Fotoguillemtinapròleg

A aquestes altures el Guillem i la Tina imaginen la cara que deu fer el lector d’aquest pròleg atípic que no vol ser un epíleg perquè això no és un comiat sinó un canvi de rumb. Toca concretar. S’escuren la gola, es miren un moment als ulls i agafen aire, compten fins a tres i diuen: contes.

Allargar el final de Paper de vidre

Guillem Miralles i Tina Vallès | http://www.paperdevidre.net


El Guillem ha allargat un dels seus autors de referència, el Barnils. La Tina també ha escombrat cap a casa i ha triat el Perec. Però els dos junts tenen clar què allargaran: el final de Paper de vidre.

 

Fa mesos que d’una banda veuen que la revista tal com l’han viscuda fins ara ja no té raó de ser (o ja no els engresca prou), i de l’altra s’adonen que no tenen ganes d’escriure fi al capdavall de la pantalla. No hi ha ganes de dir adéu, ni tan sols fins aviat o fins ara.

 

Allargar el final de Paper de vidre no és posar-li respiració assistida i veure com agonitza de mes en mes, com li van fallant els òrgans fins a deixar de respirar, fins a sentir el piiip i el teleserienc «hora de la mort, les tal i qual».

 

Després de donar-hi moltes voltes l’operació que tenen pensada per al seu Paper de vidre s’assembla a la d’aquelles reformes integrals que es fan als edificis emblemàtics de les grans ciutats: conservar-ne la façana i buidar-ne l’interior per després construir-lo de nou. De cara enfora, sembla una neteja de cara, però de cara endins hi ha hagut una reforma completíssima, tot fa olor de nou.

 

Serà això i encara una mica més. L’edifici emblemàtic serà tan alt com sempre, però per dins hi haurà menys habitatges, tot plegat serà més espaiós. Menys inquilins i més confort. Però alhora creuen que rebrà més convidats, més visites, que hi haurà més vida i enrenou.

 

A aquestes altures el Guillem i la Tina imaginen la cara que deu fer el lector d’aquest pròleg atípic que no vol ser un epíleg perquè això no és un comiat sinó un canvi de rumb. Toca concretar. S’escuren la gola, es miren un moment als ulls i agafen aire, compten fins a tres i diuen: contes.

 

Rere la façana del Paper de vidre històric (més de deu anys a la xarxa bé mereixen aquest apel·latiu per a una revista digital que s’ha fet sempre invertint-hi moltes hores i molt bona energia, i sense deixar-hi —ni guanyar-hi— ni cinc), a partir de la primavera, hi haurà contes, sí. Només contes, tot i que el només és més que evident que sobra.

 

El Guillem i la Tina són bons lectors de contes (i ella a més n’escriu i fins i tot en publica) i s’han adonat que no hi ha cap portal (de l’àmbit català) dedicat exclusivament a aquest gènere que no té res de menor, tret de l’extensió. Si hi volguessin fer negoci, dirien que han vist una veta de mercat per explotar. Com que el que volen és distreure(’s), diran que han trobat una nova manera de provocar textos, lectures i aventures entre lletres a la pantalla.

 

El conte serà l’únic protagonista de la nova època del Paper de vidre, un gènere que molts s’entesten a dir que no es ven, o més greu encara: que no es llegeix. El Guillem i la Tina no s’ho creuen, per això en començaran a publicar, cap al maig, un per setmana: contes inèdits, traduïts, avançaments editorials i clàssics recuperats de l’oblit. Així que tornen a agafar aire, somriuen i s’arremanguen perquè la nova època comença demà i hi ha molta feina, moltes ganes i moltes històries per descobrir, escampar i defensar. Mentrestant, visiteu l’últim Paper de vidre de la primera època, ple de contes ja: el nou rumb estava escrit, allargar finals és escriure contes. 

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits