L'últim editorial

Vam començar a incloure editorials al Paper de vidre a partir del número 39, publicat el 23 de setembre del 2006, quan la revista ja tenia una trajectòria de quatre anys i uns mesos. Fou el primer número en el que uns mesos abans de la seva publicació vam proposar als subscriptors una temàtica per orientar i fer d’invisible lligam dels escrits dels col·laboradors de la revista, inclòs el pròleg i la il·lustració o fotografia de la coberta i, en algunes ocasions, de l’entrevista. Del número 39 al 63, ininterrompudament, la revista ha proposat una temàtica als seus col·laboradors i ha inclòs un editorial com a encapçalament. En aquell ara llunyà número 39 vam proposar la temàtica «La ciutat en trànsit» i l’editorial, breu i concís, intentava presentar i enllaçar els continguts d’aquell número, entre els quals, la magnífica il·lustració que l’Oriol Malet ens regalà per a la coberta, la traducció al català per part de la Tina Vallès d’un text de l’antropòleg Manuel Delgado, l’entrevista a l’escriptora Mercè Ibarz, i uns quants escrits, alguns d’ells magnífics i memorables (repasseu-los!) dels col·laboradors.

A partir d’aquell número els editorials van començar a ser un reflex de l’ideari dels impulsors i coordinadors de la revisa. Els que ens heu anat seguint sabeu que aquest ideari ja estava reflectit en els primers números de la revista, a partir del primer editorial fundacional: «En la realitat de sobrecàrrega informativa, el paper de vidre és una guia per orientar a través del coneixement específic propi de cada experiència individual, amb escrits amb claredat d’idees, concreció, imaginació i desimboltura i alegria expositives.» Els editorials allargaven o ampliaven el que es proposava en aquest breu però explícit escrit, presentant referències d’autors que inspiraven els coordinadors de la revista i alhora oferint pistes del que es publicava a cada número. En una iniciativa d’esperit obert com el Paper de vidre, no es pretenia reflectir una posició ideològica però sí una manera de veure i viure l’escriptura, la cultura i potser també el món.

La revista ha servit de plataforma per publicar textos inèdits, escrits pensats expressament per ser publicats a la revista —tot i que després hem donat llibertat als seus autors per publicar-los on els donés la gana: blogs, llibres, altres revistes digitals o de paper no de vidre, etcètera—, i no a l’inrevés, és a dir, no són textos que han estat creats pels seus autors a partir d’un motor o excusa qualsevol, i que a posteriori són publicats en una altra plataforma senzillament per donar-los més projecció. I encara més enllà d’aquesta voluntat claríssima d’estimular i promoure la creativitat i la generació de nous textos, hi ha hagut la voluntat de fer néixer i reforçar una determinada mirada sobre la realitat: essencialment crítica (però també autocrítica); amb una voluntat d’inscriure’ns en una tradició cultural concreta, de periodistes, escriptors i artistes que ens han precedit i obert camí i que, alguns, han anat apareixent a l’espai de l’entrevista i el pròleg de la revista; oberta, apostant per no marcar camins preestablerts i deixant-nos enriquir per col·laboradors i temàtiques que potser d’entrada sentiríem una mica més llunyanes; estilísticament exigent, emmirallant-nos en autors que, més enllà del què escriuen, estant atents especialment a com escriuen els textos.

Totes aquestes idees han anat reflectint-se en els editorials publicats a la revista, que hem anat observant que cada vegada eren més llegits i seguits. Per aquest número 63, que com llegireu al pròleg –si no ho heu fet ja—vol ser un lligam entre dues èpoques de la revista, hem proposat un exercici als col·laboradors que, al nostre entendre, és la síntesi d’alguns dels plantejaments exposats en les anteriors línies i que caracteritzen especialment la revista. Per començar, s’obliga als col·laboradors a triar una obra d’un autor de referència, per al qual sentin admiració i en el qual es puguin emmirallar. A partir d’aquí, provoquem que els col·laboradors facin l’esforç d’imaginar com es podria haver continuat aquesta obra: un conte, un article, una novel·la; i s’estableix un lligam entre el punt de vista i escriptura de l’autor allargat i el de l’autor que allarga. És a dir, s’estimula la creativitat a partir del vincle entre el paperdevidrer i l’autor de referència, i s’allarga l’exercici de la lectura, plaent i generador d’idees, amb la creació d’un nou text. Si ho volguéssim explicar amb paraules, no hi hauria millor síntesi que aquest exercici per explicar què han suposat fins ara els gairebé dotze anys de trajectòria del Paper de vidre.

I el resultat de l’exercici ha superat les nostres expectatives, ben de llarg. Els trenta-un allargaments són imaginatius, sorprenents, xocants, admiratius. Una varietat de col·laboradors, alguns que repeteixen però molts s’estrenen en aquest número al Paper de vidre, amb estils, posicions ideològiques, plantejaments literaris i edats diferents, lligats per aquesta mateixa voluntat d’allargar grans noms de referència de la literatura i el periodisme. Un exercici que també pretén fer llegir o rellegir les obres allargades, perquè en la majoria de casos, després de llegir el text, és inevitable fer-ho. I per últim, no volem deixar de recomanar-vos que llegiu l’extraordinària entrevista que han fet el Carles Miró i la Tina Vallès a l’eminent traductora Dolors Udina, que ens ha permès llegir en un català excel·lent a Alice Munro i Virginia Woolf, entre molts altres escriptors, i que us deixeu captivar per la magnífica coberta de la il·lustradora Gemma Capdevila.

Paper de Vidre

Copy Left. pdv@paperdevidre.net