El metge Miró va sortir darrere del jove. De seguida va ser a la seva cambra, on tenia un giny sofisticadíssim, fet a base de taules combinatòries, que li permetia seguir les converses d’una munió de col·legues sense que aquests se n’adonessin.

Les aventures del cavaller Kosmas, Joan Perucho

Marina Espasa


Les noves aventures del cavaller Kosmas

«Sortí del còdex la bella dama Egèria, brodant en un vestidor de vori, somrient i amb llàgrimes als ulls. Sortí més bella que mai. Als seus peus hi tenia la cigonya mecànica repetint l’Evangeli en les quatre llengües de l’Imperi. Ho repetia i ho tornava a repetir. Sols en aquell instant fou feliç Kosmas, mentre lliurava la seva ànima alegre entre les mans immenses i acollidores de Déu.»

Final de Les aventures del cavaller Kosmas, Joan Perucho

 

Des de l’ampit de la finestra, el rossinyol encuriosit va tenir una sensació poderosa de déja-vu: ¿on havia vist una senyoreta gairebé tan preciosa com aquella Egèria? ¿Amb aquell vestit blanc llarguíssim i aquell pentinat que, si no hagués tingut la timidesa típica dels rossinyols, no hauria dubtat a qualificar d’imitació d’un parell d’ensaïmades? Però no era la senyoreta, només, qui li feia ballar el cap, sinó el mecanisme gràcies al qual havia sortit del còdex: aquell con de llum que acabava creant una imatge etèria i feta pampallugues... però és clar! Era a la pel·lícula que havien estrenat la setmana anterior al cineclub de Saragossa! El rossinyol era un cinèfil empegueït. I havia quedat enamorat dels dos androides de la pel·lícula, l’un llarg i daurat i l’altre, petit i rabassut. Aquest darrer es desplaçava sobre rodes i duia, plegada d’alguna manera màgica, aquella dama preciosa entre cables i xips: quan el noi protagonista premia un botó, l’androide emetia un feix de llum que, a la part més ampla, es convertia en la imatge en miniatura d’una princesa intergalàctica amb problemes i cara d’angoixa. I tot arrencava allà.

Dins la cambra, en canvi, semblava que tot s’havia acabat: l’ànima del cavaller Kosmas pujava de dret cap al Cel davant la mirada aquosa i transparent d’Egèria i la cigonya mecànica i davant també de la desesperació sincera d’Arquímedes II, l’autòmat que tenia el cor desmuntat, fet trossets que se n’havien desprès de pura tristesa. Un cop l’ànima del cavaller va haver travessat el sostre —tot deixant-hi un forat que Déu n’hi do— la imatge d’Egèria i la cigonya va replegar-se dins del còdex i aquest es va convertir en un núvol de fum. El correu que havia vingut des de Saragossa, i que havia entrat a la cambra per assegurar-se que l’entrega es feia correctament, va quedar tot parat, sobretot perquè comptava amb la propina típica dels receptors agraïts de còdexs. I davant seu només jeia el cos sense vida (ni ànima) d’un cavaller bizantí i un autòmat de llauna que no semblava que estigués gens pel cas. Hi havia el metge Miró, també, un individu amb ulleres i un posat imperceptiblement burleta, que es va avançar a qualsevol reclamació del correu assenyalant-li —amb el dit i amb tota la raó del món— que el còdex s’acabava de volatilitzar, és a dir que no estava en una posició gaire bona per demanar propines. I el correu va sortir de la cambra amb la cua entre cames.

El metge Miró va sortir darrere del jove. De seguida va ser a la seva cambra, on tenia un giny sofisticadíssim, fet a base de taules combinatòries, que li permetia seguir les converses d’una munió de col·legues sense que aquests se n’adonessin. Per culpa de la llarga malaltia i agonia final de Kosmas, feia dies que no havia tingut una estona per posar en marxa el giny, i sabia que hi trobaria xafarderies interessants sobre les darreres publicacions científiques, plenes d’errors i d’una prosa involuntàriament ridícula, hiperbòlica i refistolada, uns errors i un ridícul que, tot i que feia anys que llegia, no deixaven de meravellar-lo i divertir-lo. Omplia les hores mortes de metge desocupat tot mirant de copsar, debades, alguna mena de sentit últim o amagat en els textos dels altres metges, encara en actiu. Però no el trobava.

Mentrestant, l’ànima de Kosmas trucava a la porta del Cel. Per tal de fer-ho tot més pràctic, l’ànima anava revestida d’una reproducció quasi exacta del cos de Kosmas. Així doncs, va ser amb un apèndix molt semblant a la seva mà dreta que l’esperit del cavaller bizantí va fer els tres tocs canònics sobre la porta de fusta. El rostre de Sant Pere que va descobrir darrere de la porta responia exactament a les representacions artístiques més conegudes del Pare de l’Església: una barba blanca llarguíssima, uns cabells esbullats i també blancs, un batí i sabatilles d’estar per casa. No cal dir que el feix de claus enormes que duia a la mà dreta l’acabava d’identificar. Kosmas va tenir l’impuls d’abraçar-lo, però el vell, en notar-ho, es va fer enrere.

—Qui ets? —va bramar.

—Sóc Kosmas, cavaller bizantí i servidor vostre, amantíssim del nostre Déu...

—Veig que no has perdut la memòria. —I va obrir una mica més la porta, per convidar-lo a passar.— A vegades, amb el trànsit i els cops de cap als sostres, les ànimes arriben desmemoriades.

—Tinc el cap clar i una sola pregunta: ha arribat la meva estimadíssima Egèria, la més bella de les dames que es fan i es desfan?

—La de la cigonya?

—Exacte!

—No... No ha arribat ningú amb una cigonya.

—Perdoni? Però si acaba de dir que...

—El que acabo de dir depèn.

—Depèn de què?

—Del que escriguin els apòstols! I tu ets un expert en teologia? Quina vergonya!

Kosmas va arrufar el nas. Qui era aquell Sant Pere tan poc acollidor? Li va passar per davant, en una visió fugaç, l’Arquímedes II fidelíssim, i va sentir una punxada d’enyorança al cor, com si una rosa s’hi hagués esberlat. Va tenir una pensada, també.

— És a dir que vostè no em pot garantir que l’Egèria sigui aquí dalt?

—No, això no ho puc fer.

—I si torno a baixar una estona i pujo més tard?

—Què t’has pensat? No passa cada dia que Sant Pere t’obri les portes del Cel...

—Ho sé, però la meva vida eterna no tindrà sentit si no és al costat d’Ella.

—Romàntic tronat. Tu mateix. Si baixes, passaràs molts perills.

—Ja n’he passat un munt. I quan torni, m’haurà d’obrir la porta. Hi està obligat. Per això té aquestes claus.

—Nyè nyè nyè... Dóna’ls quatre còdexs de Teologia i es pensen que... Bah, com vulguis. Aixeca aquella portella.

Kosmas va aixecar una comporta de fusta amb una anella de ferro al mig que havia aparegut, com per miracle (i aquí l’expressió es pot emprar d’una manera més que ajustada), un parell de núvols més enllà. Va recular, perquè una quimera i un cérvol hi havien tret el cap. Sant Pere els va foragitar amb un moviment de braços i els dos animals van desaparèixer a tota velocitat.

—Són uns autèntics llaunes, aquest parell. No els aguanta ningú. Baixa per aquesta escala. Al primer pis plora desconsolat el teu autòmat i al segon us espera l’Arnulf, que us durà a tots dos a fer un passeig per l’Infern.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits