Ripoll

Falta, en català, la representació teatral d’aquests Cants i és una obra molt ajustada a l’estètica de la Fura dels Baus. Ja fa temps que els intento convèncer d’això

El lector esdevé el creador de la seva lectura i, per tant, el Creador del sentit, un Déu capaç d’organitzar la seva pròpia interpretació del món i de lligar-la a uns valors estètics. Tota la violència contra el Creador, en Lautréamont, jo la vull entendre com un acte llibertari, de redistribució del poder.

Un líquid qualsevol és necessari, ens diu Lautréamont: llàgrima, orina i afegiríem esperma, tinta. És una estètica del raig.

Si Flaubert escriu el llibre sobre res, Lautréamont permet la fusió entre poesia i prosa i ensenya la manera de defugir l’atzucac on la ficció havia anat a parar.

Quan evoca la tan coneguda trobada entre el paraigua i la màquina de cosir, Lautréamont trenca segles de comparacions banals, acadèmiques, religioses i crea el xoc que permet d’endinsar-se en l’inconscient

"Lautréamont és el retorn a una escriptura lúdica, joiosa, lliure"

Per Guillem Miralles i Ester Andorrà

Ricard Ripoll (Sueca, 1959) és professor de literatura a la U.AB. Dirigeix el GRES (Grup de Recerca sobre Escriptures Subversives), organitza col·loquis internacionals (sobre l’escriptura fragmentària, 2001; sobre les estratègies de l’il·legible, 2003; sobre Lautréamont per al 2006). Ha escrit diversos articles sobre Lautréamont, Nerval, Nathalie Sarraute, San-Antonio, Martí i Pol... La seva obra s’inscriu en una nova textualitat nascuda d’algunes experiències modernes d’autoficció. Ha publicat les autoficcions poètiques Els encontres fortuïts (Viena, 2001) i La memòria dels mots (3i4, 2003)i la novel·la L’Espai dels Impossibles (March Editor, 2005) que s’inscriu en la col·lecció Palimpsest on també ha publicat la traducció de l’obra completa d’Isidore Ducasse,comte de Lautréamont (Els Cants de Maldoror, les Poesies, Cartes).

Isidore Ducasse (1846-1870), conegut com a comte de Lautréamont, escriptor francès nascut a Montevideo (Uruguai) on el seu pare era canceller del consolat de França. El 1859, Isidore Ducasse marxa cap a França. El 1867 va a París on publicarà, un any més tard, de manera anònima (***), el Primer Cant dels Cants de Maldoror. El llibre complet –els sis cants– serà publicat el 1869 amb el pseudònim de comte de Lautréamont. També publicarà el 1870 les Poesies I i II ja amb el nom d’Isidore Ducasse.

Algunes veus han recomanat recitar de viva veu Els Cants de Maldoror molt més que no pas llegir-los en silenci. Com recomanaria enfrontar-ne la lectura? (GM)

Sens dubte existeix, tant en els Cants com en les Poesies, un ritme que només la veu es capaç de realçar. El ritme, en Ducasse, és essencial, és l’organitzador del sentit. Ara una acceleració, ara una pausa, ara el text ens mena a l’ofec i, tot seguit, ens confronta al buit més espantós: l’escriptura crea l’espai d’un assassinat permanent, el lector mor de tant sotrac i torna a néixer. La recitació dels Cants, al meu entendre, hauria d’ésser de l’ordre de la imprecació, del crit, de l’extrema violència, acompanyada pel gest, ja que el cos i la veu formen, aquí, una unitat imprescindible i s’enriqueixen un a l’altre. Crec, però, que la recitació crea un distanciament, com si l’altre fos qui portés la violència, com si la veu allunyés la lletra d’una necessària permanència, vull dir, d’una assumpció íntima de la revolta. En aquest sentit, i pensant que la figura del doble en Ducasse és fonamental, jo recomanaria una primera aproximació silenciosa, de lectura que vol descobrir l’estranyesa d’un text, una primera lectura que de ben segur patirà l’impacte d’una obra potent, i després, aquí i allà, triar fragments i, davant el mirall, cridar-los, treure’ls amb tota la força del cos, contra la imatge d’un mateix. Ara bé, falta, en català, la representació teatral d’aquests Cants i és una obra molt ajustada a l’estètica de la Fura dels Baus. Ja fa temps que els intento convèncer d’això.

En el Cant Primer, Lautréamont es dirigeix directament al lector: "no convé que tothom llegeixi les pàgines que seguiran, escolta bé això que et dic: dirigeix els teus passos cap enrere i no cap endavant". (també en el començament del Cant Quart hi ha una al·lusió directa al lector en aquest sentit). Aquest diàleg amb el lector, ¿suposa un canvi amb les formes literàries fins llavors explorades, tal com es diu en el pròleg? O, d'una altra forma: ¿Lautréamont pot ser el precursor de tots els grans moviments literaris del segle XX donant al lector el lloc que es mereix, com han dit alguns? (GM)

Aquest començament és un “collage”, de manera prou clara, de l’Infern de Dante. Lautréamont reescriu la literatura, la situa de cara al palimpsest, en una intertextualitat molt moderna. La pràctica sempre precedeix la teoria. En Lautréamont, però, una i l’altra van juntes. En aquest sentit, Lautréamont esdevé el mirall on les escriptures més radicals han pogut mirar-se sense avergonyir-se d’unes pràctiques incomprensibles. El lector esdevé el creador de la seva lectura i, per tant, el Creador del sentit, un Déu capaç d’organitzar la seva pròpia interpretació del món i de lligar-la a uns valors estètics. Tota la violència contra el Creador, en Lautréamont, jo la vull entendre com un acte llibertari, de redistribució del poder. Ducasse era un gran lector i, d’alguna manera, ens diu: ara toca ser lliures, crear i no acceptar la passivitat rocambolesca d’unes històries impossibles. L’impossible el crearà la poesia a partir d’ell.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits