Seres

La naturalesa, el paisatge, són invents moderns que existeixen des que els homes se n’han començat a allunyar. No he sentit, a cap pagès del meu poble, dir sobre el paisatge de Saidí “quin paisatge tan maco!”

Penso, sincerament, que són llibres més per ser dits que no per ser llegits. Intenta llegir aquests llibres en veu alta i veuràs que podràs seguir el text, és a dir, l’oralitat n’és el límit. I sé que no puc pretendre que ningú parli així, però quan sento parlar el meu pare i la gent d’allí, l’oralitat i el discurs, no se’m fan estranys, aquesta cosa llarga, de les subordinades, amb certes cadències llargues.

Quan els homes estan tancats amb homes dins un recinte són el mateix: a la presó, a l’hospital, a l’escola: sempre hi ha el cabró, el bona persona, hi ha els tres que sempre van junts, el llepa.

Durant tots aquests segles, l’home es creu capaç de canviar el món: la mecànica, la modernitat, (la primer part del meu llibre) i en canvi troba la derrota: Kafka, l’home convertit en escarabat, l’home que és un oficinista, i que es pregunta quina ha estat la seva falta.

"L'oralitat és el límit dels meus llibres"

Per Guillem Miralles

Francesc Serés (Saidí 1972). Tot i que fa relativament poc que publica llibres, les seves novel·les ja han estat capaces de recollir els elogis unànimes de la crítica. Amb el seu estil vigorós i, per la temàtica dels seus llibres, ha anat construïnt un camí propi i molt personal dins la literatura catalana, allunyant-se de tendències establertes per grups més o menys estructurats. Em comenta que, al Paper de Vidre, la gent hauria d’escriure més del que sap, del que viu, i no buscar tant el sentit creatiu de l’escriptura. El que diu sempre queda revestit d’un sentit profund i seriós, encara que faci broma. Intueixo en ell una forta voluntat i tossuderia que ha d’impregnar qualsevol projecte personal. En una de les parets de la sala on parlem hi ha penjat un muntatge fotogràfic rectangular que com un “collage” està composat de retalls de la terra del seu poble, Saidí; ens diu que ho va fer mentre estudiava, abans de començar a escriure els llibres.

 

Francesc Serés: Si treus la llista ja donarà per parlar de més coses. Tu, tranquil. Saps què passa, que ara la gravadora ja imposa, ja no parlarem igual que parlàvem abans [va dient mentre ens posem una mica de brandy i moscatell]. Guaita, guaita, com s’ha omplert el got...!

Paper de Vidre: ¿És veritat que has treballat al camp o la teva és la mirada d’un noi que retorna al món de la infantesa, i on viuen els pares, i per tant, una mirada més de paisatgista que no de pagès?

F.S. Hòstia, no, no, he treballat al camp, i durant molt temps. De fet, fins i tot, et diré la data exacta, fins als 22 anys. Bé, jo estudiava, i hi anava els caps de setmana, tot l’estiu, les vacances.

P.d.V. Però la teva família sí que viu al camp.

F.S. No al camp, no, viuen al poble. Però fins fa cosa de 4 o 5 anys, era estrictament camp, tothom vivia del camp, excepte el mestre, el capellà, i els guàrdia civils, ni advocat hi havia... Mira, ara que han trucat, era la meva mare, que deia que finalment podien sembrar. Ho he seguit molt de prop tot això de la sembra, perquè darrerament ha plogut molt.

P.d.V. I això de si és una mirada més de paisatgista o de pagès?

F.S. És que penso que aquesta és una terminologia errònia perquè no sóc ni una cosa ni l’altra. He viscut moltes de les situacions dels llibres, i sé d’on vénen, però no hi ha cap retrat de pagès, perquè els pagesos no s’han posat mai a retratar-se, ni a retratar el que tenen davant perquè no tenen prou perspectiva. Jo ho he pogut fer en la mesura en què me n’he anat, me n’he distanciat.. La naturalesa, el paisatge, són invents moderns que existeixen des que els homes se n’han començat a allunyar. No he sentit, a cap pagès del meu poble, dir sobre el paisatge de Saidí “quin paisatge tan maco!”

P.d.V. La teva opció estílistica dura, aspra, densa, pot intimidar els lectors?

F.S. Tot depèn d’on vulguis situar-te. Jo entenc que no són llibres per a tothom, però, compte, no hi ha cap llibre que sigui per a tothom. Què vol dir això? Quan vaig escriure el primer llibre, els editors i el jurat, em van dir que els havia costat molt. Més tard, vaig saber que els nanos del meu poble, que fan una hora de català a la setmana, el van tenir com un llibre de lectura de curs. Si no poses aquest prejudici en un llibre no semblarà pas tan difícil, però com que ha corregut la brama de la duresa, sembla que sigui molt difícil. Amb tot, reconec que, en certs passatges, he jugat a la densitat, amb textures que són més complexes.

P.d.V. Potser l’últim llibre, “Una llengua de plom”, és especialment complex estilísticament.

F.S. Sí, però també és volgut. Però en el primer i el segon no crec que hi hagi cap duresa estilística. En el tercer hi jugo, a repèl i a intensificar-ho. I penso, sincerament, que són llibres més per ser dits que no per ser llegits. Intenta llegir aquests llibres en veu alta i veuràs que podràs seguir el text, és a dir, l’oralitat n’és el límit. I sé que no puc pretendre que ningú parli així, però quan sento parlar el meu pare i la gent d’allí, l’oralitat i el discurs, no se’m fan estranys, aquesta cosa llarga, de les subordinades, amb certes cadències llargues.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits