Tonisala

És un país molt poruc, en això hi tenim una tradició secular. La cosa maca, però, és que, si el tema, com en el cas de l’ensenyament, es manté a dintre de les fronteres, la por és recíproca. Vull dir que els professors tenen por dels polítics i els polítics, al mateix temps, tenen por dels professors.

Jo cada dia, quan em desperto, em pregunto: a veure amb quin poema em sorprendrà avui el meu país. La política, la televisió, les empreses, els diaris, els intel·lectuals... Has vist enlloc unes campanyes institucionals tan poètiques com les que ens fan aquí?

Calders deia que tot el que escrivia li havia passat. Tot el que s’escriu és real, si escrius tocant una mica de peus a terra, que és del que es tracta.

El que vull dir és que no hi ha res com un bon secret. Això ja ho deia la Rodoreda

Una veu per al goril·la blanc

Per Carles Miró

Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969). És la segona setmana de juliol. La calor ha començat aviat i ja fa un mes que dura. Toni Sala viu a Pineda de Mar. Casa seva és a la muntanya, la part alta de la població. L’estudi on treballa dóna a un bon quadrat de gespa. Més avall, es veu l’extensió de cases i, al fons, el mar. I tan sol com vulgueu. Tornem a dins per parlar. Hi ha dotzenes de llibres apilonats en una taula. “Des de les obres que tinc els llibres en sacs”, diu. “El fuster ha de venir a prendre mides per fer-me una llibreria. Fa mesos que està avisat. ¡I encara l’espero!”. Estic a punt de suggerir que vagi a l’Ikea, però callo. De seguida comencem a parlar d’altres coses.

 

Paper de Vidre: La major part de la gent que et coneix o a qui, almenys, li sona el teu nom és per la Petita crònica d’un professor a secundària. Abans eres un autor minoritari. Tan diferent era la Petita crònica dels llibres anteriors?

Toni Sala: Depèn de com t’ho miris. Els escriptors sempre escriuen sobre el mateix, sempre escriuen el mateix llibre. El que canvia és el format, i en aquest sentit sí que va ser un intent de trencar amb la narrativa anterior, a veure què passava. Perquè si a sobre d’escriure el mateix llibre encara ho fas de la mateixa manera...

P.d.V. No estàs cansat de ser el profe de Catalunya?

T.S. Més que cansat, l’expressió seria “tip”. Però els reformistes encara em persegueixen. Dos anys després de la Petita crònica, ara que trec un llibre sobre goril·les, encara envien cartes al diari queixant-se que es parli tant de mi. Em donen molta vida.

P.d.V. Si un mer llibre, un llibre sobretot descriptiu, que descriu el que tu veies al teu institut durant un curs, pot armar el guirigall que ha armat la Petita crònica, que se t’ha posat la consellera d’ensenyament com una mona i que els inspectors salten com feres quan senten dir el teu nom —això em consta—, què passaria si un regidor d’un ajuntament escrivís una crònica similar? Vull dir, fa l’efecte que vivim en un país que impera la llei del silenci. O sóc jo que m’he tornat paranoic?

T.S. És un país molt poruc, en això hi tenim una tradició secular. La cosa maca, però, és que, si el tema, com en el cas de l’ensenyament, es manté a dintre de les fronteres, la por és recíproca. Vull dir que els professors tenen por dels polítics i els polítics, al mateix temps, tenen por dels professors. Això s’aguanta fins que ja no hi ha res a fer, que és el que em sembla que ha acabat passant amb el sistema públic d’ensenyament secundari.

P.d.V. I després d’haver-la feta grossa, escrius un llibre sobre el Floquet. Era per canviar totalment de registre? Com et decideixes a fer una cosa així?

T.S. Va ser un encàrrec, però el vaig acceptar amb molt de gust. Potser per la por que dèiem, el nostre país també és molt poètic, això no ho nega ningú. Jo cada dia, quan em desperto, em pregunto: a veure amb quin poema em sorprendrà avui el meu país. La política, la televisió, les empreses, els diaris, els intel·lectuals... Has vist enlloc unes campanyes institucionals tan poètiques com les que ens fan aquí? Tu pensa, en el cas d’aquest pobre goril·la, que ve de fora, fins a quin punt no ha hagut de sofrir la nostra poesia... Començant pel nom! Vaig pensar que escriure aquest llibre m’aniria bé per constatar fins a quin punt la intel·lectualitat catalana defensa la seva pròpia poesia...

P.d.V. Trobes que els intel·lectuals catalans estan en “l’edat lírica”, que en diria Kundera, o en l’“edat del pavo”?

T.S. No, no, estan en l’“edat del pavo”, i encara diria més, en aquest moment veuràs la major part dels plumífers del país en plena parada nupcial. S’acosten les eleccions, saps? Recomano a tots els amants de la natura humana que s’hi fixin bé, perquè aquest espectacle no el tornarem a veure fins d’aquí quatre anys, i això anant bé. Fan uns desplegaments de cua preciosos.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits