Julia

Revistes, col·leccions de “plaquettes” quaderns, no eren un complement marginal de la literatura “real” de novel·les i llibres de poemes sinó l’expressió dels nuclis més actius i interessants, i que sense la seva aportació hi havia un munt d’aspectes de la cultura d’aquells anys que no s’entenien.

Hi ha dues menes d’escriptors que, fent servir com a model les “Historias de cronopios y famas” de Cortázar, podríem anomenar focus i fars.

Les revistes serveixen per experimentar i provar les forces, definir opinions i punts de vista, enfrontar-se per primer cop a la mirada dels lectors i experimentar els sentiments complexos que acostumen a provocar les nostres narracions i poemes publicats

Fars i focus

Julià Guillamon

Nascut l'any 1962, és crític literari del diari La Vanguardia (crítiques al suplement Cultura/s dels dimecres). Ha aconseguit crear un estil molt personal que combina la divulgació i l’opinió sobre les obres amb contínues comparacions i analogies que n’amplien el marc de referència. El seu darrer llibre La ciutat interrompuda (2001), Ed. La Magrana, és un crònica de la transformació de Barcelona a través de la literatura de Quim Monzó, Miquel de Palol, Sergi Pàmies, Félix de Azúa o Eduardo Mendoza (entre d’altres). A través d’una àmplia base documental provinent del periodisme, el còmic, la fotografia i el cinema, es mostra el pas d’una ciutat decrèpita però estimada –la Barcelona dels setanta-, a la ciutat postmoderna, planificada pels poders públics i els capitals internacionals.


A començaments dels anys noranta el centre KRTU em va encarregar d’organitzar juntament amb Glòria Picazo, una exposició sobre revistes de creació que es va dir “Literatures submergides”. Hi vam treballar més d’un any i hi vam aplegar centenars de publicacions de tota mena, que es presentaven a la sala amb vitrines i amb uns projectors de microfilms. Vist en l’època de l’Acrobat Reader, queda una mica antic, però ens va semblar que posar-hi aquells lectors de microfilms tenia un significat que el visitant entendria. Per una banda, resolíem el problema que sempre hi ha quan es volen mostrar aquest tipus de publicacions: n’hi ha moltes de mira’m i no em toquis. Volíem donar a entendre, que tots aquells papers (des de simples fotocòpies a revistes de paper “couché” amb vocació de “magazines”, però fets amb quatre pessetes), eren molt vius, i que per això els ensenyàvem. Però que, al mateix temps, calia mirar-los amb perspectiva per descobrir el lloc central que ocupaven en la història de la literatura i de les arts plàstiques des dels anys seixanta. Revistes, col·leccions de “plaquettes” quaderns, no eren un complement marginal de la literatura “real” de novel·les i llibres de poemes sinó l’expressió dels nuclis més actius i interessants, i que sense la seva aportació hi havia un munt d’aspectes de la cultura d’aquells anys que no s’entenien. Em sembla que la vam encertar, perquè al cap de molt poc temps, un seguit d’autors que només havien publicat revistes i “plaquettes”, van començar a treure els seus llibres del calaix i a donar-los a conèixer en editorials diguem-ne comercials. El cas més conegut i d’un èxit més llampant és el de l’Enric Casasses.

Jo crec que hi ha dues menes d’escriptors que, fent servir com a model les “Historias de cronopios y famas” de Cortázar, podríem anomenar focus i fars. Els focus consideren que el prestigi, la credibilitat i el reconeixement són una cosa purament exterior: provenen de la llum d’un reflector molt potent, que sorgeix entre núvols de cotó fluix, per il·luminar-los teatralment i investir-los d’honors i poder. Si no tenen prou d’èxit, si el públic no els fa gaire cas, la culpa no és d’ells sinó de la lluminària. I dels altres escriptors que brillen més i que els fan nosa. Que els treguin del mig! Els fars, en canvi, creuen que la única llum que il·lumina aquests indrets és una llum interior. Que la capacitat de fer-se sentir i que et respectin no la pot imposar ningú, per més que brami. Que la capacitat d’incidir sobre els lectors és el resultat d’una tasca constant, de fixar referents amb rigor i independència de criteri. Tot i el nom tan galdós que duen, els fars no pretenen ser sentinelles de la qualitat suprema ni de la idea de Catalunya. Simplement, elaboren idees i discursos que puguin ser interessants per als lectors. Les tribunes influents, els llocs estratègics que els focus volen ocupar tant si com no, els creen els fars amb la llum que els ve de dins. De vegades n’hi ha prou amb un llibret sense peu editorial, o una revista, que surt del no-res, i que arriba a ser una referència.

Sort d’això. Ara, com fa trenta anys, les revistes serveixen per experimentar i provar les forces, definir opinions i punts de vista, enfrontar-se per primer cop a la mirada dels lectors i experimentar els sentiments complexos que acostumen a provocar les nostres narracions i poemes publicats: tots els esponjaments de l’emoció barrejats amb un neguit que no se sap d’on ve, recança i afany de superació, emmirallament i fal·lera de tornar-hi. Aquestes sensacions formen part d’un aprenentatge imprescindible. Ben fet, ajuda a comprendre que el valor literari el construïm nosaltres mateixos amb el nostre talent i la nostra exigència. I que podem fer-nos entendre i arribar a la gent sense necessitat d’altaveus despentinats ni de la maquinària rutilant de l’autoelogi. Quan arribi el moment de les grans obres, si és que arriba, tot això que tindrem guanyat.


CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits