Torno al punt de partida. O d’arribada. (O de fugida.) Vaig morir el 3 de març de 1982. Entesos. Si sóc mort no m’encenc cap cigarret (el càncer era de bronquis).

«Je suis né», Georges Perec

Tina Vallès | http://www.tinavalles.cat


(Text extret del «Petit quadern negre» de textos preparatoris de W o el record d’infantesa(1975), publicat per primer cop el 1988 als Cahiers Georges Perec.)

 

Vaig morir

 

Vaig morir el 3.3.82. Quantes vegades he pensat que diria aquesta frase? No cap. Però de seguida m’adono que és una frase tan completa com «vaig néixer», tot i que encara seria més difícil que un text comencés així:

 

«Vaig morir.»

 

Després vindria una data.

 

Vaig morir el 3 de març de 1982. Punt final. I no hauria de dir res més, aquest seria el final, no sé si tan bonic com el principi, potser no. Però tot i ser (aquest sí?) un final, demana precisions (moltes?), tota una història, que potser no en seria només una, perquè un no pot explicar la seva mort exactament igual tres vegades seguides.

 

Però per què l’hauria d’explicar, la meva mort? Per què tres vegades? Per què hauria de parlar del càncer, de la Catherine, de l’hospital d’Ivry? Per què hauria d’aclarir que faltaven quatre dies perquè en fes quaranta-sis? Per què dir que vaig morir a la meitat de la vida? Podria inventar-me una mort a la piscina, una relliscada mentre passejava fumant i rumiant què no escriure. O un atac de cor al sofà, amb la vida de la Marcia Davenport entre els dits, o fent un solitari. Recordo que la Woolf va dir que l’únic que no podria explicar seria la seva pròpia mort. (Ella no i jo sí?) No és aquesta la qüestió. Em preocupa el com.

 

Torno al punt de partida. O d’arribada. (O de fugida.) Vaig morir el 3 de març de 1982. Entesos. Si sóc mort no m’encenc cap cigarret (el càncer era de bronquis). No tornaré a fullejar l’Anna Frank (viu tampoc). I els morts no toquen el piano ni s’afaiten ni es mosseguen les ungles (això ja em dol més).

Doncs què?

 

Que aquest és el vuitè paràgraf d’aquest quadern impossible...

 

O que aquest quadern no pot existir.

 

O que no hi ha res a explicar.

 

Però tornem-hi. Què? Qui? Quan? On? Com? Per què?

 

Què? Vaig morir.

 

Qui? Jo.

 

Quan? El 3 de març de 1982.

 

Més detalls? Això no és un certificat de defunció. La Catherine ho deu saber i no ho deurà oblidar, o potser en això també m’equivoco, com amb l’entrada de Hitler a Polònia.

 

On? A Ivry-sur-Seine. A casa no, a l’hospital Charles-Foix, al número set de l’avinguda de la República.

 

Com? Per què? La meva preocupació.

 

I ara vindrien els detalls del funeral. I tinc la intenció de fer-ho, però em tempta massa el fastig fingit (un cop més).

 

M’estic a Père-Lachaise, amb la tieta Esther, que va morir fa vuit anys. Tot el temps del món per tancar-me en la repetició dels meus records, confessats o inventats (tant és: Svevo ja no me’l prenc seriosament), fins a l’avorriment, si arriba.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits