Posem que es desperta, doncs, i encara segueix allà. Però allà on, exactament? Esguarda al voltant, amb la mirada panoràmica que li permet el seu coll articulat i, en el futur, com el d'una girafa, i detecta alguns elements que li resulten familiars.

«El dinosaurio», Augusto Monterroso

Ramon Pardina


El dinosaure ja no hi és

Sí d'acord, era allà. Ja fa estona. I ara què? Vull dir, no ens mereixem una mica més d'explicació? De detalls? O més ben dit: no es mereix el dinosaure, en tant que personatge únic i inesperat de la història, un interès més sostingut per part nostra? Una mica d'atenció. Quants dinosaures hem vist a la nostra vida? (De debò, segur que cap.) No tenen també un món interior, uns sentiments, un cor? I més gran que el nostre, tanmateix? Tradicionalment, els personatges de la narrativa de ficció han de patir una evolució, una transformació, un canvi, sentir una mena de coïssor interna que els faci avançar i, cap al final de la història, enfrontar-se a una veritat absoluta, reveladora, que els faci veure el món d'una manera diferent. Un arc narratiu complet. Per què ha de ser menys ell? Només pel fet de ser un animal prehistòric? Per haver-se extingit abans que els altres? Què busca el dinosaure, doncs? Què vol? Cap a on va? Quin lloc ocupa al món? Està casat? Té fills? I com ho sabem si és mascle o femella? O bé és hermafrodita? Què en sabem de la seva vida reproductora? D'altra banda, està fart de ser recordat únicament per ser el protagonista del conte més curt de la història. Si almenys fos veritat! Però n'hi ha un -creu recordar, com a mínim- de Hemingway, que és més curt, i segur que molts més. I si no li queda ni el consol de ser el més curt de la història, què li queda? Ser el més curt protagonitzat per un dinosaure? Quin sentit té, tot allò? Per què l'han hagut de despertar?

Posem que es desperta, doncs, i encara segueix allà. Però allà on, exactament? Esguarda al voltant, amb la mirada panoràmica que li permet el seu coll articulat i, en el futur, com el d'una girafa, i detecta alguns elements que li resulten familiars: una pedra, un arbre amb tres branques, desfullat, un paisatge lleugerament desèrtic, com el d'una pel·lícula de l'oest. Però no és suficient per ubicar-se. Com ha arribat fins aquí? (No només en aquest punt geogràfic, en aquest punt vital, existencial.) No recorda res, com si hagués estat estamordit per un cop molt fort o l'atuís una ressaca monumental. O potser és que els dinosaures tenen una memòria limitada, com els peixos o els aparells electrònics? I si no recorden mai el que va passar el dia anterior? I cada dia és com una nova aventura. Així encara és més difícil trobar el sentit a l'existència, perquè cada dia vol dir tornar a començar de cap i de nou. I si encara està somniant? Es pensa que s'ha despertat però viu un somni dins un somni? Un home que somnia que és un dinosaure que es desperta. Però tot al seu voltant sembla inequívocament real. Així que s'aixeca, amb la pesantor que li permeten les seves extremitats taujanes i entumides, i decideix sortir a estirar les cames. A veure si s'ha d'estar allà tota l'estona. Perquè el senyor escriptor ho digui. Allà esperant. Esperant què? Que vingui algú amb qui barallar-se, com els dracs dels contes o els monstres de l'última pantalla dels jocs d'ordinador? Ell prefereix anar tirant, a la recerca d'alguna cosa que encara no sap què és. Ja s'ho trobarà. El dinosaure ja no hi és. El dinosaure ha baixat a esmorzar. Ha sortit a fumar. Deixi el missatge i el dinosaure ja contestarà quan torni. Però quan torni de fer què? La veritat és que no hi ha gran cosa allà al voltant. Ni tan sols hi veu altres dinosaures. I si s'han extingit? No l'haurien hagut d'avisar? «Eh, cabrons! Si us heu d'extingir aviseu-me! No em deixeu aquí sol.» Però no era aquest, precisament, el sentit del conte? El gir inesperat i sorprenent que tot bon conte, segons la narrativa tradicional, ha de tenir al final? La resolució del misteri. Et penses que ja no hi són i pam. (Ell no ho sap, és un dinosaure, no un crític literari; prou feina té amb les coses que se suposa que han de fer els dinosaures, com ara no extingir-se.) L'únic que sap és que segueix allà. Potser per això el conte s'acaba en aquell punt, perquè no hi ha res més a dir. Tota la vida pensant que era la culminació de la síntesi, la contenció i la teoria de l'iceberg i resulta que potser, simplement, és que la cosa no dóna per més. No hi ha res més a dir. Era allà. Molt bé. Punt. A una altra cosa. Qui sap si el Monterroso volia escriure una novel·la gruixuda, d'aventures, d'aquelles amb personatges rodons que pateixen una transformació, un canvi i, cap al final de la història, s'enfronten a una veritat absoluta, reveladora, que els fa veure el món d'una manera diferent, però després d'aquella primera frase s'havia quedat sense idees. I més endavant algú (com Max Brod havia fet amb Kafka) havia recollit aquell pedaç de novel·la, aquell retall inconnex i l'havia publicat convertint-lo per accident en l'exemple per excel·lència del conte més curt de la història tot i que en realitat n'hi havia d'altres, un de Hemingway i segurament molts més, però ell això no ho sap. (És un dinosaure, no un crític literari; ja té prou feina.)

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits