Udinaweb

L’objectiu principal és disfrutar, trobar-li la gràcia al fenomen que es produeix quan llegeixes una cosa en una llengua i l’has de desintegrar per construir-la novament en una altra.

Una sorpresa que vaig tenir d’entrada va ser que la majoria d’alumnes no llegien ni tenien gaire interès per la literatura. Quan els preguntaves per què havien triat aquesta carrera, et deien que perquè es podien guanyar diners!

Amb la novel·la pateixo més perquè no tinc la quotidianitat castellana, però per traduir articles o assaigs el castellà té una pompositat i una prosopopeia que m’agrada molt.

La tinc molt fresca, i potser sóc parcial, però m’ha enlluernat La senyora Dalloway de Virginia Woolf. Em va fer la sensació d’haver traduït durant tants anys per arribar a aquest llibre. Diria que és «el meu» clàssic.

Penso, per exemple, en Alice Munro, que la llegeixes i sembla relativament fàcil, però és endimoniadament difícil. Concentra una tal quantitat d’informació en un paràgraf, tirant uns quants anys enrere i tornant al present per tornar després al passat, i fins i tot avançant cap al futur, que fa molt complicat tot el joc de temps verbals.

«Per traduir, s’ha d’haver viscut una mica»

Entrevista a la traductora Dolors Udina

Podríem mentir. Podríem dir que vam convocar la Dolors Udina en un cafè a mitja tarda, que els tres ens vam atipar de magdalenes farcides de coulis de gerds sucades en te verd anisat. Podríem afegir que havíem deixat les nostres moleskines damunt de la taula i que tots preníem notes del que deien els altres, que deixàvem unes pauses llargues entre preguntes i respostes, que l’olor de l’encens ens va inspirar i que no vam parar de citar els clàssics i discutir qüestions de llengua.

 

O podríem inventar-nos que ens vam trobar a les nou tocades en un bar de tapes al carrer Ample, que vam menjar cargols a la llauna, botifarrons de ceba, calamars a la romana i remenat d’ous amb xistorra, que les ampolles buides de cervesa no cabien a la taula, que de tant en tant sortíem a fumar al carrer i ens cagàvem en Déu observant la Mercè, i que vam fotre a parir mig món editorial i vam acabar parlant de futbol per no tornar a casa, a banda de borratxos, deprimits.

 

O encara podríem fer-vos creure que vam quedar per fer un vermutet amb olivetes i patatetes en una terrassa assolellada i vam fer veure que no feia fred i que érem grans amics mentre ens ensabonàvem els uns als altres i preníem notes en tovallons de paper de tots els diminutius que perbocàvem entre escuradents.

 

Però la veritat és que per fer aquesta entrevista no ens hem vist tots. Esteu a punt de llegir una entrevista atípica si més no per un motiu: els entrevistadors sí que ens vam trobar per preparar-la —no us direm a quina hora, en quin barri i amb quin menú—, però l’entrevistada, en canvi, no ens va veure a cap dels dos —com a mínim en això haurem sigut originals. Li vam voler estalviar la incomoditat d’haver de respondre improvisadament mentre nosaltres gargotejaven abreviatures com uns desesperats.

 

Perquè els tres som traductors i ens expliquem millor si tenim temps i teclat a mà. Perquè sabíem que només així l’entrevista seria el que ha acabat sent: un diàleg sobre traducció, sobre llengua i literatura, sobre l’ofici i la vocació, amb una de les traductores que més hauríem d’admirar en aquest país nostre si fóssim com hem de ser.

 

Callem els dos i que parli ella, la mestra Udina, que escriu com si parlés, que és una cosa que solem fer els traductors, pel vici d’empaitar la llengua que es parla i perquè passem massa hores al dia callats, tot sigui dit. 

 

 * * *

Dolors Udina (Barcelona, 1953) és traductora literària des del 1983, i des del 1998 compagina aquesta feina amb la de professora a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i amb la realització de diversos seminaris sobre aquesta activitat. Des de la seva traducció de la novel·la L’ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys, publicada el 1984, ha traduït uns dos centenars de llibres, entre narrativa, assaig i poesia, principalment de l’anglès al català. Entre (molts) altres autors, podem llegir en versió seva obres de Jane Austen, Virginia Woolf, J. R. R. Tolkien, Ralph Ellison, Isaiah Berlin, Nadine Gordimer, J. M. Coetzee, Cynthia Ozick i Alice Munro.

 * * *

Vas estudiar Història. Com vas arribar a dedicar-te a traduir? Per vocació, per necessitat, per accident...?

De sempre el que més m’ha agradat a la vida és llegir. Per més que hi penso, no sé per què vaig inclinar-me per estudiar Història i no Literatura, la veritat, no ho recordo. La Història m’agradava... No ho sé. Fa tant de temps!

Acabada la carrera, amb el títol d’Història a la butxaca, no tenia cap objectiu concret. Tampoc diria que vaig sortir amb gaires coneixements de res. Era una època convulsa a la universitat, i tots plegats fèiem més política que cap altra cosa. Va ser bastant determinant a la meva vida un viatge de sis mesos que vaig fer per Sud-amèrica (principalment a Perú i Equador) a la primeria dels vuitanta. Hi havia molts «viatgers» europeus que fèiem tots si fa no fa el mateix recorregut i ens trobàvem a cada port, com si diguéssim, i allà vaig adonar-me que no es podia anar pel món sense saber anglès. (Com gairebé tothom en aquella època, jo a l’escola havia estudiat francès i, per algun motiu, no era una llengua que em fos gaire simpàtica.) Quan vaig tornar a Barcelona, vaig posar-me a estudiar anglès i em va entrar una veritable passió per la llengua i la cultura angleses. Vaig anar diverses vegades a Anglaterra per estades més o menys llargues i vaig anar fent tan meva com vaig poder la llengua. Mentre buscava què fer a la vida (treballant de coses diverses, sense gaires ganes ni oportunitats d’entrar al món editorial), vaig presentar-me a unes oposicions de professora d’anglès. A l’examen hi havia dues opcions: respondre unes preguntes de no recordo què o fer la traducció d’un text. Vaig posar-me a fer la traducció i, malgrat ser un examen, m’ho vaig passar molt bé, ho vaig trobar fantàstic. (Val a dir que, de lletres com era, tenia l’experiència de les traduccions de les classes de llatí i grec que, tot i que lamentablement no em van fer decidir per estudiar Clàssiques, que en dèiem llavors, m’havia agradat molt.) Per sort, a la segona part de l’examen d’oposicions, l’oral i pràctic, em van suspendre (segons va dir el president del tribunal, per l’accent). Vaig anar-me’n un parell de mesos a Anglaterra a millorar l’accent (no sé si me’n vaig sortir gaire), però vaig tornar convençuda que volia posar-me a traduir.

 

Quin va ser el primer llibre que vas traduir?

Després d’haver traduït una sèrie d’articles per a diferents revistes i ja decidida a dedicar-m’hi del tot, vaig anar a veure el Miquel Alzueta (que amb l’Àlex Susanna dirigien Columna) i li vaig demanar si tenia algun llibre per traduir —eren temps de vaques grasses, a mitja dècada dels vuitanta, quan Columna començava a publicar traduccions a dojo— i d’entrada em va donar un llibre del Tom Sharpe. Al cap d’uns dies em va trucar i em va dir que s’havia equivocat de llibre, que el del Sharpe l’havia de fer el traductor que havia fet el primer (Wilt) i que havia tingut un èxit descomunal. Me’l va canviar per L’ampla mar dels Sargassos. És un dels moments de la vida en què he fet sort. Jean Rhys és una de les meves autores preferides, m’ho he llegit tot de dalt a baix, no me’n cansaria mai. Va ser una gran fortuna començar amb un llibre així. A part de ser una novel·la preciosa, l’estil de Jean Rhys és una meravella, molt precís, molt despullat, essència pura.

 

Quines qualitats són indispensables per ser un bon traductor literari?

Diria que la principal és ser lector i tenir sensibilitat literària, sigui això el que sigui. Evidentment, cal tenir domini de la llengua pròpia, i sobretot, estar disposat a dedicar hores i hores a la feina. És a dir, passió per la literatura i passió per la llengua, i molta curiositat intel·lectual.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits