En una acció creadora trepidant que justifica l’observació d’aquell teòleg que va insinuar que «Déu havia enterrat els fòssils per enganyar els arqueòlegs», al setè dia el Creador es va autoconcedir un repòs.

El Gènesi

Lluís Muntada


La fi del principi 

En tot intent de modificar un final palpita també l’esperança de canviar el començament i, de fet, tota una història sencera. Perquè res, res, es manté igual si el final és un altre. El present sempre modifica el passat, que és argila tova, que és el temps més modelable de tots. «Una persona és en cada moment de la seva vida tot allò que ha estat i tot allò que serà», escriu Oscar Wilde, robant novament el foc als déus. Una persona que mor als quaranta anys és, en cada instant de la seva vida, una persona que morirà als quaranta anys. (Aquesta idea no crec que sigui meva: podria ser un plagi inconscient.)  

Així doncs, des del simulacre que concedeix l’escriptura: per què limitar-se a canviar el final d’una història? Per què no atrevir-se a canviar La Història (així, en majúscules, en majúscules absolutistes)?  

En el Gènesi, primer llibre de la Torà i primer llibre de l’Antic Testament, trobem no només la història primària de la humanitat i del món i del poble d’Israel, sinó també les dues categories més incontestables: la realitat i el temps.

Amb una eficaç austeritat expressiva a la primera part del Gènesi se’ns relata la creació del món, el seu fer-se: «Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües. Déu digué: ―Que existeixi la llum. I la llum va existir.»

L’acció creadora de Déu va prosseguir durant sis dies: va aparèixer un firmament que separava unes aigües de les altres, van aparèixer els continents, la vegetació, les estrelles, els animals, la fecunditat i els nostres primers pares. En una acció creadora trepidant que justifica l’observació d’aquell teòleg que va insinuar que «Déu havia enterrat els fòssils per enganyar els arqueòlegs», al setè dia el Creador es va autoconcedir un repòs: «El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora.»

Doncs bé. Modifiquem aquest final.

Imaginem que en aquell dia setè:

«Déu, afectat de migranya i d’esplín, va compadir-se del món que acabava de crear i de Si Mateix. Com que coneixia el (Seu Propi) futur, va compadir-se de tot el que s’esdevindria a l’interior d’aquella petita maqueta: revoltes, sang, passions, amors, fúries, morts, estupres, pols, lepres, goigs, fagòcits, mitologies, ritus, bacanals, jaculatòries, incendis, Història, badalls acadèmics, imperis, crits, escriptures i, fins i tot, vostè lector i jo mateix, tots dos parits de les entranyes divines. Déu es va sentir fatigat de sobte, cansat de tant de teatrí possible. I gloriós, autoinfós de coratge en un moment en què tot s’inaugurava –fins i tot la paraula coratge–, Déu no va sucumbir a la temptació de descansar ni a la feblesa de no estar sol. I amb un gest magnificent i –tal com pertoca a la seva naturalesa– sempre inefable, gràcies a la seva omnipotència va renunciar a la seva omnipotència. En un instant aquell món acabat de crear va derruir-se. Va esfondrar-se com una vida precisa i ordenada però que mai no hagués existit. Va fondre’s com un final que no necessités impugnar-se ni revocar-se perquè ja no hi ha cap principi que ens aleni. Que ens aleni.»

 

 

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits