Abandonem l’angelicalitat de l’anàlisi. Com? Tornant a mirar més enllà que els que amb tot això voldran aprofitar-se’n: per manar més, tenir càrrecs i entrar als casals oficials del Poder. Ja ho deia Nietzsche: «Qui passa la vida lluitant contra el drac, acaba tornant-se drac.»

«Gil de Biedma» de Ramon Barnils

Guillem Miralles | Correu


(El Temps, 20 de juliol de 1984)

Han passat quaranta anys des que el flamant conseller de Cultura de la Generalitat d’Amunt va decidir muntar un Consell Assessor, amb persones del ram, entre les quals Jaime Gil de Biedma, que convidava a la il·lusió i fomentava el somni: era un indici de com arribaríem a ser-ne, de civilitzats i partidaris de la felicitat universal, si fóssim gent lliure en una terra lliure.

Quaranta anys després, en aquest país, alguns suplements econòmics dels diaris destaquen que fins i tot diversos emprenedors, en plena crisi econòmica, fan negoci comercialitzant xancletes i fundes per al mòbil amb l’estelada. Ep, cap problema, eh. Que ens aprofiti. Els qui vam empènyer des de la solitud i la tossuderia, denunciant aquella vergonyant i humiliant Transició, perpetrada per la púrria, amb el beneplàcit de, per exemple, el que va ser president de la Generalitat d’Amunt als anys vuitanta i també del Pasqualino Maragaglio, observem el desacomplexament actual sabent que ningú ens donarà la raó. I què?

L’article «Con calma, seguridad y tiempo» escrit pel qui signa aquest article i publicat el 13 d’abril de 1987, a la revista Cambio 16, va rebre el 6è premi periodístic Jaume Casanovas. Teniu, el primer paràgraf: «Si Cataluña es una nación, entonces le corresponde la independencia. Han sido necesarios, o han bastado, diez años sin dictadura para que esta verdad de Perogrullo regrese del subconsciente y vuelva a instalarse en la conciencia de muchos catalanes: los independentistas tranquilos.» A alguns, ens van caldre deu anys; a d’altres els n’han calgut quaranta; n’hi ha que en necessitarien vuitanta. Aviam, l’article acabava així: «No es de extrañar que el independentismo latente, ande ahora más tranquilo, más seguro de sí mismo y con más tiempo por delante para moverse mejor y más a fondo.» Que la revista Cambio 16 publiqués aquest article també forma part d’un altre somni: el d’una Espanya lliure. I perquè ser-ne, és de ben parits, agraeixo el valor d’aquell jurat que li va concedir el premi (a l’article): Francesc Cabana, Max Cahner, Josep Dalmau, Antoni Duran, Víctor Hurtado, Manuel Ibáñez Escofet, Enric Jardí, Josep M. Lozano, Xavier Ribó, Frederic Roda, Francesc Vicens i Josep M. Puig Salellas.

I ara què, preguntaran alguns? Què hi diria el torracollons d’en Barnils? Doncs, és prou clar: més Ferrater, més Bauçà, més Estellés. I més Vinyoli. M’han piulat que els hereus polítics del President de la Generalitat d’Amunt dels anys vuitanta —aquell xicot que un temps abans que morís Vinyoli es va voler assessorar millor després que un assessor li assessorés que convindria donar-li la Medalla d’Or, per acabar no concedint-l’hi— li estan muntant un any sencer de festes per oblidar que no es recordaven d’ell. Fot-li.

Però tornem a l’inici. Els hem de vigilar i no ens hem de tornar a deixar enganyar pels qui ens volen com xaiets. Abandonem l’angelicalitat de l’anàlisi. Com? Tornant a mirar més enllà que els que amb tot això voldran aprofitar-se’n: per manar més, tenir càrrecs i entrar als casals oficials del Poder. Ja ho deia Nietzsche: «Qui passa la vida lluitant contra el drac, acaba tornant-se drac.» Només mort el drac antidrac podrem començar a viure la llibertat i els seus efectes secundaris.

I també ens en calen més que detectin, nomenin i portin a la nostra causa els Gil de Biedma d’ara. I, sobretot, ens calen més articles que siguin interpretats ara com a irrealitzables, excessius. Textos que només llegits trenta-cinc o quaranta anys després d’haver estat escrits, i no ara, donin la raó als seus autors. I també calen diaris i revistes que els publiquin. Per tant, necessitem editors i directors com Déu mana, és a dir, romàntics —cosa absolutament antimoderna, perquè ara els periodistes es fan a màquina— com la Manela (Ibàñez Escofet): cridaner, emprenyador, tocacampanes, murri, porc, però que va fer l’únic diari seriós que hi ha hagut en aquest país: el Tele-Exprés.

Que ho veieu difícil? Doncs no haver-me demanat consell.

Ei, un (altre) gintònic, sisplau! [I una riallada fonda, ampla i lliure.]

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits