—Que els religiosos no porteu sotana sinó una bragueta que us va des del coll fins als peus!

Josafat, Prudenci Bertrana

Miquel Pujadó | Correu


De sobte el so del flabiol es va aturar, i se sentiren passes en la foscor. El rector, el manyà, les autoritats i tota la colla de badocs van esdevenir una mena de conjunt escultòric. Ningú no es movia, ningú no gosava respirar, mentre sentien que la còrpora imposant del campaner avançava feixugament cap a ells i, a poc a poc, s’anava extirpant de la foscor. En veure la gentada que s’havia congregat a la seva porta, Josafat es ficà el flabiol en una butxaca de les calces i començà a parlar sense adreçar-se a ningú en concret:

—La música ajuda a pensar. Sobretot després de passar una mala nit, i vatua el món si he passat una mala nit!

El vicari va ser el primer a reaccionar:

—Les campanes, Josafat! Per què no han sonat les campanes aquest matí?

—Us amoïnen les campanes, oi? A mi també. Veureu... —Josafat parlava ara amb una determinació i una calma desconegudes. Semblava talment una altra persona.— Aquesta nit m’he hagut de desfer d’una visita inoportuna. M’ha costat que es decidís a marxar sota la pluja, però al final tot s’ha... precipitat. De fet, la persona en qüestió ha desaparegut tan de sobte que s’ha deixat això.

I en dir aquestes paraules, brandà un llibre que portava a la mà dreta.

—T’a... T’agrada llegir, Josafat? —Ara era el rector qui parlava, i se’l veia força nerviós.

—Força, tot i que he mirat que vós i tota la patuleia d’escarabats i de xinxes de sagristia que us envolta...

—Com goses...?

—... no us n’assabentéssiu pas. M’hauríeu volgut controlar les lectures igual que m’heu controlat el baix ventre.

Una remor ofegada, més de sorpresa que no pas d’indignació, va sorgir de la multitud. Josafat va continuar sense parar-hi esment:

—Després de quedar-me sol, he estat llegint. El llibre és obra d’un francès, un tal Victor Hugo, i es diu Nostra Senyora de París.

—Sí, ja el conec —saltà de cop el jutge, davant l’esguard reprovador del rector—. El protagonista és un...

—Un campaner, com jo. Un campaner borni i geperut que s’enamora d’una gitana desitjada per un arxidiaca que va més calent que un conill. Ja m’ho deia algú no fa gaire, referint-se als de la vostra corda: «Dejuna, tu, que ells ja s’afarten!».

—Què vols dir amb això, fill meu? —s’exclamà el rector, esverat.

—Que els religiosos no porteu sotana sinó una bragueta que us va des del coll fins als peus!

—Blasfèmia! —va començar a cridar el rector, però Josafat va avançar amenaçadorament cap a ell i el rector va comprendre que era més prudent callar.

Josafat continuà, amb un deix amarg a la veu:

—Tinc por. Tinc por de ser un reflex d’aquest... Quasimodo. Un reflex en un mirall brut i esquerdat.

Els espectadors es miraven entre ells sense entendre res.

—No veieu pas què vull dir, oi? Algú ha pres la catedral de París i n’ha fet una còpia encongida i llòbrega, aquí a Girona. Algú ha pres la història del campaner de Nostra Senyora, li ha arrencat la bellesa d’Esmeralda, la passió, la lluita, l’aventura, i l’alè furiós del poble revoltat... La meva història s’ha reduït a una relació sòrdida amb una puta horrible i masoquista i amb una colla de capellans hipòcrites.

Els capellans en qüestió ja no tenien esma de dir res, però obrien tant la boca que la mandíbula inferior estava a punt de tocar-los els genolls.

—Aquest algú fins i tot m’ha robat la venjança de Quasimodo contra aquell pixador d’aigua beneïda depravat, i la seva mort noble, abraçat al cadàver de la dona que estimava. Em voleu dir com acabo jo? Tocant la flauta! No hi ha dret!

—I... Què penses fer ara, Josafat? -digué una beata tota eixerida, que feia temps que no s’ho passava tan bé.

—Doncs me’n vaig a trobar aquest algú, i quan el trobi l’amenaçaré de ficar-li el flabiol fins al fons en un forat especialment sensible de la seva anatomia, si no m’escriu una història a mida tot seguint les meves indicacions.

—I com trobaràs aquest... algú, suposant que existeixi? —demanà el vicari.

—Em sembla que en tinc una lleugera pista —digué Josafat, amb un estrany somriure i apartant-se amb els ditassos les grenyes que li queien sobre el front, mostrà una marca molt petita, com un tatuatge, que li destacava sobre la blanca pell del crani: «copyright Prudenci Bertrana»—. I ara, si m’ho permeteu...

Tots es van enretirar, i el campaner sortí i els va deixar ben escorreguts. El jutge inquirí:

—I ara què fem? Hi ha un altre paio que ha demanat tanda per agafar el llibre...

—Necessitem un altre campaner —respongué el vicari—. Ara és el vostre torn.

—Ah, no, de cap manera! La darrera vegada em tocà fer de Fineta i vaig quedar ben servit. Aquest cop vull un paper secundari.

El vicari sospirà. De sobte se sentia molt vell:

 

—Els lectors no són conscients dels sacrificis que arribem a fer per ells!

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits