editors aposten pel text amb pretensions canòniques malgrat ser molt conscients de la necessitat que tenen d’anar editant porqueries per subsistir com a negoci. Això fa que el paper de sedàs que hauria de fer l’editor, de decididor del que és bo i el que no ho és, s’estigui desvirtuant a marxes forçades, i que moltíssimes vegades moltíssims textos de qualitat siguin bandejats en nom de la no comercialitat i de la dificultat o de l’excessiva ambició literària. D’aquests textos, i d’escriptors de textos com aquests, n’hi ha uns quants, i veuen reiteradament com se’ls tanquen les portes del podrit món literari mentre aquestes resten obertes a morenetes atractives que presenten programes a la tele i que escriuen amb una lleugeresa i una manca de profunditat que recorda els arguments de les telenovel·les, o escriptors que fa vint anys que no han escrit una pàgina interessant però que el seu estatus els fa intocables o inqüestionables, o d’altres que per ser amics de qui són o que per dur el cognom que duen o que per pertànyer al món al qual pertanyen ja tenen l’edició de les seves obres assegurades. I què ha de fer el pobre escriptor bandejat, amb la seva vocació i la seva fe? El millor que poden fer és llimar-se les encertades teories de Bloom amb paper de vidre i buscar-se iniciatives com la de la revista internàutica per donar a conèixer el seu esforç. Per això, malgrat els perills globalitzadors i banalitzadors, també en el món literari, que amaga la xarxa, pot arribar a ser molt positiva la possibilitat que ofereix una alternativa com Paper de Vidre, perquè ja se sap que si qui se sent escriptor no pot donar sortida a allò que escriu, no completa el seu cicle de psicoteràpia a través de l’escriptura, i això pot ser perillós per a la seva estabilitat mental.

És aquesta, sobretot, la importància del Paper de Vidre i d’altres papers que circulen per la xarxa, carregats de bones lletres que encara no han estat descobertes pel podrit món editorial. Algunes potser hi arribaran, d’altres es cansaran de no arribar-hi, i les més seguiran exposant-se a través d’aquestes iniciatives que tan bon servei fan a la higiene mental i que tan bé ens ajuden a demostrar, constantment, que moltes vegades la veritable literatura no és la que més ven sinó la que millor s’amaga, submergida, en el món de les revistes no vistes.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits