Tothom corre i ben pocs callen. Qui parla té la dèria de resumir la Bíblia en un sol full, delit del tot erm, però que ara bull en l’ànima de qui el practica.

«Bèlgica», Josep Carner

Josep Maria Fonalleras


Una altra Bèlgica

No ho han estat, encara no.

El meu fat es concentra, doncs,

en aquest barri perifèric

sense nom o amb un nom fútil

on s’escolten cançons americanes

i esgarips d’un grup juvenil

mentre les noies jovençanes

caminen extremades cap al niu.

Hi trobaran programes que reben nom de cor

per mor del que s’hi diu: pura xafarderia,

i que no són múscul de l’esperit sinó greixos

saturats de beneiteria i mala fe.

M’agradaria fer-me vell, com un Carner,

en un lloc amb un deix encara del nou-cents

amb la dolça tendència a desar

sense mai perdre:

un detall que m’agradaria conservar

tot i el meu natural tan despistat.

Però visc en aquesta ciutat

on no em vaga de caminar

perquè no hi trobo savis sinó gent apressada,

venedors d’assegurances eternes

o d’assegurances menors i blanques,

per passar el dia. I anar fent.

Tothom corre i ben pocs callen.

Qui parla té la dèria de resumir

la Bíblia en un sol full,

delit del tot erm, però que ara bull

en l’ànima de qui el practica.

Si fossin el meu fat les terres estrangeres

seguiria els partits de futbol a la ràdio

i ben poques notícies del país allunyat.

Ara, aquí, les sé totes i no m’agraden.

Em veuen com un vell entristit i xaruc,

assegut a la pèrgola del parc central,

que només alça el cap, i el nas, davant la múrgola

o la becada.

Plaers ben efímers, un capital

que és sòlid, l’únic que m’agrada,

en un món que gravita sobre l’eix tosc i pla

de la plana monotonia.

Els nens amb molles a la mà

ara diuen: és el senyor que s’avorria. 

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits