Ara que era mort, què tocava fer? Instintivament, va girar el cap per veure si algú l’observava des d’algun punt del fons oceànic.

Sukkwan Island, David Vann

Yannick Garcia


Bentos

La corda va acabar de caure sobre un garbuix de roques volcàniques. Semblava una serp que algú hagués abatut d’un tret. En Jim ja havia tocat el fons de l’oceà amb tot el seu cos: primer amb els peus, després el genoll esquerre, la natja corresponent, les costelles i el cloc sord del cap, esmorteït per l’aigua. Només l’havien sentit uns peixos blaus i grocs que es van girar sorpresos i se li van acostar a la roba, més cauts que encuriosits. Potser esperaven que aquell cos estrany reaccionés amb un darrer sacseig. Unes darreres ganes. Però en Jim feia estona que s’havia rendit. Que havia acceptat la derrota. L’alleujament li pesava tant, era una presència tan feixuga —el duia enganxat entre els dits, membranós, començava a escolar-se-li per entre les parpelles— que se sentia incapaç de refer el camí cap a l’embarcació i, en últim terme, la vida.

Va passar els seus primers instants mort ben atent, preparat per a qualsevol sorpresa. Tot el que vingués ho seria. Una mena d’algues enganxoses van fregar-li la pell del coll i es va adonar que ja no les notava. Que el tacte s’havia apagat, com ho havien fet els altres sentits un per un, o tots alhora. Com els darrers hostes d’un hotel a la matinada. I el que quedava era ell: aquell nus de penediments, aquella troca espessa que no gosava pronunciar el nom del seu fill.

(Roy.)

Es va fixar en la peixalla congregada. Tenien tots un color apagat, però segons com es movien els resplendia alguna ganya. Va sentir enveja per no poder boquejar com ells. Boquejar aquell nom tan curt.

(Roy.)

Ara que era mort, què tocava fer? Instintivament, va girar el cap per veure si algú l’observava des d’algun punt del fons oceànic. Va pensar que el girava, si més no. Es va empènyer enlaire fent força amb les mans contra les roques i de seguida va veure el seu cos ajagut que començava a inflar-se. No trigaria gaire a menejar-se-li la corda i surar cap a la superfície. Els corrents submarins se n’ocuparien.

En Jim es va asseure al costat. A un metre d’on s’havia enfonsat. Es va mirar, però el que va veure no el va entendrir. No li va saber greu haver mort. Hi havia hagut aquella darrera lluita per l’existència, quan s’havia adonat que en Chuck i en Ned l’havien traït i li havien enroscat la corda la coll, però potser no, potser havien estat una mena d’àngels enviats amb les millors intencions, al capdavall. Quan l’havien llançat per la borda, tal vegada en realitat l’havien abocat a una possibilitat de trobar la pau, cosa inimaginable els darrers mesos, d’ençà de. O, si més no, li havien donat l’opció d’obrir la boca lentament, l’espai suficient perquè hi entrés l’aigua, i mirar de dir el que tant li costava. D’entendre què volia dir haver engendrat un fill i, tretze anys després, haver-li donat l’arma amb què es va disparar. En resum, aquelles havien estat les fites de la seva vida: fer-lo i matar-lo.

Va estar-se una llarga estona bressant-se amb els corrents pelàgics, encantat amb les posidònies —verdes, blaves, redemptores—, vetllant tot sol el seu cadàver. No va voler reflexionar més. Ja no tenia pensament, se’n va adonar a l’acte. Ni era, ni feia ja. Era allò la pau? Va adoptar una postura de flor de lotus i va esperar. Allò sí que encara ho podia fer. El seu cos es va moure per fi i va veure’s enlairar-se cap al cel embromat del nord del Pacífic. Era una aranya recollint el fil. I es va quedar sense cos, però encara no va fer el darrer pef. No va voler petar l’última bombolla.

Va passar tot com esperava, en certa manera.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits