Pauriba

Un dels grans problemes que tenim en la música d’aquest país és que s’ha trencat la tradició instrumental

I llavors va ser quan amb l’àcid, la joventut es va posar en estat de gràcia i va tenir una visió, com Sant Pau quan va caure del cavall, i es va crear la utopia hippy.

El que abans era un aparell que el tenies aquí [fa com si tingués una guitarra a les mans] i el podies tocar, ara és una cosa que apretes un botó i surt, apretes un botó i se’n va.

la timologia [especulació etimològica de Pau Riba, llegiu Al.lol.làlia] de treball ve d’allò que es fa entre ball i ball. Entreballar és el que es fa entre ball i ball

"Tots plegats som un sol cervell"

Entrevista a Pau Riba, músic i poeta

Pau Riba (Palma de Mallorca, 1948) ha anat tocant moltes tecles al llarg de la seva carrera, tot i ser majoritàriament conegut pels seus discos. Les lletres de les seves cançons es poden considerar poesia, ha escrit articles de “timologia" i la novel·la “Ena", també dibuixa, i les seves actuacions sempre són alguna cosa més que música. Va començar a publicar cançons l’any 1968, i s’integrà al Grup de Folk. Després, amb una estètica innovadora, es decantà cap al rock i edità el doble disc “Diòptria”, considerat per molts com un dels millors discos catalans del segle. Tot i els altibaixos de la seva carrera, sempre ha anat llançant propostes innovadores i provocadores.

Té una mirada pausada amb un regust misteriós (enigmàtic). Ens convida a seure en un sofà d'una saleta on hi ha una petita finestra i ens ofereix un porró amb clara (cervesa + llimonada) mentre ell es prepara un cafè. Després, mirant a la finestreta i referint-se al temps plujós i ennuvolat de finals d'agost, quan es féu l'entrevista, diu: "…Novembre" i ens ajuda a trencar el gel.

 

Pau Riba: M’he llegit l’article del Màrius Serra i tres o quatre més i m’ha semblat que hi ha un nivell i que és una idea atractiva. El títol que heu trobat, el nom, quin és el nom?

Paper de Vidre: Paper de vidre.

P.R. Sí, té relació amb les lletres per un costat, però, per una altra banda, té relació amb això de la Real Academia de las Letras Españolas que “pule, abrillanta y desengrasa” o alguna cosa així.

P.d.V. I la idea de fer una revista virtual?

P.R. M’agrada, jo estic escrivint sobre el tema, i crec que tendim cap a la virtualitat en general; i també m’agrada que sigui oberta.

P.d.V. Lligat una mica amb l’aparició de la revista, creus que, actualment, les vies d’expressió culturals són tancades per als joves, o no?

P.R. Les vies d’expressió culturals... Què vol dir això exactament? On posem les fronteres del que és cultura i el que no és cultura? Cultivar faves és cultura o no és cultura?

P.d.V. Home, em referia més a l’àmbit de la creació artística.

P.R. Jo penso que ara està molt més obert que abans. Actualment, existeix aquest territori verge que és la realitat virtual que, en principi, no és de ningú, i és il·limitat. Hi ha qui s’ha apropiat parcel·les d’aquest territori i llavors per accedir-hi et fan pagar, però tu sempre pots anar a la parcel·la del costat. Tot això ha liberalitzat l’expressió i, a més a més, és una teoria que després es pot portar a l’espai real. La gent se n’ha adonat que és lliure d’expressar-se, que té terreny per a fer-ho i resulta que a la vida real passa el mateix, però ens sentim molt cohibits i encaixonats per unes idees, uns costums, unes morals, unes ètiques i unes estètiques.

P.d.V. Això és veritat, però, tot i així, sempre hi ha elements que poden coartar l’expressió lliure.

P.R. Sí, elements com els militars o els religiosos, ètics i morals, però precisament aquí sí que estem visquent un moment de crisi.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits