Sense gaire emoció va començar a parlar: «Ara sortiré al jardí, i fumaré un cigar. El cel s'il·luminarà i tu hauràs de contar-ho tot.»

Un rei sense divertiment, Jean Giono

Ricard Ripoll


Tots els presents vam observar Langlois mirant com queia la sang de l'oca, gota a gota, sobre la neu. No podíem dir cap paraula. Ens miràvem, astorats. I ens semblava que hi havia alguna cosa que calia entendre. A mi se m'escapava. Només sentia fred en aquella nit d'hivern. Langlois ens donava l'esquena, però imaginava que una tristesa infinita el tenia corprès.

La neu ja era un espès mantell de seda vermella al voltant de Langlois. Sense dir res es va tombar. Ens va mirar llargament. I em va semblar que em mirava a mi, que em volia dir alguna cosa. A poc a poc, encara amb l'oca ensangonada a la mà, es va dirigir cap a l'arbre on havien descobert tots aquells infants assassinats. Hi va deixar l'animal buitat amb un gest parsimoniós, gairebé delicat, com si no li volgués fer cap mal. Em va semblar que hauria fet el mateix amb el cos inert d'un dels nens si l'hagués trobat mort. Hi havia una mena de magnificència en tot allò que feia: els gests, la manera de caminar novament cap a nosaltres, la mirada que ens adreçava, en aquella nit glacial. Tot semblava un moment únic, una única experiència que mai més no es tornaria a produir.

Sabia que allò era el final d'alguna cosa però, al mateix temps, tenia l'estrany sentiment que també era el començament d'una nova era, com l'entrada a una nova dimensió on el sofriment ja no existeix o, almenys, no té cap incidència sobre nosaltres. El vaig seguir amb la mirada fins que va situar-se al llindar de casa seva i vaig veure com s'aturava, com s'immobilitzava davant de la porta de fusta, com si de sobte s'hagués tornat de pedra. La gent ja havia abandonat la plaça. Els meus pares m'havien fet un gest que volia dir «no triguis gaire».

Langlois es va quedar així, sense fer cap gest, sense respirar, una bona estona. Em va semblar eterna, aquella estona. Jo tampoc no podia respirar. Ja no sentia el fred. El món s'havia aturat. Ell davant de la porta i jo a uns metres a darrere seu.

Un gos va bordar i Langlois es va tombar. Em va mirar i, amb la mà, em va demanar que m'apropés. Vaig anar cap a ell, amb la sensació que ara jo seria per a ell una altra oca, que em tallaria el cap per poder seguir mirant la bellesa de la sang sobre la neu i, fins i tot, el podia entendre, em semblava que començava a entendre'l, a entendre la bellesa del món, la bellesa de la sang, i si m'ho hagués demanat hauria pogut tallar-me les venes allà mateix, hauria observat el regalim de sang a la neu, hauria pogut conèixer, amb ell, la bellesa de l'univers.

Però Langlois va obrir la porta amb una empenta enèrgica i em va fer passar a dins. De seguida la va tancar i, amb la mirada, em comminà perquè segués. Sense gaire emoció va començar a parlar: «Ara sortiré al jardí, i fumaré un cigar. El cel s'il·luminarà i tu hauràs de contar-ho tot.»

Vaig intentar parlar, demanar què havia de contar, però va seguir parlant: «T'he assignat una missió que cap altre no és capaç de portar a bon port. Tu seràs l'únic en saber la veritat. Ho podràs contar un dia, si vols, ets molt jove, tens la vida al davant, però deixa passar molt de temps, anys.» Va callar un moment i va seguir: «Els homes no entenen res. No saben apreciar la bellesa que els envolta i no saben la profunditat de la malícia. Escolta: sortiré com t'he dit i fumaré un cigar però serà un bastó de dinamita. Tu ho hauràs de contar d'aquesta manera i tothom ho veurà així. Jo desapareixeré. Ja esbrinaràs on seré, però no ho diràs a ningú.»

Em va mirar, buscant una resposta i, quan li va semblar que la tenia, es va dirigir lentament cap a un armari baix, en va obrir una de les portes i va agafar un cigar ben gros. Va caminar cap a la porta i, en obrir-la, el fred em va glaçar la sang, però vaig seguir els seus passos, sense dir res. Vaig veure com encenia el cigar, però era prim, no era el que havia vist en un primer moment. A l'altra mà tenia el bastó de dinamita.

No hi havia cap estel al cel. Una mena de boira amagava els boscos a l'altra banda del poble. Més enllà, la casa on havia viscut el senyor V. fumejava. O potser m'ho semblava. En aquella casa la vídua del senyor V. posava troncs a la llar de foc i atiava el foc. En aquell moment vaig saber quin seria el destí de Langlois.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits