Però aquest any ha estat diferent: cobreix la cavalcada de Barcelona després d’haver llegit, begut i xalat amb El compromís d’en Dovlàtov. I això ho canvia tot.

El compromís, Serguei Dovlàtov

Anna Ballbona | http://radiacions.blogspot.com


Allargar el compromís

A l’edat de 33 anys va anar per primer cop a una cavalcada de Reis amb els pares. Abans no s’havia donat la circumstància. Les veia per la tele. TV3, és clar. A l’edat de 33 anys, hi va portar els pares. L’anècdota podria ser una història d’Els nostres d’en Dovlàtov, però la realitat és que entronca més amb El compromís.

 

—Que hem de venir a veure els Reis a la Garrella? —li havia dit la mare.

 

—Ah, com vulgueu. Surten de davant de casa.

 

—Oh, és que aquest any a la Garrella hi ha novetat, oi? —preguntava la mare, que ho havia llegit al diari. I després s’embarbussava, com d’habitud.— Bé, ja veurem, que potser no en tindré ganes, que em fa mal l’esquena de matar pollastres.

 

En aquella casa, els pollastres i les gallines passaven per davant de tot. Tant, que ja li començaven a passar davant de la pròpia vida, sense haver-ho triat. Ni gall ni gallina li canten gran cosa, però d’ençà que els pares tornen a tenir aviram, les gallines, específicament les gallines, la miren amb fixació. A casa ja havien tingut pollastres: de petita, li havia tocat aguantar, amb mans tremoloses i insegures, el ganyot barbotejant del pollastre. D’algun esquitx de sang mai se n’escapava.

 

Però això que ara les gallines la fitin de mala manera no ho diu en broma. Aquest estiu a Dublín va conèixer un especialista de Joyce, amant de la literatura intricada de l’irlandès «més universal». Fan venir ois les crosses periodístiques. Conèixer un amant de Joyce a Dublín no té gran cosa, diries que l’han posat allà perquè tu el coneguis i ho expliquis als amics. Però la cosa remunta en interès si el mateix personatge —una mena de llibreter Cots a la irlandesa— confessa que, a més de Joyce, la seva altra gran passió són les gallines. [Les gallines només apareixen en aquest relat com un exemple que dóna el marc en què es troba la pixatinters, aquí no tirarem de veta del Cots irlandès.] Les gallines l’escruten quan va al teatre: un humorista osonenc fa un monòleg teatral, i en lloc de citar els porcs, cita les gallines per fer riure. Com s’entén? No ho troben de bojos? Sí, de bojos, l’altre dia el pare va enganxar el cap d’una gallina a la porta del tancat.

 

—Tancant la porta li ha enganxat el cap i ha parat boja —li va informar la mare, fa unes setmanes.

 

—Boja? Devia estar agonitzant...

 

—No, que s’ha tornat boja, boja, ben grillada. Pensa que jo era a casa i des d’allà sentia que feia uns clooocs, clooocs. I l’ha hagut de matar.

 

A casa els pares les gallines han passat per davant de tot i ara estan a punt de passar per davant de la cavalcada de Reis, una oportunitat històrica, per dir-ho en termes periodístics i familiars. En definitiva, la nit més màgica de l’any (ois). «Ja heu fet la carta als Reis? Ja us heu portat bé tot l’any?» I aquella resposta cap endins, pensant si els Reis que mai havia vist en directe, l’haurien vist clavant una coça a la tíbia del seu germà (tíbia, altrament dita, en els camps de terra de la perifèria, espinilla).

 

Al poble feien cavalcada, però no l’havien dut mai a veure-la. «Ja saps com anaven a can Xiroi». Xiroi és el barri on va néixer i, malgrat el nom, sembla que és qui la va privar d’anar de petita a una cavalcada, donar una carta als Reis i quedar sobtada de la impressió. Tot i que ho expliqui d’aquesta manera per gastar el típic recurs literari dickensià, no és que ho trobés a faltar. Dubta que tingui cap trauma encavalcat entre un xacra i l’altre, però no sap precisar si va ser abans l’ou o la gallina. És a dir, si era abans o durant aquesta època que el Nadal li feia urticària o si va venir després. El més curiós del cas és que, amb el quadre mèdic que hem exposat, la Providència, el Destí o el seu cap al diari van intercedir perquè cobrís la cavalcada de Reis de Barcelona. Així durant quatre anys consecutius. Quatre. Una periodista especialitzada en cavalcades de Reis.  No ho troben extraordinari? No, és clar, Jo, tampoc. Especialitzar-se en les carrosses reials, els quilos de caramels, la quantitat apta per a celíacs, les entitats que hi col·laboren, el recorregut de la desfilada i tot el mel i mató que porta una cavalcada de Reis no té res d’extraordinari. Tanmateix, no és només la cavalcada, perquè primer cal anar a la roda de premsa de presentació de «les novetats», algun any als tallers reials, escriure una prèvia sobre l’esdeveniment i després, finalment, sí, «el dia més esperat». Cada any el mateix: arriben amb el pailebot Santa Eulàlia, que ja el podrien aprofitar per alguna cosa més, multitud de nens amb els pares, cares d’il·lusió i mentida, baixa tot el seguici reial (guarnits d’una mena que a Les mil i una nits es pixarien de riure), baixen els tres reis («oh, el negre és encara el mateix? Mira que es va fent gran, oi, i ja té cabells blancs»), i als altres dos a qui cal trobar les semblances; escoltar el discurs de l’alcalde (que si demano als Reis que tinguin en compte la crisi, que ajudin Barcelona, la clau de la ciutat i blablabla) i el discurs d’un dels reis. Les seves dificultats de cada any per recordar-se dels noms dels Reis: a casa sempre els van dir el Negre, el Ros i el Blanc. I el passadís inacabable per sortir del port, nens que els donen les cartes, els de premsa de l’Ajuntament que diuen que vagin passant, els fotògrafs que s’hi atapeeixen per agafar alguna instantània original —original?!— o diferent —diferent?!— i tu que acabes, com cada any, xerrant de tot i de res amb altres col·legues. Tot passat per tots els esglaons burocràtics i banals de la cita anual. Una burocràcia que no és la de l’URSS, però que és, al capdavall, burocràcia. Una manca d’imaginació per vomitar.

 

Però aquest any ha estat diferent: cobreix la cavalcada de Barcelona després d’haver llegit, begut i xalat amb El compromís d’en Dovlàtov. I això ho canvia tot. Per començar, l’ha canviat a ella. Arriba al Port que la marxa del sol deixa una cua vermellosa al cel. A cada moment pensa què faria, què diria, què beuria en Dovlàtov davant d’aquella estampa. I almenys riu per sota el nas. No fa un fred gens rus, ni tant sols estonià; de fet, no fa fred. Malgrat que això l’allunyi del paral·lelisme dovlatovià, ho prefereix. En les anteriors tres edicions d’arribada dels Reis peus i mans li havien quedat glaçats. Sense un vas de vodka a la mà, feien de mal passar. (Introdueix aquest element per mantenir la tensió i il·lusió dovlatovianes, però, malauradament, no li agrada el vodka; la ginebra, el vi i la cervesa, en canvi, sí.)

 

Esperava els Reis al Moll de la Fusta i sentia en Serguei Dovlàtov al costat. Tal com us ho dic. De fet, en Serguei parlava amb el fotògraf que l’havia acompanyat a aquella festa de mentida amb presoners antifeixistes de mentida. El fotògraf, en Jbànkov, ja havia començat a beure. També solia passar que no parava. Ella, mentrestant, veia les lluites dels pares per fer-se amb el millor camp de visió per als seus fills, una manera com una altra d’assegurar-los un futur. Veia com els fotògrafs, perfectament serens, repetien la lluita de mentida professional per atrapar un pessic del Rei Ros a la galta il·lusionada d’un nen. Aquesta nit, tot desprèn il·lusió. Això cal repetir-ho diverses vegades, durant l’espera, durant la cavalcada, durant la crònica. Els fotògrafs, els càmeres i els periodistes, conscients de l’oportunitat del moment, s’esbatussen per aquell guant sedós que saluda gràcilment la canalla o bé per aquella pregunta de si «ja t’has portat bé?» i la cara d’espant de la nena que dissimula la coça a la tíbia.

CC. Contacta amb nosaltres. Crèdits