Udinaweb

L’objectiu principal és disfrutar, trobar-li la gràcia al fenomen que es produeix quan llegeixes una cosa en una llengua i l’has de desintegrar per construir-la novament en una altra.

Una sorpresa que vaig tenir d’entrada va ser que la majoria d’alumnes no llegien ni tenien gaire interès per la literatura. Quan els preguntaves per què havien triat aquesta carrera, et deien que perquè es podien guanyar diners!

Amb la novel·la pateixo més perquè no tinc la quotidianitat castellana, però per traduir articles o assaigs el castellà té una pompositat i una prosopopeia que m’agrada molt.

La tinc molt fresca, i potser sóc parcial, però m’ha enlluernat La senyora Dalloway de Virginia Woolf. Em va fer la sensació d’haver traduït durant tants anys per arribar a aquest llibre. Diria que és «el meu» clàssic.

Penso, per exemple, en Alice Munro, que la llegeixes i sembla relativament fàcil, però és endimoniadament difícil. Concentra una tal quantitat d’informació en un paràgraf, tirant uns quants anys enrere i tornant al present per tornar després al passat, i fins i tot avançant cap al futur, que fa molt complicat tot el joc de temps verbals.

«Per traduir, s’ha d’haver viscut una mica»

Entrevista a la traductora Dolors Udina

Ja he dit abans que Alice Munro és un cas excepcional per la dificultat que em planteja. Una vegada, Peter Bush (un traductor del castellà —i ara també del català— a l’anglès que viu a Barcelona i ha traduït darrerament Josep Pla i Joan Sales entre molts altres) em deia que seria molt interessant poder disposar de les diferents versions que fa un traductor de cada traducció. Quan en parlàvem, jo no veia gaire clar que tingués gens d’interès veure els «errors» que un traductor cometia d’entrada i com els anava corregint, però vaig decidir fer-ne la prova, i és el que vaig fer en aquest cas que dieu del blog de Malapartiana. Si me’n recordo, intento gravar per separat cada versió, és a dir cada nova revisió, sobretot pensant en si algun dia he de parlar d’una traducció determinada en un taller (que en diem ara) o un seminari (que n’hem dit tota la vida).

 

Als anys vuitanta és evident que no hi havia internet. Com ha canviat l’ofici amb l’arribada d’internet? Què s’ha guanyat i què s’ha perdut?

Diria que tot són guanys, si més no a l’hora de treballar. Jo vaig començar amb màquina d’escriure (electrònica, això sí) i recordo haver tornat a picar la traducció en diverses ocasions. Una de les coses que recordo, tot i que reconec que és poc lluïda, és com quedaven de cansats els dits de tant fer anar el tipex! En tot cas, parlant seriosament, internet ens ha canviat la vida. Abans havies de fer moltes trucades a nadius o a qui fos per resoldre determinades coses, i «perdre» tot un matí anant a la biblioteca a buscar una informació. Ara, a part de trobar-ho pràcticament tot gràcies a Google, pots estar en contacte permanent amb els col·legues i fer preguntes de tota mena. Hi ha qui diu que s’hauria de tornar a traduir tot el que es va traduir sense internet. Potser és una exageració, però és evident que els traductors del segle xxi tenim un gran avantatge sobre els nostres predecessors.

 

En els últims vint o vint-i-cinc anys, hi ha hagut debats sobre el model de llengua, en els criteris de correcció, etc. Notes que ha canviat gaire la llengua que fas servir en els teus llibres? Què has canviat de manera conscient? Quina ha sigut la teva relació amb els correctors?

Sí, això del model de llengua ha estat sempre un debat viu, i una mica estressant, la veritat. Jo penso ara, i diria que he pensat sempre, que a l’hora de traduir faig servir la llengua que conec, la que he llegit i sentit sempre, i la que em surt en el moment que escric-tradueixo. És veritat que, sobretot els que som de la segona meitat del xx, si hem llegit autors catalans i traduccions en català, hem begut molt de noucentisme, però és una tradició de la qual no crec que haguem de renegar del tot, que forma part de la nostra literatura. Jo no he fet servir mai llurs, àdhucs, hom, quelcom i coses així, sobretot perquè no formen part del meu bagatge idiomàtic, però he de reconèixer que quan els fa servir algun traductor que domina els registres, com ara Joan Fontcuberta, per exemple, no em fan entrebancar gens en la lectura i més aviat quedo admirada.

No sé dir exemples concrets de coses que hagi canviat de manera conscient, però em penso que sobretot he millorat en correcció gramatical, que he anat aprenent gramàtica amb el pas dels anys i en continuo aprenent dia rere dia. (Ahir mateix vaig aprendre que talentós no té res a veure amb el talent, que només qualifica a algú que té gana!) 

Darrerament he tingut alguns correctors molt bons, i realment això no té preu. Un bon corrector pot millorar molt una traducció. Un dels primers correctors que vaig tenir, per cert (Francesc Prat, un sabadellenc que va morir molt jove), em va donar uns quants consells relatius als pronoms febles que sempre he tingut molt presents. Tenir un bon corrector és la millor manera d’aprendre.

 

Què et queda per traduir? Algun títol que et vindria de gust especialment? Algun autor que voldries traduir per primer cop? Algun autor que voldries tornar a traduir? Algun autor que no vols traduir més?

Em queda per traduir... espero que molt. Com a utopia, m’agradaria traduir la Vida del Doctor Johnson de James Boswell. Potser més real, m’agradaria veure què passa traduint Faulkner. Tornaria a traduir sense pensar-m’ho ni un instant qualsevol cosa de Virginia Woolf. I no se me n’acut cap autor de qui no vulgui saber-ne mai més res.

 

Aquesta entrevista forma part de l’últim número de la primera etapa de la nostra revista. És un número especial dedicat als finals i una trentena d’escriptors han triat una obra narrativa (o assagística) i n’han allargat al final. Dels llibres que has traduït fins ara, de quin n’allargaries el final?

Normalment sempre tinc ganes d’acabar una traducció, o si més no d’arribar al final, sobretot perquè arribar-hi vol dir tornar-la a començar. Però, ara que m’hi feu pensar, m’hauria agradat allargar el final de Vera, d’Elizabeth von Arnim, un dels últims llibres que he traduït. És una novel·la molt bonica que en teoria és una història d’amor però que degenera en un malson per a la pobra noia protagonista. M’hauria agradat que continués la novel·la per veure com la noia abandonava aquell marit impresentable, autoritari, obsessiu i cap quadrat.

 

Entre tants llibres traduïts n’hi deu haver hagut algun que se t’hagi fet massa llarg, ens pots confessar algun títol?

Se’m va fer llarguíssima la Segona Guerra Mundial, dos volums de 500 pàgines cada un, escrits per Winston Churchill i que li van valer el Premi Nobel de Literatura. Era molt interessant, és clar, però tenia alguns capítols terriblement complicats, sobretot quan explicava batalles per mar, terra i aire, i no era gens fàcil treure l’entrellat a la prosa de l’autor.

 

I quina traducció t’hauria agradat que no s’acabés mai?

 

I que no s’acabés mai, sobretot pel to vital que em transmetia mentre feia la traducció, per la sensació de descoberta i de tenir a frec dels dits l’essència de la literatura, La senyora Dalloway.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits