Marcromera

La poesia té encara moltes coses per aprendre dels canvis que he experimentat el món de les arts plàstiques i el món de la música en el darrer segle. La poesia també ha expressat les seves formes d’avantguarda, però encara es pot anar molt més lluny i això passa per la interrelació de les arts i fins i tot per la confusió i la dissolució dels límits.

Penso que és tot just ara que hi comença a haver escriptors catalans amb un model de llengua a tenir en compte (Jordi Puntí, Francesc Serés, i una mica més veterans poca cosa més que Quim Monzó o Sergi Pàmies), i abans de tot això ens hauríem de remuntar a la prosa meravellosa de Sagarra o a les traduccions de Carner

Si el creador passa a formar part del proteccionisme de la política cultural esdevé artesà i el seu producte cultural es converteix en producte de consum.

"La dissolució dels límits"

Per Guillem Miralles

Marc Romera (Barcelona, 7 juliol 1966) L'animalogia el va captivar fins que va haver de decidir carrera, i a última hora es va passar a les lletres per culpa del vici d'escriure en el qual va caure als 14 anys. Va estudiar filologia a la Central i als bars de Plaça Universitat. Ha fet d'entrenador de bàsquet, policia naval, professor de secundària, tècnic editorial, corrector, traductor i restaurador. Ha escrit poesia satírica per a Rac-1, i ha col·laborat fent un espai de poesia a Com-Ràdio. Actualment col·labora al Quadern de El País i prepara l'obertura del restaurant Ràdio Ohm. Prepara un llibre de contes. Encara no ha mort.

Perquè escrius?

Escriure és la meva psicoteràpia essencial. Escriure per no tornar-se boig o per mantenir a ratlla la bogeria. Perquè no sé fer una altra cosa, malgrat que faig veure que faig altres coses. I suposo, també, que per orgull, per mantenir-me en un camí que vaig decidir prendre de molt jove i voler demostrar-me que vaig escollir bé. I perquè malgrat el turment que significa escriure, la gratificació és enorme.

A LA PAU DEL CRANC, el teu últim llibre de poesia, el llenguatge té molta força expressiva, i alhora és molt treballat. No tens por de crear barreres a la comprensió del lector?

He optat cada vegada més per una poesia críptica, que requereix de part del lector una actitud desperta. La poesia que ho dóna tot fet, així com la poesia sincera, em semblen, i en això em recolzo en Barthes, poesia dolenta. Crec que la poesia contemporània ha abandonat d’una manera definitiva el discurs prosaic i cada vegada més es recolza en la força de la paraula, sovint d’una sola paraula, que esdevé símbol i al voltant de la qual la resta de sintaxi del llenguatge fa només de coixí per recolzar l’expressivitat d’aquesta paraula. Els poemes han passat, o haurien d’haver passat, de ser relat a ser idea, i això crea una barrera en el lector si el lector no entén que no és la intenció significativa de l’autor el que cal buscar, sinó la pròpia, és a dir, la del propi lector. Tants lectors, tantes lectures. És com aproximar-se, humilment, al llenguatge musical.

Sempre es pot innovar en poesia?

Cal innovar en poesia. Tot ha estat dit. I dit molt millor del com ho podem dir nosaltres. Per això, el que cal són maneres noves de dir, de significar, de donar sentit al llenguatge fent-lo veritablement comunicatiu. En aquest aspecte la poesia té encara moltes coses per aprendre dels canvis que he experimentat el món de les arts plàstiques i el món de la música en el darrer segle. La poesia també ha expressat les seves formes d’avantguarda, però encara es pot anar molt més lluny i això passa per la interrelació de les arts i fins i tot per la confusió i la dissolució dels límits.

La paraula "carculla", que surt als teus poemes, i al teu e-mail, quina importància té per a tu?

Bé, això és anecdòtic. Sóc molt aficionat, quasi obsessivament, al món de les cloïsses de mar, cargols i petxines, i carculla és una paraula quasi oblidada del món que designa aquestes fantàstiques manifestacions arquitectòniques i de disseny que produeix la natura. És una paraula sonora que defineix, també, a parer meu, el món en el qual es tanca l’escriptor per observar el món protegint-se’n, per poder parlar-ne. Els cargols de mar, com els de terra, per més que es tanquin a la seva closca sempre queda el forat, que és com una finestra des de la qual es manté el contacte amb l’exterior. La solitud de l’artista és com la que es pot viure a l’interior de la carculla.

La teva novel.la MALA VIDA parla d'un personatge jove frustrat, de nom H. Tu has dit que t'identifiques amb una generació que ha arribat tard a tot arreu. Però aquesta mateixa generació no vol arribar també molt aviat als llocs al mateix temps?

Suposo que tothom té pressa per arribar als llocs on ha decidit que voldria arribar. Però la meva generació és la generació del “baby boom” o com se digui. Vam néixer quan el franquisme ja agonitzava i no vam poder ser antifranquistes. Vam viure la transició amb l’edat justa per rebre quatre plantofades però sense l’edat per participar-hi activament. Els primers càrrecs de tot tipus (culturals, polítics, etc.) quan vam tenir edat per ocupar-los ja estaven ocupats pels espavilats de la generació dels setantes, l’anterior a nosaltres. No sabíem què fer amb la nostra ideologia, amb la nostra no acceptació de la societat que havíem heretat. Què fer? O prendre el recte camí de la feina segura, el matrimoni, la hipoteca i els fills imitant el model aburgesat dels nostres pares però sense la lluita dels nostres pares per aconseguir-ho, o ser uns perduts i uns desorientats com H.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits