Udinaweb

L’objectiu principal és disfrutar, trobar-li la gràcia al fenomen que es produeix quan llegeixes una cosa en una llengua i l’has de desintegrar per construir-la novament en una altra.

Una sorpresa que vaig tenir d’entrada va ser que la majoria d’alumnes no llegien ni tenien gaire interès per la literatura. Quan els preguntaves per què havien triat aquesta carrera, et deien que perquè es podien guanyar diners!

Amb la novel·la pateixo més perquè no tinc la quotidianitat castellana, però per traduir articles o assaigs el castellà té una pompositat i una prosopopeia que m’agrada molt.

La tinc molt fresca, i potser sóc parcial, però m’ha enlluernat La senyora Dalloway de Virginia Woolf. Em va fer la sensació d’haver traduït durant tants anys per arribar a aquest llibre. Diria que és «el meu» clàssic.

Penso, per exemple, en Alice Munro, que la llegeixes i sembla relativament fàcil, però és endimoniadament difícil. Concentra una tal quantitat d’informació en un paràgraf, tirant uns quants anys enrere i tornant al present per tornar després al passat, i fins i tot avançant cap al futur, que fa molt complicat tot el joc de temps verbals.

«Per traduir, s’ha d’haver viscut una mica»

Entrevista a la traductora Dolors Udina

 

Què li aconsellaries a un futur traductor literari? I no ens diguis que canviar d’ofici!

Que l’objectiu principal és disfrutar, trobar-li la gràcia al fenomen que es produeix quan llegeixes una cosa en una llengua i l’has de desintegrar per construir-la novament en una altra. Perquè si no l’hi trobes, la gràcia, difícil com és viure de la traducció per la precarietat econòmica que tots coneixem —sobretot en la literària— no té cap sentit dedicar-s’hi. 

 

Ets professora de Traducció a la UAB des de fa quinze anys. En aquest temps, has notat canvis en els alumnes, en les raons per dedicar-se a la traducció, en la seva manera d’entendre la professió o en el seu interès (o falta d’interès) per la literatura?

Una sorpresa que vaig tenir d’entrada va ser que la majoria d’alumnes no llegien ni tenien gaire interès per la literatura. Quan els preguntaves per què  havien triat aquesta carrera, et deien que perquè es podien guanyar diners! Un cop assimilaves que parlaven de traducció i interpretació en general, que no pensaven en la literatura, els preguntaves quin era l’últim llibre que havien llegit i, durant molt temps, era sempre Harry Potter... Evidentment, hi ha alumnes de tota mena, però la majoria fan Traducció més perquè saben llengües i perquè és una carrera pràctica i «útil» (no com la filologia, que diguéssim) que no pas perquè tenen clar que volen traduir llibres.

Em pregunteu si he notat canvis en els alumnes al llarg dels anys, i la veritat és que sí. Els dos o tres anys darrers, sobretot en els alumnes que fan traducció al català (val a dir que són menys a classe, els que fan català, i per tant és més fàcil intercanviar opinions a classe—un detall curiós que fa pensar és que la relació d’alumnes de la UAB que estudien traducció de l’anglès és aproximadament de 150 anglès-castellà i d’uns 40 anglès-català per curs—), he vist un canvi considerable: tenen més clar què vol dir traduir, tenen més interès per la lectura, tenen opinions interessants en les discussions que es plantegen a classe sobre què significa traduir i com és l’ofici de traductor; saben per què volen ser traductors. És una bona evolució.

En tot cas, en descàrrec dels alumnes, diré que arriben a la facultat molt joves. Em sembla que en qualsevol altra carrera comencen estudiant diferents matèries, assimilant coneixements. A Traducció, una carrera eminentment pràctica, els posem a traduir gairebé el primer dia, a 17 o 18 anys, i jo crec que els falta el bagatge vital indispensable, tant de coneixements com de vida, per entendre bé els textos i comprendre què fan quan els tradueixen. Quan hi ha algun alumne que fa Traducció com a segon cicle (és a dir, que ha fet una altra carrera i té uns 23 o 24 anys), la diferència és abismal, i no tant per coneixements com per experiència vital. Em sembla que, per traduir, s’ha d’haver viscut una mica.

 

Ets traductora des del 1983, i fent un cop d’ull a l’ISBN veiem com a mínim dos centenars de títols traduïts per tu, principalment de l’anglès al català, però també de l’anglès al castellà, del castellà al català i viceversa. Els tens comptats?

Va arribar un moment que em vaig descomptar. Com que a l’ISBN surten totes les edicions noves (edicions en el sentit real, no reimpressions), el nombre de llibres traduïts no és mai equivalent. El que sí que és veritat és que, si els poso un sobre l’altre, la pila supera de molt la meva estatura. Sospito que dec superar els 200, però el que vol dir això essencialment és que sóc bastant gran i que he treballat molt. La majoria de traduccions han estat al català, i em sembla que ara fa dos o tres anys que només faig català, però he de confessar que m’agrada traduir al castellà, sobretot assaig. Sóc de la generació que estudiava en castellà tant a l’escola com a la universitat, i vaig aprendre a escriure en català llegint i estudiant gramàtica pel meu compte, amb tots els inconvenients (i avantatges?) que això comporta. Amb la novel·la pateixo més perquè no tinc la quotidianitat castellana, però per traduir articles o assaigs el castellà té una pompositat i una prosopopeia que m’agrada molt.

 

Essencialment queda clar que ets traductora literària. Es pot viure només de la traducció literària? Quina altra mena de traduccions has fet?

Abans d’entrar a la universitat a fer classes com associada (que representa un sou molt minso però que el cobres cada mes cada mes, cosa que marca una diferència fonamental amb la vida de l’autònom) vaig viure deu o quinze anys exclusivament de la traducció, sobretot literària i de llibres, però també d’articles de revistes. (Tinc la impressió que ara han desaparegut les revistes amb articles traduïts, o si més no totes les revistes per a les quals treballava ja no existeixen.) En tot cas, vivia només de traduir i de vegades el compte bancari em provocava moments de pànic, però en general no em va faltar feina i vivia prou bé.

 

Segurament la majoria de lectors no saben que els traductors literaris cobren una tarifa com a avançament dels drets d’autor, i que en general és això tot el que cobren si el llibre no és ven moltíssim. Hem vist que has traduït títols tan venuts com Els ponts de Madison County, Parc Juràssic, El metge o L’amic retrobat. Quina és la teva experiència pel que fa a drets d’autor?

N’he cobrat algunes vegades, i això en català és un èxit. De L’amic retrobat, per exemple, se n’han fet 45 edicions, i no exagero. Al començament no cobrava drets perquè el vaig traduir just abans de l’aprovació de la Llei de Propietat Intel·lectual, que em sembla que va ser el 1987, però després d’un estira-i-arronsa amb Columna, van fer-me un contracte que em concedia l’1% del PVP. Des del 90 cobro cada any una quantitat variable, no sabria dir ara quina quantitat, però si més no agradable (cada any una mica menys...).

Els ponts de Madison County també té una història curiosa. No recordo per què no constaven els drets al contracte i els primers temps es va vendre molt. L’Alzueta, hàbil com era, em va dir que si m’esperava a cobrar drets després del primer Sant Jordi em donava el 2% en comptes de l’1. Total, que em vaig perdre les vendes suculentes del primer Sant Jordi, però durant uns quants anys vaig cobrar uns drets substanciosos.

El metge és un llibre molt més gruixut i, per tant, és difícil arribar a eixugar el preu cobrat d’entrada. Em sembla que no vaig arribar a cobrar mai drets de Proa, que és qui em va encarregar la traducció, però fa uns quatre o cinc anys Roca Editorial em va comprar la traducció (que, com sabeu, és propietat de l’editorial que la publica durant quinze anys) i ara sí que cobro cada any una quantitat de drets. El que va ser interessant de la traducció d’El metge és que va ser un dels primers llibres que es publicava en català amb vocació declarada de best-seller. No era un llibre fàcil, hi havia molt vocabulari poc habitual en català i vam haver de treballar-lo i corregir-lo molt a fons per aconseguir una llengua diguem-ne «popular». Quan Roca Editorial va comprar novament la traducció, la vaig repassar de dalt a baix: per exemple, fa vint anys dubtava amb els articles davant del nom, en alguns llibres el posava en altres llibres no. Ara ja fa anys que tinc molt clar que l’he de posar. Aquest problema de l’article davant del nom només el tenim en català, per cert.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits