Monzo

Diu Joan de Sagarra que, passat un determinat temps hauríem de tenir dret a publicar els mateixos articles que vam escriure anys enrere. I té raó. Perquè, si les circumstàncies --polítiques, culturals, socials-- es repeteixen cíclicament ¿per què no hauríem d’opinar exactament igual anys després i tornar-ho a escriure amb els mateixos ets i uts?

Nosaltres no sols sortíem d’una dictadura sinó que intentàvem desfer-nos també del Diktat de la pana, els dogmes i les barbes dels progres

Crec que a partir de “Guadalajara” el que escric torna a ser més dens, amb frases volgudament llargues i alambinades

Es publica més que mai (o s’ha publicat més que mai aquests anys) perquè una bona part del món editorial ha fet una fugida endavant per superar les crisis empresarials. Però no crec que es llegeixi menys que abans.

Jo, potser perquè sóc obsessiu, tinc tendència a recordar totes les bugades, no només l’última, i per això m’entristeix veure que, sumats un a un tots els llençols que hem perdut bugada rere bugada, n’hem perdut tantíssims que ens en queden ben pocs.

"No he escrit mai perquè somiés ser un escriptor"

Per Guillem Miralles

Quim Monzó (Barcelona, 1952) ha publicat llibres de relats, novel·les, i llibres que apleguen articles apareguts a la premsa catalana. També ha traduït diversos llibres al català i les seves obres han estat traduïdes fins a 19 llengües. Va començar a publicar llibres a finals dels setanta, optant per l’ús d’un llenguatge molt elaborat però intel·ligible per al lector. A diferència d’altres escriptors, l’obra dels quals ha tingut només ressò dins el món literari, els seus llibres han estat rebuts amb entusiasme tan per la crítica com pel públic lector. Les intervencions en mitjans radiofònics i televisius el convertiren en un escriptor encara més popular del que era. Aquesta entrevista es va realitzar enviant un formulari de preguntes a Quim Monzó. Ens el va tornar uns dies després amb les respostes que podeu llegir a continuació, que no hem corregit ni retocat en cap punt. Sí que hem retocat l'ordre de les preguntes i també la formulació d'algunes d'elles.

Paper de Vidre: Els seus primers llibres de contes (“Uf, va dir ell!” i l’”Olivetti...”) tenen un estil narratiu que sembla no tenir referents anteriors en escrits en català. Vostè ha parlat de Pere Calders i Francesc Trabal com a influències d’escriptors catalans, però hi ha també influències importants que no són estrictament literàries (com el llenguatge cinematogràfic o certes propostes artístiques)?

Quim Monzó: Jo he parlat de Calders i Trabal com escriptors de generacions precedents pels quals sento admiració i amb els que em va agradar trobar-hi punts de contacte estilístic. Quan els vaig començar a llegir --sobretot Trabal-- jo ja feia anys que publicava. En general, un escriptor admira molts altres escriptors. En el meu cas, durant l’adolescència vaig devorar amb passió Kafka, però sobretot --era el moment del boom-- molts llatinoamericans: Cortázar, Felisberto Hernández, Bioy Casares, Monterroso, Arreola... Però també europeus: Boris Vian, Dino Buzzati, Giorgio Manganelli... I americans: Donald Barthelme, Robert Coover... I ens deixem totes les altres narratives (el cinema, la tele, les cançons...), que també conformen la manera com acabes escrivint.

P.d.V. Hi ha un conte a l’”Olivetti, Moulinex,..”.¨, que es diu “Cacofonia”, en què, a través d’un desig del personatge A de prendre el carrer de Balmes en direcció contrària (conduïnt el cotxe), es fa un retrat generacional de la gent que podia tenir trenta o quaranta anys en aquella època. Al final del conte, A arriba al Tibidabo seguint el seu desig, havent pres Balmes en direcció contrària, però això no produeix cap emoció especial a A. Per què?

Q.M. D’entrada jo no pretenia fer cap retrat generacional, però si l’hagués volgut fer hauria estat de la gent de vint-i-pocs anys. Els trenta em semblaven molt lluny, aleshores, i els quaranta, imagini’s! En qualsevol cas, que A no s’emocioni per haver pujat el carrer Balmes en direcció contrària em sembla obvi: perquè en general quan un desig s’acompleix deixa de ser un desig i perd bona part de l’interès.

P.d.V. Per què llegint el llibre d'articles “El dia del senyor” (1984) es pot tenir la sensació que la vigència de molts escrits és absoluta?

Q.M. Diu Joan de Sagarra que, passat un determinat temps hauríem de tenir dret a publicar els mateixos articles que vam escriure anys enrere. I té raó. Perquè, si les circumstàncies --polítiques, culturals, socials-- es repeteixen cíclicament ¿per què no hauríem d’opinar exactament igual anys després i tornar-ho a escriure amb els mateixos ets i uts? Per aquest mateix motiu, sovint llegeixes articles de Josep Maria de Sagarra, Julio Camba o Fruttero & Lucentini i són de plena vigència.

P.d.V. Vam llegir en algun article que el llibre de relats “L’illa de Maians” (1985) no era el primer títol previst per aquest llibre, que s’havia de dir “Barcelona”. Per què? I per què finalment aquest títol esmentant aquella illa situada enfront del barri barceloní de Ribera?

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits