Pedrals

Sóc un demòcrata pur i dur, en aquest sentit faig “lo que em rota”

És que estem al segle vint-i-ú i ja no hi ha cap mena de frontera real, no només entre gèneres, sinó entre disciplines artístiques.

I quan els comences a descobrir, fins i tot el joc encara es presta més, allò de “pata, peta, pita, pota... pilota!”, i “¡Ah, no hem dit puta!”

Sí, la ironia per a mi és important. És que llegir-me Unamuno em va crear uns traumes... Mira que el "tio" escriu bé, però prendre's allò de “el sentimiento trágico de la vida” tan seriosament...

Això és una mica la teoria oriental que un recital de poesia ha de durar molt poc i s'ha de recitar el mateix poema tres vegades. Amb la repetició i donant diferents intencions, es pot assolir una determinada profunditat del poema, que sempre és interessant.

Enric Casasses? La naturalitat de la paraula quotidiana. O no, espera!, la naturalitat potser no és... La visceralitat de la parla quotidiana.

"La poesia és com secreció de vida"

Per Roger Puig

Josep Pedrals (Barcelona, 1979), poeta d’enginy i força conjugats a parts cordials i espontànies, és parent de la tradició més arrauxada que de tant en tant es dóna per aquests nostres verals. A en Pedrals, me l’imagino en un bar de mal nom fent malabars amb els mots, uns mots en flames traçant en l’aire circumferències de frases lluminoses, o mots que, com els lleons domats, els fa passar per la seva anella de foc particular. I també, posant el cap dins la seva gran boca de significats incisius, arriscant, perquè suposo que, també en literatura, qui no arrisca no pisca. Amb un esperit expansiu i de flegma inesgotable, en Pedrals, en els seus poemes i recitals desprèn dosis d’espectacular espectacle, de lirisme i de pragmàtica alegria. Com diu en Màrius Serra, “té els sants collons de no tenir els collons sants”, i és que aquest programador i agitador de cicles i còctels poètics al bar l’Horiginal (C/Ferlandina, 29 de Barcelona) també té un punt de seriosa irreverència, com aquell nen que continua jugant amb aquella astúcia punyetera del que sap el que fa, fa el que li agrada, i per tant, sap el que li agrada. Us aconsello que, si teniu oportunitat, assistiu a algun recital d’aquest alegre triler de les paraules, perquè ni en el pitjor dels casos us estafarà.


Paper de Vidre: En poesia, existeixen diferents escoles o maneres de fer (poesia de l’experiència, amorosa, social, simbolista, experimental, mística, filosòfica) que no deixen de ser diverses percepcions de la realitat i la literatura, i que poden arribar fins i tot a despotricar unes de les altres. Fent referència al prologuista del teu llibre Escola italiana, Luca M. Rota ("lo que em rota"), no ens hauríem de deixar de romanços i que tothom faci allò que li rota?

Josep Pedrals: Sí, les punyalades sempre hi són... Hi ha un pròleg del Pedrolo a un dels seus llibres de poemes, que en té pocs, de poesia molt social d’aquella de l’època, com la primera d’en Bauçà o en Màrius Sampere, doncs en Pedrolo diu en aquell pròleg: “(...) cada pocs anys canvien les «coordenades estètiques» i les que hom declara vigents inviten, com de costum, a un àpat de caníbals”. Realment jo no acabo d’entendre per què entre corrents es tiren tant els trastos pel cap. Si se’ls tiressin per qüestions pròpiament literàries, tractant de discutir qüestions de fons...

P.d.V. I aprofitant l’avinentesa, què n’opines dels autoanomenats “imparables”?

J.P. Jo, com que sóc un demòcrata pur i dur, en aquest sentit faig “lo que em rota”, que trobo que és molt més democràtic que moltes altres coses. Això dels “imparables” ha arribat a un punt que ja no saps si és literatura o sociologia barata, i a mi, no em fa el pes ni el que diuen uns ni potser algunes maneres d’atacar-los, és clar que depenent de fins on han arribat, la manera d’atacar-los és la resposta que demana. Però veig que s’han muntat uns disbarats de t’ataco-per-aquí-m’ataques-per-allà, que no sé a quin resultat han d’arribar, no acabo d’entendre tot el merder.

Fins a quin punt és necessari fer una revisió del cànon? I qui l’ha de fer? Els escriptors? Sí, en certa manera, però cadascú té el seu, de cànon, no cal que tots en seguim un. Amb les imposicions, les veritats absolutes i les no veritats absolutes que es mostren entre uns i altres, s’ha arribat a una situació que ja no queda clar exactament què carai està discutint tothom.

Tanmateix, mira, hi ha una paraula molt divertida que és “escamots”, grups de gent, que si la separes pel mig resulta “l’esca dels mots”... És a dir, “els escamots poden ser una esca dels mots”. Vull dir que malgrat tot, potser totes aquestes discussions poden esdevenir productives... L’esca dels mots!

P.d.V. Tot això m’ho plantejava des del punt de vista que la poesia és un gènere absolutament lliure, precisament perquè el poeta no en viu i, en principi, no existeixen pressions comercials o editorials.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits