Pauvidal

Tinc una relació d’amor exuberant amb la llengua, i per tant predico amb l’exemple de manera conscient.

En Saura hauria d’estar tancat a la presó per la manera com parla. O, si estigués tancat a la presó, hauria de ser l’últim de rebre l’amnistia

El discurs centrat en el missatge no diu res. La major part del discurs públic no diu mai res. Paraules com “tolerància” o “solidaritat” no volen dir res. Crec que la millor manera d’acostar-se al contingut és la forma

Això de dir que les llengües serveixen per comunicar-se i prou és reduccionista. És típic de qui no té la seva llengua en conflicte. Qui no pateix no es preocupa.

"El meu pròxim projecte és apedregar el Liceu"

Per Carles Miró

Pau Vidal (Barcelona,1967), traductor (d’Erri de Luca, Camillieri, Tabucchi), crucigramista (és responsable dels “mots enreixats” que surten cada dia a El País), estrella televisiva (del programa Joc de paraules, de BTV), és autor, com a mínim (la deontologia no permet precisar més), d’allò que en diuen “un assaig humorístic”(El parevostre) i d’un llibre de contes (que es titulava Home les i que es va acabar publicant amb el títol Homeless). Ara ha tret el llibre En perill d’extinció. 100 paraules per salvar. Amb l’excusa d’aquest últim llibre, el vaig a buscar a casa per entrevistar-lo. Me’l trobo convalescent d’un refredat fort. Es deixa acompanyar al bar del carrer Elisabets de Barcelona, just davant de l’horripilant hotel Camper. El bar és a l’altra banda del carrer i als antípodes: un local de la Barcelona anterior al Fòrum, al disseny, al “posa’t guapa”; s’ha quedat en l’època que el parc d’atraccions del Tibidabo era una novetat i que la gent que visitava Barcelona pujava amb monument a Colom. L’únic element de l’últim terç del segle passat és la màquina escurabutxaques. Ens asseiem en la tauleta que hi ha lliure al costat de l’artefacte: l’autor convalescent, una de les persones a qui està dedicat el llibre (“havia vingut per fer d’infermera”, em diu somrient) i servidor (amb bloc i bolígraf per aparentar professionalitat). El convalescent demana un tall de truita amb patates i un Vichy (“¿Fresc?”. “Nooo, natural.”). Deixem que s’alimenti. Impertinència de l’entrevistador: “Com a infermera, podries li haver portat un tuper”. “¿Amb un caldet?”. L’entrevistat em mira: “Ah, tu ets dels que dius tuper i no taper”. És un senyal indiscutible que la seva salut millora.

 

En el pròleg d’aquest llibre dius que “tots els idiomes s’estan simplificant a gran velocitat” i que “tots els vocabularis s’estan reduint”. ¿Com es comprova això?

Diguem que és una certesa científica per comprovar. Es pot comprovar en l’ús de qualsevol idioma. En el cas del català és palmari. Potser hi ha més paraules que mai. És probable que el repertori de paraules a disposició dels parlants sigui superior al de fa uns anys, però el repertori d’ús quotidià no supleix els altres camps que es perden. ¿Quin vocabulari creix, el de la mecànica quàntica? A més, hi ha termes que sí que són quotidians, però que els adoptem de manera efímera.

Tu amb aquest llibre et proposes “salvar” cent paraules.

El llibre funciona com una metonímia, o sigui la part pel tot.

La part són les cent paraules.

I el tot la llengua. El que està en perill no són només aquestes paraules, sinó tota la llengua.

Ets, com si diguéssim, de la tribu dels extincionistes, que diuen que el català desapareixerà.

Sóc de la tribu dels rebotats.

I prediques amb l’exemple quan escrius i també quan parles. Dius coses com “campar” o “eurons” que poden sonar bastant sorprenents.

No, jo dic “ecus”, jo m’he quedat amb els ecus. Però esclar que predico amb l’exemple. Tinc una relació d’amor exuberant amb la llengua, i per tant predico amb l’exemple de manera conscient.

¿Una relació d’amor amb la llengua?

D’amor exuberant, sí, sí.

Defenses una llengua barroca. Ets més de Sagarra que de Pla, vaja.

Home, i tant.

Però, aviam, això de la pràctica conscient és perquè ets escriptor. És natural que els escriptors tinguin més consciència lingüística que la gent normal. Per això fas el que fas.

Sí. Però és que també falsejaria la realitat si la gent normal ho fes. Si quan Coromines anava amb la motxilla a veure com parlaven en un lloc, la gent s’hagués posat a rumiar...

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits