Un xiscle insuportablement agut de l’únic membre femení de la mesa s’imposa al brou de crits d’auxili, ais i uis, terrabastall de mobles bolcats, corredissa i trencadissa general.

«Un report per a una acadèmia», Franz Kafka

Jordi Serra i Garrido | http://jordiserraigarrido.wordpress.com/


Un epíleg per a un report per a una acadèmia

Baixo parsimoniós de l’estrada. M’esforço, de forma no gens instintiva, a disfressar de coixesa mal dissimulada el balanceig propi del meu aire de ximpanzé, arronsant i encarcarant alhora els braços a banda i banda del cos per no arrossegar-los, l’esquena enterca. Que res no desmereixi la impressió causada per la meva brillant intervenció davant dels membres de l’Acadèmia. Aquests, decantant els caps per parelles, mormolen sonsònies aprovadores. Les paraules que acompanyen la meva sortida del saló d’actes em fan l’efecte de tustades amistoses a l’espatlla, mans acollidores que transmeten una calidesa sincera i commoguda. Gestos d’acceptació. Benvingut.

Un llampec sobtat, agudíssim, físic, fibla el meu cervell. En un miratge fugaç tombo el cap i veig com les meves dents enxampen una d’aquestes mans, revestides d’una acadèmica pàtina de saviesa esblanqueïda i arrugada, i arrenquen un o dos dits –­­algun d’ells potser adornat amb el segell d’una germandat científica– amb la seguretat expeditiva de la meva mandíbula prominent. La imatge es fa tan viva que gairebé puc notar el regust dolçàs i un punt àcid de la sang amarant-me la boca. El calfred em fa tremolar lleugerament els llavis, i em costa de mantenir l’accés de salivera.

M’aturo sobre l’estora d’honor, i en la penombra acluco els ulls i m’abandono, inconscient. Bo i plantat al bell mig del saló, en un tèrbol somieig, em giro d’una revolada i grimpo, amb majestuós desmanyotament, sobre la taula, armant un maremàgnum de paperassa i gerres de vidre bolcades amb pulcritud simiesca. Em crida l’atenció la corbata de llacet del president, que, aferrat als braços del cadiral –sense perdre gota de comport, això sí–, tiba cames, natges, esquena, boca, parpelles i celles, com si l’horror el xuclés de baix a dalt. Salto sobre la seva falda i amb gestos ràpids i precisos li desfaig el llaç i li trec la corbata d’una estrebada. Després la passo per sota de la seva barbeta i amb la mateixa habilitat li refaig el llacet al capdamunt de la closca pelada i brillant. L’home només arriba a barbollar vocals sense sentit, talment un mico incivilitzat. Avorrit de sentir-lo, arreplego tres o quatre paperots, els rebrego i d’un a un els entaforo a la boca de l’atribolat científic, que dubta entre empal·lidir de por o envermellir d’indignació.

Opta per aquesta darrera un altre membre de la mesa, el qual, a la vora de l’esclat apoplèctic, intenta alçar la seva tofuda humanitat del seient per socórrer el company, o potser per fugir. El cadiral, però, és més estret que el del president –de ben segur que el fuster va rebre indicacions precises sobre la proporció entre càrrec i amplada dels seients– i empresona les seves anques, entossudit a no deixar-lo aixecar. L’acadèmic, progressant perillosament del vermell al grana intens, no acaba d’encertar la maniobra per deslliurar els malucs de l’opressió, i aprofito per retre-li visita de cortesia. Durant el meu discurs m’ha estat distraient el tremolor quasi líquid del seu sotabarba i el sacseig carnós dels lòbuls hipertròfics de les seves orelles, dues penjarelles dòcils que resulten enormement temptadores. Engrapo pels cabells el cap espès de l’acadèmic, que es desfà en esgarips atemorits, i l’obligo a decantar-se. Amb l’altra grapa faig gala del meu extraordinari domini de l’oposabilitat del polze, i m’entretinc una llarga estona a retorçar i estireganyar el lòbul exposat, comprovant-ne encuriosit l’elasticitat i la resistència.

Un xiscle insuportablement agut de l’únic membre femení de la mesa s’imposa al brou de crits d’auxili, ais i uis, terrabastall de mobles bolcats, corredissa i trencadissa general. És una dona eixuta, de rostre dur, galtes apergaminades, pòmuls aguts. Mirada densa, d’una brillantor ambigua, en què llegeixo alhora terror i desig. La crida, per a qualsevol primat que es preï, és massa poderosa, i no seria de bon to de rebutjar-la, no cal dir. Escupo el lòbul que em ballava entre les dents, i tot rellepant una escorrialla de sang faig un parell de bots i em planto davant de la dona. De l’espant, es fa enrere i cau d’esquena, amb cadira i tot, quedant en una postura no gaire acadèmica, les cames enlaire, la faldilla mig arremangada, una sabata malpenjant. Em redreço sobre la taula i estenc tota la llargària dels braços en creu. Les costures del frac s’esqueixen, salten els botons de puny i s’alliberen les meves extremitats, tot pèl i múscul. Esbatano els narius i enretiro lentament el cap amb una inspiració fonda i sostinguda, engolint àvid la fortor de femella, que m’assalta com una fuetada. Dessota els pantalons malgirbats, la meva masculinitat es plany de forma gairebé audible, i a batzegades intenta fugir de l’empresonament que l’engavanya.

Benvingut, sí. Benvingut a la raça.

···

S’estronca el somni i retorno al meu jo. Sacsejo el cap per esbargir aquesta boirina, massa primària pels progressos que se’m suposen, i emprenc de nou el camí sobre l’estora, que em porta cap a la sortida del saló. El balanceig, lleu. L’esquena, dreta. Els braços, arronsats a tres pams de terra. Traspasso el llindar exhibint per a mi sol el somriure número cinc, aquell que tant he assajat davant del mirall per recalcar la commiseració que em distancia de la meva antiga animalitat. Aquell que només sé dibuixar amb mitja boca, perquè l’altra mitja s’hi resisteix. Tothom interpreta la torsió dels meus llavis com un deix irònic, i això els convenç i els admira de la solidesa de la meva recent estrenada condició humana. Idiotes.

Davant dels acadèmics, però, no m’hi arrisco, i evito de girar-me perquè no m’endevinin la meitat que haig de mantenir adormida. Tot travessant l’avantsala fosca i solitària, sento encara remor de veus al fons del saló, que la distància distorsiona i converteix en gemecs adolorits, o potser orgiàstics, més propis de bèsties que de persones.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits