Udinaweb

L’objectiu principal és disfrutar, trobar-li la gràcia al fenomen que es produeix quan llegeixes una cosa en una llengua i l’has de desintegrar per construir-la novament en una altra.

Una sorpresa que vaig tenir d’entrada va ser que la majoria d’alumnes no llegien ni tenien gaire interès per la literatura. Quan els preguntaves per què havien triat aquesta carrera, et deien que perquè es podien guanyar diners!

Amb la novel·la pateixo més perquè no tinc la quotidianitat castellana, però per traduir articles o assaigs el castellà té una pompositat i una prosopopeia que m’agrada molt.

La tinc molt fresca, i potser sóc parcial, però m’ha enlluernat La senyora Dalloway de Virginia Woolf. Em va fer la sensació d’haver traduït durant tants anys per arribar a aquest llibre. Diria que és «el meu» clàssic.

Penso, per exemple, en Alice Munro, que la llegeixes i sembla relativament fàcil, però és endimoniadament difícil. Concentra una tal quantitat d’informació en un paràgraf, tirant uns quants anys enrere i tornant al present per tornar després al passat, i fins i tot avançant cap al futur, que fa molt complicat tot el joc de temps verbals.

«Per traduir, s’ha d’haver viscut una mica»

Entrevista a la traductora Dolors Udina

 

De totes les teves traduccions, digue’ns: la més venuda?

L’amic retrobat, sens dubte.

La més elogiada?

Potser L’edat de ferro, de Coetzee.

La més complicada?

L’home invisible de Ralph Ellison. Abans de fer la traducció, em semblava gairebé impossible poder sortir-me’n. Hi havia trossos que no entenia ni què deien en anglès! Recordo un paràgraf,especialment,del qual no entenia ni de què anava, i buscant a Internet comentaris sobre el llibre i sobre el fragment en qüestió, vaig llegir que imitava la manera de parlar dels esclaus negres d’Oklahoma al segle xviii. Amb aquesta dada em vaig tranquil·litzar...  El resultat, la veritat és que em va sorprendre a mi i tot, sobretot els primers capítols.

La que t’ha agradat més fer?

La tinc molt fresca, i potser sóc parcial, però m’ha enlluernat La senyora Dalloway de Virginia Woolf. Em va fer la sensació d’haver traduït durant tants anys per arribar a aquest llibre. És d’aquells textos que,a còpia de llegir-los,vas descobrint capes ocultes a cada frase. Diria que és «el meu» clàssic.

Per dir-ne dos de més antics: em va agradar molt En lloc segur, de Wallace Stegner; i encara tremolo quan penso en El xal, de Cynthia Ozick, un llibre esfereïdor extraordinari.

 

Has proposat mai traduir cap llibre a un editor i... t’ha fet cas?

Sí, alguna vegada. Un dels primers que vaig traduir al castellà: Prophets Without Honour, de Frederic Grunfeld. Era un llibre sobre els jueus alemanys, en una època en què encara no n’hi havia gaires, d’aquesta mena de llibres. Em penso que devia ser cap al 85 o el 86, i era un llibre boníssim. Primer el vaig portar a Mario Muchnick, que em va dir que no li interessava, i després el vaig portar a Planeta sense conèixer ningú i per a sorpresa meva em van dir que endavant. Va ser una bona «classe» de traducció perquè vaig tenir l’oportunitat de repassar tot el llibre de dalt a baix amb l’autor, un nord-americà nascut a Alemanya que vivia a Mallorca.

L’edat de ferro, de Coetzee, també el vaig proposar jo. Havia traduït Desgràcia per a Columna, i tres o quatre anys després vaig proposar la traducció de L’edat de ferro a Edicions 62. Vam tenir la sort que va guanyar el Premi Llibreter aquell mateix any —i Coetzee, pel seu compte, va guanyar el premi Nobel—, i a partir d’aquí ja van venir set o vuit coetzees més.

 

Quin grau d’intervenció solen tenir els editors en els llibres, a part de canviar el títol?

Depèn de l’editor. A les editorials grans no saps gaire quanta gent hi intervé i poques vegades he rebut instruccions prèvies a la traducció de cap llibre. Dels editors amb qui he treballat darrerament, la «campiona» de la intervenció és la Maria Bohigas. Tots els llibres que he traduït per a Club Editor (que ja són quatre, tres Munros i un llibre ben extravagant de l’Aimée Bender) podria dir-se que han estat una feina conjunta. Tenint en compte la solitud del traductor, és molt d’agrair que l’editor s’hi impliqui i et permeti intercanviar opinions i calibrar en equip solucions diverses.

 

Entre els autors que has traduït hi ha com a mínim dos Nobel, Munro i Coetzee, i altres figures de la rellevància de E. M. Forster, Gordimer, Rhys, Austen, Carver, Woolf. Com afrontes una traducció d’aquesta envergadura? Explica’ns una mica el teu mètode de treball.

Cada llibre és diferent i cada moment també. De vegades llegeixo el llibre sencer abans de traduir-lo i d’altres em poso a traduir-lo directament. Depèn (la paraula més habitual en traducció!). Hi ha qui s’escandalitza quan dius que no et llegeixes el llibre abans de traduir-lo, però és molt més engrescador anar descobrint el que diu l’autor, una mica com fa ell(que abans d’escriure un llibre no se l’ha llegit, és clar). No llegir-lo em permet mantenir la frescor del lector i, per altra banda, el llegeixo tantes vegades després d’haver fet la primera versió que ja compensa el fet de no haver-lo llegit  d’entrada.  

Normalment faig una primera versió bastant ràpida —deixant subratllat en groc o en majúscules el que no acabo de veure clar o no entenc del tot— ben bé com si llegís el llibre i el traduís alhora, buscant sobretot el to de l’autor. A continuació ve la feina de més concentració, que és la revisió en pantalla, quan ja tinc tot el llibre traduït i al cap i hi faig la segona passada, encara molt a prop de l’original, revisant que no m’hagi saltat cap línia (cosa que passa de tant en tant, i quina ràbia que fa!) ni cap paràgraf. Després l’imprimeixo i en faig una lectura-revisió: per a mi és el millor moment de l’ofici, quan pràcticament ja tens la traducció feta i pots intervenir-hi, anar polint-la.

En un llibre normal (si és que existeix res que pugui qualificar-se així), doncs, amb aquestes tres passades n’hi hauria prou, però hi ha casos que necessiten una altra i encara una altra revisió. Penso, per exemple, en Alice Munro, que la llegeixes i sembla relativament fàcil, però és endimoniadament difícil. Concentra una tal quantitat d’informació en un paràgraf, tirant uns quants anys enrere i tornant al present per tornar després al passat, i fins i tot avançant cap al futur, que fa molt complicat tot el joc de temps verbals. Normalment, després d’haver-la imprès una vegada per repassar-la i d’haver introduït les correccions, em veig obligada a fer una altra impressió per veure clar què hi sobra i què hi falta.  

Una altra autora molt difícil és Nadine Gordimer. Abans que me n’encarreguessin una traducció, havia llegit un llibre d’ella en castellà, i no parava de pensar: que mal traduït està això, no pot ser que sigui així... La ignorància és atrevida, certament, perquè quan la vaig haver de traduir vaig veure que tenia un estil complicadíssim, molt difícil de traslladar amb naturalitat, sempre queda latent una mena d’estranyesa.

 

Hem vist [http://malapartiana.wordpress.com/2013/12/11/revisar-un-ejemplo-practico/] que fas moltes revisions dels textos fins a donar-los per definitius. Fas versions diferents i les guardes? O el que hem vist és un cas excepcional i normalment treballes sobre el text en Word refent el que ja hi ha?

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits