Mserra

Potser aquesta ha de ser la seva màxima a l'hora d'escriure: defugir l'a12nament, perquè sovint el que no és 9 és 8.

Paper de vidre: el final del compte enrere

Màrius Serra

Barcelona, 1963. Escriptor i llicenciat en Filologia Anglesa. És l'únic membre estranger del grup d'escriptors italians Oplepo (Opificio de Letteratura Potenziale). Ha publicat novel·les —com Mon oncle, AblanatanalbA i Farsa—, llibres de relats —com La vida normal— i assaigs com Verbàlia, guardonat amb els premis Serra d'Or de la Crítica i Lletra d'Or 2000—. Ha traduït diversos llibres de l'anglès. Manté una secció setmanal d'enigmística —jocs de paraules— al diari Avui des de l'any 1989 i des del 1990 és el responsable de la secció diària de mots encreuats de La Vanguardia.


 

El meu programa vital sembla un d’aquells lemes que els antics posaven als seus escuts d’armes: jugar, llegir, tal vegada escriure. Quan trobo gent que juga m’hi apunto, quan veig gent que llegeix me’n congratulo, quan descobreixo gent que juga i llegeix i a més té la intenció de posar-se a escriure, m’hi identifico. Ara, doncs, m’apunto, em congratulo i m’identifico amb els impulsors d’aquest Paper de Vidre internàutic. De fet, aquest és un article de salutació. Que una colla de gent en els seus vint decideixi mantenir-se en els seus tretze i omplir la xarxa amb milers de lletres fetes amb paper de vidre m’agrada. Com m’agrada que el compte enrere s’acabi just ara que tu llegeixes aquestes paraules a la pantalla del teu ordinador. Unes paraules que (només!) pretenen explicar què vol dir escriure.

Quan algú comença a sentir el cuc de l’escriptura, allò que el mallorquí biel Mesquida en diu “escriguera”, sovint les paraules se li agombolen al cervell i allò és can 60. L’aspirant a escriptor ha d’aprendre a posar una mica d’ordre en el desori verbal que acompanya la pulsió creativa perquè si permet la revolta dels mots mai no arribarà a fer-los baixar braç avall fins a la punta dels dits i els mots no esdevindran escriptura. Tampoc cal que els canti les 40 ni que els obligui a anar de 21 botó, perquè els mots són com són i més val no voler canviar-los gaire. Però és del tot imprescindible que entenguin qui mana. Sobretot a l’hora de triar posició en el full de paper que els contindrà. Només així les idees, sensacions i sentiments que bullen al cervell de l’escriptor jove quedaran atrapats a la xarxa de l’escriptura. Altrament, algun adjectiu rebec podria acabar a quarts de 15 i destarotar el text.

Un escriptor és, primer de tot, una persona que vol escriure i, amb el temps, aprèn a posar una paraula al costat de l’altra. En el millor dels casos, trobarà una veu personal i arribarà a ser capaç d’agrupar paraules que mai abans no havien estat juntes. Potser aquesta ha de ser la seva màxima aspiració a l’hora d’escriure: defugir l’a12nament, perquè sovint el que no és 9 és 8. Un escriptor no és un 7ciències delitós de mostrar al món tota la seva saviesa. Ni tampoc un professional que coneix les tècniques de redacció i se sap proper a la perfecció formal. Escriure un text impecable en un 3 i no res té un valor estrictament mecanogràfic. Sense la barreja informulable de pell, verb, cor, ànima, enginy i engany, la literatura neix amputada. I, en darrer terme, l’únic que perdura és el text. L’autor pot ser agra2 i no deixar indiferent ning1. Però, davant del seu text, és un 0 a l’esquerra.

Endavant les atxes de paper de vidre!

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits