Rogermas

la Divina Comèdia està en tu, en els teus patrons de pensament, encara que no l’hagis llegit mai, perquè la cultura passa per sota. Per més que les coses es prohibeixin o no s’expliquin, estan en l’inconscient col·lectiu.

Cal ser misteriós? Al nord sí, a la mediterrània no cal. Això del misteri és més cèltic.

La gent es confon, no sap ser flexible i no sap entomar els giravolts de la vida amb la seva complexitat. L’idealisme és una limitació de la realitat, és una eina, mai una finalitat, com la raó, una eina i prou.

Per un cantó també és una pena que no hi hagi escoles per als psiconautes. Suposo que perquè a les societats, els fa por l’excursió psíquica individual, tenen por que la gent es distanciï de la societat o jo què sé de què tenen por. O potser la gent és més difícil de controlar si realment s’escolta a ella mateixa. Però si segueix patrons preestablerts, el ramat és més fàcil de conduir.

Per a mi, abans de conèixer Pujols, ser català era una putada, un sacrifici, et toca i mira, ho has de portar com pots. I després de llegir Pujols, la condició de català té com certa gràcia, com una conya.

"Un cop et fiques dins d'un cony còsmic, si tornes, seràs un altre per força"

Per Roger Puig

Roger Mas i Solé (Solsona, 1975). Qui sap si potser avui des de la lluna es veurà terra plena? Plantejant-se aquesta mena d'interrogants, hom ja pot intuir que Roger Mas té facilitat per fer girar la truita sense que li caigui a trossos pels costats de la paella; d’això se'n diu habilitat per anar un xic més enllà. Des de fa ja quatre discos i amb el vist-i-plau de Jaume Sisa i Pau Riba, ha pres en part el relleu de l'escola creada per aquests cantautors situats a una palestra més desaforada i surrealista de l’habitual. Aquest solsoní, segons ha declarat alguna vegada, és cantautor per exigència vocacional i tastaolletes convençut i, a més de tenir una veu de gravetat poderosa i tocar la guitarra i el piano, també s’espavila amb el clarinet i el saxo, ja que va debutar en la música amb aquests instruments dins una orquestra de “patxanga” i més endavant, fou saxofonista del grup de rock Les Pellofes Radioactives. La cançó Llums de colors, guanyadora del premi Èxit 1996, el donà a conèixer com a cantautor i dp és el seu darrer disc. Un tarannà amb curiositat, una atracció per la metàfora, un ofici i desfici per la música i les vivències mateixes s’han combinat en les proporcions adequades per a una personal i rica amalgama.Finals de juliol a un pis del Raval de Barcelona. Havent-nos polit un showarma i una cervesa cadascú, engego el ventilador i la gravadora. M’imagino que en una entrevista no es pot pretendre conèixer l’entrevistat, sinó més aviat entreveure’l des d’una perspectiva que es vagi acostant a la conversa tot allunyant-se de l’interrogatori. No sé si me’n vaig sortir, però tanmateix vam riure força.

P.d.V. En Jim Morrison, en referència a la percepció de les imatges, va escriure:

(Les finestres s’obren en dos sentits,

els miralls en un)

Mai travesses un mirall caminant

ni creues una finestra nedant.

És per això que en una de les teves cançons circules en un sis-cents sense rodes i a un pam de terra, és a dir, no tocant de peus a terra?

R.M. Lo difícil que és respondre aquesta pregunta...

P.d.V. Vull dir, què se sent conduint en aquestes condicions?

R.M. Era un somni. És la transcripció literal d’un somni, de punta a punta. Em sap greu no donar més explicacions...

P.d.V. Et sents identificat amb el surrealisme i la percepció onírica de la realitat?

R.M. Em sembla que el Manifest surrealista de Breton, el que deia és que el surrealisme pretenia representar la realitat total, no la realitat dels somnis, i jo crec que s’ha entès malament, no? Fins i tot a l’Enciclopèdia Catalana, surrealisme surt com a superrealisme, que és com es deia originàriament, i superrealisme, perquè era més que el realisme, no només comprenia la realitat ordinària, sinó que volia representar totes les realitats possibles i per tant, havia d’incloure el món dels somnis i de les realitats paral·leles.

P.d.V. Per tant, entens el surrealisme com a cosa superreal.

R.M. Sí, a mi m’agrada més aquesta accepció que no la del Dalí, que tenia un punt de pallasso. I per a mi, Breton és més seriós, malgrat el Manifest surrealista...

P.d.V. No sé on vaig llegir que “l'art és l’acte social d’un home solitari”. Et consideres així, una persona solitària, que en solitud grava discos i en societat fa concerts?

R.M. No... un compon en solitud, l’acte de crear és molt solitari, però el disc no es grava en solitud. A més, jo també feia els concerts pràcticament en solitud, abans de tenir la possibilitat de fer-los en públic. I això de tocar en públic, compartir les cançons amb gent que no coneixes, respon més a raons econòmiques que a d’altres i potser també, a un punt de vanitat i exhibicionisme, penso que com tots els artistes, però crec que es pot ser vanitós i exhibicionista sanament. I una altra cosa és compartir les cançons amb els amics…

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits