Tenia la cara botida i el kohl li havia regalimat des de la cua dels ulls fins al naixement de les orelles, deixant marcat un camí serpentejant de grumollosa negror.

La Bella Dorment, germans Grimm

Carme Dolz | http://carmedolz.wordpress.com/


Valentina, la bella dorment

El primer que va veure la bella dorment al matí següent va ser l’horrible aranya de vidre que penjava del sostre del saló de la suite nupcial. Ressacosa, es va incorporar de la chaise longue amb els cabells pudents de fum i la boca pastosa d’alcohol. Els sons esmorteïts del castell retrunyien dins del seu cap botit i les orelles li xiulaven, cent anys d’abstenció eren molts, potser fins i tot massa. Fent un esforç important va recordar el moment en què un sonat l’havia despertat d’aquell son centenari amb un cast petó a la galta, mentre que amb la mà dreta i d’amagat li grapejava un pit per assegurar-se la qualitat d’una donzella que hauria pogut presentar, perfectament, el mateix estat que un bacallà salat, després de tants anys al catre. El príncep podia ser un sonat, però de cap manera era imbècil.

Es va posar dreta aferrant-se al respatller del sofà i caminà ajudant-se de les cadires que anava trobant fins a la toaleta.

—Com has perdut, Valentina, en cent anys—es va emmirallar.

Tenia la cara botida i el kohl li havia regalimat des de la cua dels ulls fins al naixement de les orelles, deixant marcat un camí serpentejant de grumollosa negror. A través del mirall daurat d’herència immemorial va percebre moviment dins del llit. Girà sobre seu amb la gràcia d’una morsa, picant amb el maluc contra la pica de marbre romà, i s’apropà sigil·losament —o això li semblà— fins en aquell embalum amb qui la nit anterior, sota els efectes d’un bolet al·lucinogen que ell mateix li havia tingut bé de proporcionar, s’havia casat.

Es va deixar caure als peus del llit, morta de por i perduda d’angoixa, pensant en com podria sortir-se’n, de tanta desgràcia condensada: un segle adormida, un casori boirós i un futur amb un príncep sonat no imbècil, tot i que això darrer, en aquell moment i de cap manera, podia servir-li de consol. Podria demanar-li el divorci quan es despertés, exigir-li plàcidament amb veu suau, després de prendre un bany nutritiu de llet de burra i d’untar-se els cabells amb oli de rosa mosqueta, que la deixés tranquil·la i s’endugués amb ell aquella bèstia blanca grenyuda que havia estat escampant tifarades pel seu pati des de la tarda anterior. Sospità, però, que aquell tros de quòniam no ho acceptaria de bon grat, acabava de convertir-se en un home molt poderós, l’hereu de tot un regne.

Es va estirar al seu costat. No ho va fer per simpatia sinó per poder veure de prop aquella cara desconeguda que roncava sota el llençol. I va ser aleshores que la princesa s’adonà que el príncep no roncava, que respirava fort, esbufegant i fent tremolar suaument els llavis en cada expiració. Na Valentina va sentir un bri de tendresa i compassió, el príncep semblava un petit àngel amb aquells ondulats cabells rossos i aquelles orelles tan petites als costats. Alhora, el nas s’inclinava recte com un contrafort sobre el rostre i li conferia un aspecte protector. La bella dorment va recordar que la nit anterior, i en la més absoluta foscor, havia pogut constatar que el príncep tenia el cul i d’altres coses molt fermes.

—Ai, Valentina, que potser no és tanta la teva pena, que potser fins i tot hauràs fet sort —va dir, adelitant-se ja en els pensaments lascius que li començaven a omplir de sang, per fi, el cervell.

I el príncep despertà, la bella dorment se’l mirà i, després d’uns instants d’esglai en veure’s casada amb un príncep no imbècil, de cabells rossos, orelles petites i cul ferm però ulls convergents, va decidir que ella seria la primera princesa dels regnes que es fan i es desfan que tindria un matrimoni basat en l’amor i l’acceptació integral del susdit i estràbic espòs.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits