Una dama estranyament vestida es dirigí a l’individu amb un xiuxiueig respectuós: —Senyor Perucho... L’interpel·lat la féu callar amb un gest enèrgic, sense apartar els ulls de l’ocultista.

«Un habitant de Carcosa», Ambrose Bierce

Carles Terès


[...] Les arrels famolenques havien saquejat la tomba i empresonat la seva làpida. Un cop de vent escombrà les fulles seques i els branquillons acumulats sobre la llosa. Aleshores vaig distingir-hi els caràcters, cisellats en baix relleu, de la seva inscripció. Vaig inclinar-me per llegir-la. Déu del cel! El meu propi nom, amb totes les lletres! La data del meu naixement! La data de la meva mort!

Un raig horitzontal de llum rosada va il·luminar completament el costat de l’arbre, mentre em posava de peu d’un salt, ple de terror. El sol naixia a l’orient. Jo era dempeus, entre el seu enorme disc vermell i l’arbre. Tanmateix... no hi projectava cap mena d’ombra!

Un cor de llops udoladors saludà l’aurora. Els vaig veure asseguts, sols o en grups, al cim dels monticles i dels túmuls irregulars disseminats per l’extensió desèrtica que s’obria davant els meus ulls i es prolongava fins a l’horitzó. Aleshores vaig adonar-me’n que eren les ruïnes de l’antiga i cèlebre ciutat de Carcosa.

Aquests són els fets que va comunicar l’esperit de Hoseib Alar Robardin al mèdium Bayrolles.

Final de «Un habitant a Carcosa», Ambrose Bierce

 

Epíleg

L’ocultista Bayrolles sentí un calfred. Estava avesat a tota mena de revelacions d’esperits antics. Fins i tot dels que havien habitat altres planetes. Tanmateix, les paraules que en Robardin li havia transmès, van obrir-li una porta rere la qual s’estenia un paisatge dolorosament familiar.

S’incorporà sense dir res i s’acostà al finestral, cobert de llargues i denses cortines. S’estigué uns instants mirant el teixit vellutat, abans d’obrir-hi una escletxa amb un gest distret.

Els companys de sessió no es mogueren de les cadires. Tampoc no se’l miraren: mantenien els ulls clavats en la flama que tremolava al mig de la taula, moguda per un corrent d’aire imperceptible.

Al defora era nit tancada. Bayrolles, però, s’estranyà de la llum tan forta que inundava el carrer. Un artefacte estrany, mogut per alguna força secreta, passà a gran velocitat, tot fent tremolar els vidres. Es tombà de nou cap al grup. La cadira que feia uns instants havia abandonat, l’ocupava ara un personatge de rostre solemne, amb grans bosses sota els ulls, que el fitava amb severitat.

Una dama estranyament vestida es dirigí a l’individu amb un xiuxiueig respectuós:

—Senyor Perucho...

L’interpel·lat la féu callar amb un gest enèrgic, sense apartar els ulls de l’ocultista.

Va ser amb aquella mirada que en Bayrolles ho entengué tot. Va sentir, igual com li havia passat al dissortat Robardin, que aquell no era el seu món. Provà de recordar el darrer acte que havia executat com a ésser corpori. Somrigué —en la mesura que un ectoplasma pot fer-ho. Es desplaçà cap al mèdium, que l’invocava amb veu, ara sí, afable.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits