Tan aviat com ell aparcava el cotxe a l'esplanada, algú trucava. Aquest cop, però, va passar un fet inesperat: van despenjar i una veu va contestar. Dins de casa seva? Qui hi havia?

El joc dels miralls, Andrea Camilleri

Pau Vidal


Va arribar a comissaria a dos quarts de nou. Tot i que amb prou feines havia dormit tres hores se sentia ben descansat.

-Fazio, tinc deu minuts encara no, que a les nou haig de ser a la presó de Montelusa per parlar amb en Tallarita. Porta'm en Lombardo i deixa'ns sols.

En Lombardo no tenia l'aspecte de qui ha dormit en una cel·la de la policia. La seva roba era impecable, si de cas una miqueta de barba i prou.

-D'aquí a una estona l'inspector Fazio el portarà a veure el fiscal. Jo malauradament tinc un altre compromís, però compto que podré passar un momentet, més tard. Si té res d'important a dir, esperi'm que arribi. Té advocat?

-No. Però em penso venjar dels Cuffaro, tinc moltes coses per dir sobre ells.

-Ja m'ho pensava. Encarregaré l'Augello de trobar-li un bon advocat, doncs.

-Per què s'interessa per mi?

-Perquè em va salvar la vida. Cosa que faré saber al jutge instructor. I també perquè...

Va callar a temps. Però en Lombardo, somrient, completà la seva frase.

-Perquè ho deu a la Liliana?

En Montalbano no va contestar.

Es va presentar a la porta del centre penitenciari amb deu minuts de retard. El guàrdia li va dir que s'esperés i es va posar a parlar en veu baixa per telèfon.

Després va cridar un altre guàrdia i li va ordenar que acompanyés el comissari al despatx del director.

I doncs? Què volia dir, allò? No tenia temps per perdre, ell.

-Escolti, que jo el que he demanat és una visita a...

-Ja ho sabem, però el director vol que passi.

El coneixia, el director. Es deia Luparelli, era una persona vàlida però molt perepunyetes amb la burocràcia.

En Montalbano se'l va trobar molt neguitós.

-No podrà parlar amb en Tallarita.

-Per què no?

-Ha passat una cosa gravíssima. Aquest matí, a les dutxes, ha degollat en Nicotra amb un ganivet que no sabem d'on ha tret.

-L'ha mort?

-Sí. És que resulta que ahir al vespre va sentir en Ragonese, el periodista, explicant l'agonia del seu fill amb tots els ets i uts i s'ha venjat. I després, amb el ganivet a la mà i amenaçant tothom, s'ha posat a cridar com un boig que avisessin els de Narcòtics, que volia col·laborar. Els he cridat, han vingut i se l'han endut.

Havia fet un viatge en va. Però el resultat que volia obtenir l'havia obtingut igualment. Pensava explicar a en Tallarita la terrible mort del fill per desencadenar una reacció com aquella. I ves per on en Ragonese li havia estalviat la feina.

Va sortir de la presó, es ficà al cotxe i va fer cap al despatx d'en Tommaseo.
On en Lombardo estava a punt de donar als Cuffaro el que ells també es mereixien.

Era realment un dia esplèndid. 

 

[Fins aquí el text és obra d'Andrea Camilleri, traduït per Pau Vidal. El joc dels miralls serà publicat durant el mes de febrer, així que això que teniu aquí durant unes setmanes serà una petita exclusiva per als lectors de Paper de vidre.]

 

Com tots els dies esplèndids, el comissari sabia per experiència que no trigaria gaire a espatllar-se. El que no es podia imaginar era la magnitud de la tragèdia que l'esperava.

En arribar a casa, com de costum, va sentir el telèfon quan anava a posar la clau al pany. No era cap maledicció, era l'aparell, que feia temps que havia après a detectar-lo a distància i es dedicava a fer-li la punyeta. Tan aviat com ell aparcava el cotxe a l'esplanada, algú trucava.

Aquest cop, però, va passar un fet inesperat: van despenjar i una veu va contestar. Dins de casa seva? Qui hi havia? La Lívia no l'esperava, i l'Adelina ja feia hores que havia d'haver acabat la feina.

El seu instint de poli el va empènyer a treure la clau del pany sigil·losament i fer el tomb de la casa. Fos qui fos, tant si eren aquells malparits dels serveis secrets com un sicari enviat per una de les dues famílies mafioses de Vigata, l'enxamparia per sorpresa.

Va saltar la barana del porxo, es va aturar a un pam de la porta-finestra que donava a la sala i va treure la pistola. Ben agafada amb les dues mans, apuntà cap a dins, flexionà les cames i comptà fins a tres. Un dos tres. La coça que va clavar va fer saltar immediatament la porta-finestra, alhora que cridava amb totes les seves forces:

-Quiets! Policia!

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits