Briongos

Desconfio dels qui es prenen el paper de salvadors dels pobles oprimits a base de llançar-los bombes

Veuen els canals de televisió occidentals amb els anuncis de cotxes preciosos i cases espectaculars i es pensen que tots tenim accés a aquestes coses, que tots tenim treball, que tots som feliços

Ells saben que la seva riquesa, el petroli, està fent rutllar el nostre món espectacular i saben que ells en treuen poc rendiment, que la part del lleó se l’emporten les multinacionals petroleres

La verdadera cova d’Alí Babà, la de les Mil i una nits, no sé a on era, però la meva sí que està a Iran, concretament a Isfahan

"A països com l'Iran, tot el que saben de nosaltres és a través de la TV"

Per Guillem Miralles

Ana Briongos és llicenciada en Ciències Físiques i exalumne de llengua i literatura persa a la Universitat de Teheran. Va treballar durant un període de 10 anys a l’Iran i l’Afganistán com a assesora i intèrpret. En motiu de la recent invasió de l’Iraq per part de les tropes nordamericanes i del gran ressò mediàtic del conflicte, buscàvem una persona que fos capaç d’oferir una mirada diferent a la problemàtica d’aquests països, més per les seves vivències personals, que no pas pels coneixements polítics o històrics. Després d’efectuar l’entrevista, m’he apropat als seus llibres i, tot i que estan realitzats a partir de l’admiració de molts aspectes de la cultura d’aquests països, m’han captivat especialment per la gran dosi de sentit comú que contenen, aconseguint reflectir les contradiccions (belleses i misèries) d’aquests països acostant-se a la realitat més propera a la gent.

 

P.d.V. Coincidint amb la invasió a l’Iraq, la teva web ha canviat l’aspecte i es veu presidida per un “NO A LA GUERRA”.

A.B. He de canviar el missatge, el meu missatge és “no a les guerres”.

P.d.V. Per què hi estàs en contra?

A.B. De les guerres, la població civil sempre en surt sempre perdent, perquè impliquen morts i destrucció. Sempre hi haurà qui trobarà raons per a justificar-la, però davant de la mort de centenars i milers de persones a mi aquestes raons no em serveixen. Desconfio dels qui es prenen el paper de salvadors dels pobles oprimits a base de llançar-los bombes. De la mateixa manera que en alguns llocs del món hem avançat fins al punt d’abolir la pena de mort, espero que aconseguim que els conflictes es puguin resoldre d’una altra manera gràcies a persones especialment formades en el coneixement profund i respectuós de les altres cultures.

P.d.V. Per què una llicenciada en Ciències Físiques va decidir endinsar-se a conèixer la cultura dels països àrabs?

A.B. Primer voldria aclarir que hauríem de parlar de musulmans en lloc d’àrabs ja que els països als quals vaig anar a parar i dels que he escrit llibres no són àrabs però sí musulmans: l’Iran i l’Afganistan.

P.d.V. I com decidires viatjar-hi per primer cop?

A.B. Jo era estudiant de Ciències Físiques a la Universitat de Barcelona de la plaça Universitat, l’any 1968, i també era delegada de cultura del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la UB (SDEUB). Era una època amb molts aldarulls, amb estats d’excepció, assemblees d’estudiants, la Caputxinada, el maig del 68 i la Convenció demòcrata de Chicago. Els Beatles se n'anaven al Nepal a veure el seu gurú. Hi havia molta energia a l’ambient i jo estava tipa d’exàmens, i també fins a la coroneta de la família. Vaig tenir una idea lluminosa, i vaig agafar la motxilla i me'n vaig anar cap a l’Orient, en direcció a, potser, la Índia, o al Nepal. Pero mai vaig arribar-hi. Em vaig quedar a una ciutat meravellosa que es deia Kandahar, a l’Afganistan, que ningú no coneixia llavors i que ara és famosa perquè hi ha viscut en Bin Laden.

P.d.V. Va ser fàcil emprendre aquest camí?

A.B. No m’ho vaig pensar gaire. Si m’ho hagués rumiat gaire potser no ho hauria fet. Com podeu imaginar els qui ho van patir més van ser els meus pares i era una pena perquè jo era feliç.

P.d.V. No som gens coneixedors de la vida quotidiana de la gent de les estepes de l’Àsia Central. Què ens pots explicar del dia a dia en contraposició al model de vida occidental?

A.B. Us en donaré un exemple: la gent de les estepes no té problemes d’espai, no saben què vol dir viure amuntegats, unes famílies a sobre de les altres, en pisos diminuts. Viuen en tendes o yurtes. Observar la naturalesa, muntar a cavall i escoltar històries explicades per la gent gran o pels passavolants és encara la seva principal distracció. Estic parlant del nord de l’Afganistan, un món antic. Són zones molt poc poblades, les nòmades estepes del nord que apareixen al meu llibre "Un invierno en Kandahar".

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits