Enricvila

El franquisme no només són les lleis i les morts, que ja s’han estudiat, sinó que també hi ha les vides. En només trenta anys després de la mort de Franco s’han hagut de pair moltes coses de cop, i encara n’hi ha moltes per analitzar, des d’un punt de vista emocional, sobretot.

El coneixement que no es pot aplicar, amb el qual no t’hi pots identificar, que no és pràctic, no em serveix, per què el vull? Per fer el pedant? El problema no és el què sinó el com; el com és el que té interès!

L’objectivitat és una cosa explicada des d’un punt de vista determinat amb la màxima precisió possible, i aquest punt de vista l’has de deixar traslluir

Jo crec que sí que té sang a les venes, la generació que té ara entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys. Aquesta generació està despertant, està fent un discurs diferent a la gent més gran, i ara ja hi ha un cert enfrontament generacional.

Durant quaranta anys hi va haver un segrestament de la realitat i, de cop, la gent es va oblidar de les paraules tasca, bòfia o pasta o que hi havia putes catalanes.

"Parlo de persones enterrades en vida durant el franquisme"

Per Guillem Miralles

Enric Vila (1972) publica una entrevista cada dilluns a la contraportada del diari Avui. L’estil incisiu i àgil que utilitza per elaborar-les ha estat emprat també per escriure el llibre sobre la figura de l’escriptor Néstor Luján, que ha estat rebut amb elogis per la crítica i ha obert alguna polèmica per la nova visió que ha donat sobre un punt d’inflexió clau en la carrera literària de Luján. Em rep al despatx de la Facultat Blanquerna, a on està preparat la tesi doctoral sobre l’esmentat escriptor i periodista Néstor Luján. Em respon amb molta claredat a les preguntes que li formulo i s’interessa pel projecte del “Paper de Vidre”, que li sembla interessant, i ens anima a tirar-lo endavant.


P.d.V. M’ha enganxat de seguida el teu llibre sobre Luján, la teva prosa té molta força i sempre n’he pogut seguir el fil.

E.V. Me n’alegro molt perquè no tothom ho veu així; per exemple, Baltasar Porcel va dir que estava molt bé el llibre però que si no sabies qui era en Néstor Luján no t’assabentaries de res.

P.d.V. Jo coneixia poc al personatge, només la imatge pública més estereotipada i tot i així m’ha interessat.


E.V. La idea era, precisament, trencar l’estereotip. Sempre ens queda l’estereotip de les coses quan ja no hi són, i d’ell havia quedat l’estereotip de l’hedonista. Però què hi ha darrera un hedonista? Això és el que intento explicar. I, d’altra banda, el llibre és una excusa per parlar de les persones enterrades en vida durant el franquisme.

P.d.V. Enterrades en vida?

E.V. Sí, dels drames individuals sòrdids que va provocar el franquisme, dels somnis escapçats en vida, de les il·lusions perdudes.

P.d.V. De les vides estroncades?

E.V. Sí, el franquisme encara no està passat, jo vull explicar com un senyor que tenia totes les possibilitats per ser un crack va quedar ofegat. Busca personatges com el Dalí, el Pla, el Cela, analitza’ls i veuràs el desgast sentimental que hi havia per caminar i, en aquest cas, jo ho explico com una manera de fer entrar una època que sembla que ja estigués tancada.

P.d.V. I no ho està?

E.V. No, el franquisme no només són les lleis i les morts, que ja s’han estudiat, sinó que també hi ha les vides. En només trenta anys després de la mort de Franco s’han hagut de pair moltes coses de cop, i encara n’hi ha moltes per analitzar, des d’un punt de vista emocional, sobretot.

P.d.V. Quan llegeixes el llibre sembla com si Luján s’adapti al que tu vols explicar però també podria ser un altre l’escollit, com si no fos tan important el personatge sinó el conflicte que pateix, extrapolable a altres personatges.

E.V. Jo explico com no es podia progressar sense acabar essent esclau de les servituds, com la tirania actua sobre la vida interior de les persones, i també el valor de la representació: Luján representa una tradició humanista que està en perill i ell fa de transmissor.

P.d.V. De tot manera hi hagi o no franquisme, qualsevol il·lusió o jove ambició pot quedar estroncada per altres motius, és a dir, quan es madura i es creix es poden perdre coses pel camí....

E.V. Sí, pujar, millorar, pot crear servituds. Però tot és una qüestió de matisos, el franquisme t’ho permet veure amb més claredat, la tirania accentua les passions. Ja ho explico en el pròleg del llibre dels articles: en el fons, res és tan diferent, tot es repeteix, l’home crea instruments per alliberar-se de les seves servituds, i aquests instruments li generen noves servituds que en el fons són les mateixes que tenia abans, i sempre estem al mateix lloc. I també vull explicitar que la gent és molt més complicada del que sembla.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits