I doncs, carallot engreït, què t'havies cregut! Que fins i tot la mort havia de ser teva! La mort sóc jo, i ara tu ets meu. Xitxarel·lo rialler!

La tardor barcelonina, Francesc Pujols

Ester Xargay


Vaig tancar el meu llibre de notes i em vaig anar abandonant dolçament a mans de la mort, que m'acariciava amb una delectació inclassificable –ara la meva ànima es cargolava pel quadre sinòptic que ja no recordava ben bé com anava– bo i xuclant-me, com un escamarlà sucós, l'alè de vida que m'il·luminava feblement la pensa. I em sentia vinya al sol en la bonança de la primavera de l'hivern que em recorria les venes, i la sang se m'anava fent mel, tot mantenint el meu cos calent per dins i fresc per fora, talment un cadàver exquisit essent llegit amb els peus de qui esclafa el fruit que engendrarà passions. Ebri d'eternitat, sense poder pensar en escriure, ni escriure el que em pensava que ja no llegiríeu. Si és que hi havia algú?

Jo, ja no sóc al dir, ni a l'escriure, ni al riure, ni al poder descriure mitges rialles, ni plenes, simplement, com la que em fa la mort! Ella va perllongant el meu llibre de notes. Primer m'enamorà, sense carícies de cap mena, i tot just em provocà, atiant el meu desig egodramàtic, de perpetuar el desassossec de l'ànima, i vaig caure al seu parany pensant poder pensar i escriure eternament.

Es pot verbalitzar si no existeix el temps? En ser conjugat, morir és ser infinitiu per sempre. Doncs, en l'inconjugable estant, ara sóc en l'acariciar de la mort fins a la fi dels temps! Vehemència perpètua d'un voler-me tothora enardit i erecte.

–I doncs, carallot engreït, què t'havies cregut! Que fins i tot la mort havia de ser teva! La mort sóc jo, i ara tu ets meu. Xitxarel·lo rialler! Deixa anar la bartola! I deixa anar també tot el que ja no és teu! Ni criats, ni estimades, ni banys, ni anys, ni panys, ja no t'han de servir per bombejar el teu ego. I ara!, què t'havies pensat? Ni el pensar t'emportes! No res de res, i menys encara; no és teva ni la mort de la teva estimada, l'Àgata! No la vas pas matar, me la vas oferir, i a les meves mans va deixar de ser teva. La mort tot s'ho apropia! Jo sóc la sobirana! Estimada, li deies. Quin desdeny més fastigós! Tal com diu la paraula estimar, que ve d'estimació, de l'estimació que tu mateix en feies, d'ella, bo i classificant les seves carícies amb un quadre sinòptic que és tant vulgar com dir «a mi no em fotran pas, aquestes meuques, ni el que tinc, ni el que sóc!». Doncs ara fot-te't! D'un fotre's en la segona divisió de la segona subdivisió del teu quadre sinòptic, que vol dir d'un fotre falsejat, i que tanmateix fot de debò i per sempre. I ja et pots morir de riure si això t'ha agradat!

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits