Manuel de Pedrolo ha tancat la finestra després de contemplar durant uns instants com uns policies havien de baixar del cotxe i mullar-se totes les sabates abans de poder entrar al bar on s’atansaven.

El mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo

Sebastià Bennasar


Pluja de paper

 

TEMPS DE LA CREACIÓ (TC) (1)

 

Plou, és una d’aquelles rares i sadolladores pluges barcelonines que fan net en un grapat d’hores la ciutat, que havia acumulat molta brutícia en els darrers temps. L’aigua fa desbordar les clavegueres i si hi hagués algun periodista amb prou ganes de fer un bon reportatge recorreria les platges per veure quants quilos de carn s’emporten els encarregats de netejar-les. Perquè tot de rates ofegades apareixeran en els propers dies surant sobre el mar. Però és clar, som el 1973 i la majoria de periodistes prou feines tenen a sobreviure així com poden, driblant la cintura amb fintes i regateigs dignes de veure’s al Camp Nou. I no, no es pot parlar de rates mortes a la ciutat de Barcelona, perquè en aquest món tot es basa en les aparences i a l’Espanya franquista no hi ha rates a les ciutats.

 

Manuel de Pedrolo torna a fer una pipada a la cigarreta i es mira els fulls que ha escopit la màquina d’escriure i pensa en l’Alba, una noia verge i bruna i el Dídac, un noi negre, que han sobreviscut a l’atac alienígena que ha destruït tot el món conegut. S’ho ha passat bé escrivint aquella història que el fa oblidar, per un moment, la mediocritat que l’envolta: un país on encara governa la dictadura i on cada un dels llibres que publica corre el risc de ser censurat. Se sent cansat però la pluja torrencial vivifica en els escassos instants que té la finestra oberta, perquè no vol que el pis on s’acumulen tones de paper se li ompli d’aquella aigua que arrossega rates mortes de cap al mar.

 

Ha acabat la història posant-li el títol: Mecanoscrit del segon origen, pensant que una de les eines que perviuran en l’hecatombe són les màquines d’escriure. No ha fet falta una devastació terrible per fer-les obsoletes, el temps passat des de la creació de l’obra és prou llarg perquè ara qui més qui manco tengui un ordinador portàtil a casa i es pugui connectar instantàniament a tot el món en segons. Però això en el TC1 era una quimera de ciència-ficció quasi inimaginable. De totes maneres la tecnologia és la mateixa: el moviment d’uns dits sobre un teclat i la plasmació del pensament en lletres, sigui sobre un paper o sobre una pantalla. El que sí que ha quedat pràcticament obsoleta és l’escriptura a mà, de cada vegada més escassa.

 

Manuel de Pedrolo ha tancat la finestra després de contemplar durant uns instants com uns policies havien de baixar del cotxe i mullar-se totes les sabates abans de poder entrar al bar on s’atansaven. Si tot just comencen la guàrdia la galipàndria està pràcticament assegurada. Si l’acaben no hi haurà res que no curi un bon tassó de conyac i uns mitjons secs. Per ventura és el que van a buscar aquells homes que entren al bar com ell entra a casa amb els peus ben calents.

 

S’asseu a la butaca i agafa un llibre del prestatge. Té la intenció de posar-se a llegir perquè fa molt de temps que no ha trobat el moment adient per fer-ho amb calma perquè l’escriptura era frissosa i amenaçava d’estroncar-se si no s’hi posava. Té dues opcions, el diari o una pila de novel·les endarrerides. Opta pel diari. És un exemplar francès de fa tres dies que li va dur algú que venia de França per visitar-lo. No recorda qui perquè en els darrers temps hi ha hagut massa visites franceses que l’han distret de la història de l’Alba i el Dídac, del cataclisme, del segon origen de l’esperança i del desconhort. I allà es troba un article de Georges Perec que parla sobre la immortalitat dels escriptors.

 

Manuel de Pedrolo es desperta dues hores més tard al cadirot. Encara plou, tot i que amb una mica menys d’intensitat. Li fa mal el coll i du la bata una mica bavada del guster que ha passat. Es diu a si mateix que es fa gran i se n’alegra de no haver estat fumant mentre llegia. Qui sap què hauria pogut passar amb la llosca de la cigarreta si s’hagués adormit sense apagar-la. Per ventura ja no hi serien. A poc a poc intenta recordar el somni, que es mescla amb el record de l’article de Perec. Fa fred i té els ossos encarcarats, perquè la humitat de Barcelona en els dies de pluja és criminal. Potser és que s’està fent gran, però només són cinquanta-cinc anys. «Però intensos», es diu a si mateix, i aquest intensos vol amagar patiments com la guerra, la postguerra, la gana, la lluita constant i diària per la cultura, la literatura, el país. Les decepcions d’amics que mai no pensaves que et decebrien. Les traïcions. El mal d’ossos.

 

En el somni es veia a si mateix assolint un gran èxit literari amb aquella història del Dídac i l’Alba, venent moltíssims exemplars, quasi sepultat per l’èxit esclatant d’aquell llibre que condemnava a l’ostracisme la resta de l’obra, que considerava molt més important. Se’n va a buscar els folis. I per si fos veritat i allò fos una mena de profecia, comença a esbocinar-los al balcó i a llençar-los al carrer perquè els desfaci la pluja.

 


(1) No confondre amb Tribunal Constitucional, que d’altra banda no existeix.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits