Altaio

A partir d'aquell moment em plantejo el paper de l'escriptor i m'adono de que per poder fer una obra que prosseguís en les recerques del pensament crític del nihilisme havia de renovar amb una fe en l'acció, i que això seria el tràfic d'idees.

Escriptura sense llançadora vol dir que els de la nostra generació som un encreuament del complexe de Novalis, és a dir, un foc interior encès, i d'una revolta possible, que es fa des del llenguatge, no des de la revolució

Hi ha molt poca recerca des del punt de vista conceptual i hi ha molt la fase mirall. Et diria per tant que el conjunt de poetes s'estan manifestant des de la dificultat.

Aquest tipus de revistes feien desaparèixer una mica la frontera de l'individualisme; tot es posava en comú i per tant es creaven accions comunes, mentre que avui el comú ja ho és també l'individu i per tant la gent viu més sola, més aïllada i ho fan més individualment. Però crec que és bàsic tornar a anar cap a aquest treball col·lectiu.

"El traficant"

Per Jordi Marlet

Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954) és poeta, assagista, traductor de teatre, crític d'art, articulista i comissari d'exposicions, ha estat impulsor de les revistes multidisciplinars Tarotdequinze, Éczema, Àrtics i Cave Canis. Germà dels creadors de la seva generació, nebot de les avantguardes històriques, tiet sempre a punt per donar-te un cop de mà, dirigeix el centre KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals). Vicenç Altaió va estudiar filologia però abans d'acabar ho va deixar, perquè l'havien detingut per mala conducta i no va poder fer pròrroga universitària. De totes maneres, ja havia decidit penjar els estudis, perquè era un rebel que creia que un ha de ser un autodidacta permanent, i en comptes d'acabar de mestre el que volia era treballar en l'àmbit de la cultura. Sobretot, viure-la. Rodamón infatigable, en els pletòrics anys vuitanta Altaió va liderar una part del sector cultural emergent a Catalunya i va fer d'assessor en administracions i institucions diverses, des de l'Ajuntament de Barcelona en l'àmbit de la comunicació, la fundació 'La Caixa' o la Caixa de Catalunya. També va participar en la política descentralitzadora en el camp de l'art de Jacques Lang a França i va treballar la línia que ara els polítics sembla que volen potenciar de l'Eix Sud, que uneix Itàlia amb el Principat. Ara fa uns dotze anys va començar a dirigir dins el Departament de Cultura de la Generalitat l'equip reduït però eficaç de KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals), que avui està en un moment incert, degut al canvi de govern. Entrevisto doncs a Altaió en un moment d'interrogació. No pas a nivell productiu. M'explica els projectes que té pendents de l'Any Dalí, un model de centenari que ell va iniciar el 1993 amb l'Any Miró, i quatre llibres que té en curs d'edició, els dos primers dels quals veurem aquesta tardor. La consola de Cadaquès, somnis d'un fill putatiu de Dalí i de Miró, prossegueix la gran ficció que va quedar aturada en la investigació que el surrealisme va fer a través del món del somni. Altaió hi desenvolupa la idea de que hem entrat en l'època del molt saber, que actua com a mecanisme. Massa fosca recull els vint-i-cinc anys de la seva poesia.

Paper de Vidre: Per què trafiques amb idees?

Vicenç Altaió: Això té una història. El 78 em trobava a París, i mentre estava esperant en un bar un amic que feia art per correu, l'Antoine Laval, just a la televisió van tallar el que emetien i va aparèixer el general d'ulleres fosques, el Jaruzelski, que anunciava el cop d'Estat a Polònia. Estàvem en el moment terminal de la guerra freda i en un món intel·lectual ja dissident, especialment a França. Jo venia de Catalunya, on estava en grups radicals d'extrema esquerra. Just en aquell moment va entrar el Laval i em va mostrar com una pancarta la capçalera del diari Libération, on deia que havien detingut Jacques Derrida per tràfic d'estupefaents. I jo senyalant-li la televisió li vaig dir: no l'han detingut per estupefaents sinó per tràfic d'idees. A partir d'aquell moment em plantejo el paper de l'escriptor i m'adono de que per poder fer una obra que prosseguís en les recerques del pensament crític del nihilisme havia de renovar amb una fe en l'acció, i que això seria el tràfic d'idees.

P.d.V. Com podem definir aquest traficant?

V.A. És aquella persona que reflexiona sobre els elements mutables i mutadors de l'època i que ho fa amb instruments diversos; el pensament, l'escriptura, l'acció, l'encreuament de llenguatges diferents. Per tant, [hi ha] una mena de treball col·lectiu. A la vegada, tràfic d'idees acabarà sent una sèrie d'autobiografia col·lectiva sense subjecte, i això són els llibres de tota la sèrie [amb aquest nom] que vaig escrivint [fins ara mitja dotzena], on cada llibre és un gènere diferent.

P.d.V. Has definit el poeta com a lladre del significant i com a farsaire del manuscrit. És aquesta la teva actitud com a poeta?

V.A. [Assenteix i abans de dir res s'aixeca, per anar a buscar una targeta que té emmarcada on hi descobriré la definició que li acabo de fer. La té enmig dels milers de llibres que envolten totes les parets del seu pis, guardats en prestatgeries de mecalux. Quan va venir a viure al Barri de la Ribera de Barcelona en portava uns 7.000. I els té ordenats, cosa que permet adonar-te que només amb el que s'ha editat aquest any sobre Dalí n'ha omplert dues prestatgeries. Si un pam de paret no l'ocupen els llibres és perquè hi ha penjat pintura i obra gràfica. Quan me'n vagi descobriré un autèntic Fontana, i ell m'ensenyarà obra recent que ha fet, entre la qual el llibre d'artista Les hores de l'or, on els seus textos acompanyen els gravats de Jaume Ribas].

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits